Ser lliure és només gaudir del fet de ser. I sobretot deixar de complicar-se l’existència

ALLIBERAR-SE ÉS UNIR-SE                        

Unir-se a allò del que ens creiem separats

Ser lliure no vol dir ser diferent als altres. Tampoc vol dir sentir-se lluny de res. Alliberar-se no significa comportar-se d’una manera original, fer coses noves, inventar un món nou. La llibertat no te a veure amb l’aïllament: construir fronteres i bombolles és qualsevol cosa menys alliberar-se.

Ser diferent a la resta no ens fa lliures, en tot cas ens fa persones. Som qui som i res pot evitar-ho. Per què hauríem de voler reivindicar-ho, es pot veure a simple vista que tothom és singular, únic, diferent. La llibertat i les nostres peculiaritats s’assemblen tant com l’espiritualitat i l’amanida.

Llibertat no és individualitat. Alliberar-se és unir-se

Poc té a veure la llibertat amb la identitat. La llibertat no sorgeix del fet d’individualitzar-se. Alliberar-se no consisteix, ni de bon tros, en allunyar-se i restar al marge de la resta d’elements i de fenòmens que tenen lloc i que esdevenen al món. Alliberar-se és, ben al contrari, unir-se al món i al principi que li dóna forma i existència, i sentir que es participa d’una realitat impressionant.

La llibertat és la consciència de la realitat i de la seva unicitat. L’alliberament és la descoberta de que la realitat de l’existència –que certament ens implica– ens transcendeix. Ser lliure és saber-se unit a allò del que hom es creia separat. Una fulla, per exemple, no és gairebé res en si mateixa. Però en ella s’hi presenten la tardor i la primavera, la naturalesa i la vida i la realitat, i tota la força que fa possible el món s’hi reflecteix i es fa palesa.

La llibertat és l’experiència d’aquesta constatació. Alliberar-se és permetre que es desperti l’evidència, a saber, de que la realitat immanent que ens interpel·la a cada instant ens transcendeix i no s’esgota en nosaltres ni en ningú. Alliberar-se és entregar-se plenament a una mena de principi o força que genera l’univers sencer i l’esperona, i que es revela inevitable.

Alliberar-se és deixar enrere la falsa creença d’una separació i obrir-se a la consciència de que existim però tanmateix no som ningú, sinó que pertanyem a un entramat immens del qual sortir-ne és impossible. I indesitjable, perquè no hi ha res que ens pugui fer més feliços que el fet de sentir-nos units a la font de la vida, a la força que ens aviva a nosaltres i a tothom.

No causa sinó conseqüència

Ser lliure és actuar segons correspon a cada instant, amb naturalitat i sense capficar-se gaire. Alliberar-se és passar de la potència a la realització, desfer la capritxosa idea de que un mateix ha de donar-se sentit a si mateix, i abraçar el sentit en si mateix: fer el que toca tal com toca. I punt. La veu del cor sap escoltar el clam de la naturalesa.

Som la conseqüència del sorgiment del món, no pas la seva causa. No cal que fem res nou. No cal que ens inventem quelcom original. N’hi ha prou amb que gaudim del fet de viure i que actuem en conseqüència, sabedors que no movem el món sino que ens movem amb ell.

Assaborir la llibertat és prendre consciència de que la realitat que ens transcendeix es manifesta a través nostre. Ser lliure és, simplement, gaudir del fet de ser. I sobretot deixar de complicar-se l’existència.

Acceptar la vida com un do, amb humilitat; i assaborir-ho amb alegria, vet aquí què és això de sentir-se lliure. Per ser lliure només cal acceptar la gratuïtat de la vida.

https://www.sufi.cat/alliberar-se-es-unir-se/