© SEGUIR PICANT FERRO FRED
Per molt que ho
veiem venir, per molt que ens consti de forma inapel·lable, per molt que en
parlem, seguim aturats sense prendre les decisions que la realitat ens reclama
amb urgència.
L’apagada general
de fa uns dies és una demostració més de per on van els trets. No voler-ho veure és una constatació més de la línia de
control en la que estem submergits de fa temps.
Amb un simple clic tots quedem en el desvaliment més miserable i encara ens entretenim amb el “sexe dels àngels” per comptes d’encarar d’una vegada la transcendència d’aquest sotmetiment.
Quan la gent
vivia en entorn rurals on conreaven els aliments, no hi havia les “comoditats”
de les ara “fruïm” però era autosuficient i independent.
Va arribar la
“industrialització” i tots cap a les ciutats on, encaixonats i controlats, es
va perdre l’autonomia, la solidaritat i la dignitat humana... a canvi d’un sou
miserable.
La devaluació
humana va començar el camí que ens ha portat on som, atrapats en la teranyina
del “progrés” i la “tecnologia”, substituts dels valors que ens fan humans.
La dinàmica en la
que estem immersos, a més de ser-nos perjudicial, compta amb la nostra aparent
aquiescència perquè és més còmode deixar-se portar que plantar-se i
reflexionar.
És evident que
avui dia se’ns fa molt costa amunt plantejar-nos renúncies que permetrien
desenganxar-nos del sistema on estem atrapats.
Però no n’hi ha
d’altre si el que volem és recuperar la nostra raó de ser, la nostra llibertat
de pensament i acció...
Per contra, si
ens deixem portar per la inèrcia dels esdeveniments, haurem d’anar-nos “menjant
amb patates” tot el què vagin decidint per a nosaltres els que tenen les regnes
de tot.
Una vida de
submissió pot ser denigrant però no serà la mort de ningú (física s’entén).
Altra cosa és la desnaturalització anímica i espiritual que comporta.
Així que el
dilema segueix dempeus i cada cop més radical. El temps de les paraules s’ha
acabat i toca prendre decisions, per iniciativa nostra o per obligació aliena.
Quan els reptes
es vagin materialitzant no hi haurà més escapatòria i llavors ens caldrà
prendre alguna de les dues opcions: Seguir el què ens marquin o desobeir.
Potser ara el més
important és mirar d’identificar què és el què volem realment, tenint en compte
el preu que caldrà pagar-ne, per estar a punt quan arribi el moment de decidir.
I si no canviem
de pensament i no prenem cap decisió prèvia... doncs ja ens ho trobarem i serà
el què hagi de ser, perquè la vida no s’atura
O així m’ho
sembla
__________________________________________________________________________________
Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com - 9 maig 2025
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR: https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario