LA MÚSICA DE LA VIDA
La música de la
vida podrà agradar-nos més o menys, i semblar-nos poc o molt harmònica, però en
cap cas no podem pretendre que quedi reduïda a un simple pentagrama: tot el que
podem dir d’ella és, sempre, infinitament inferior al que ella és. La vida,
malgrat ser plenament present aquí amb nosaltres, escapa a quedar reduïda a una
cosa definible i concreta, abastable i tancada.
Es podrà intentar transcriure el que la vida ens porta de moltes maneres, però en si mateixa sempre es mantindrà inabastable. La fenomenologia de la vida és tan immensa que mai no es queda reduïda a les mil i una transcripcions que se’n puguin fer. Per moltes coses que en diguem, la vida mai serà allò que diem que és. Ni de lluny.
Ni tampoc no és
el que ens pensem o ens creiem que és la vida, tot i ésser present en
l’ésser que viu, és molt més que la criatura que pren vida. Per això una cosa
és el vivent i una altra cosa el vivificador, malgrat que siguin una sola cosa
inseparable.
Podrem servir-nos
de la biologia, i descriure i estudiar els processos de la vida amb gran
detall, i acompanyar-la de la millor manera possible, però la vida seguirà
essent sempre molt més gran que el que la biologia pugui arribar a comprendre.
Igualment, la filosofia podrà ajudar-nos a pensar i reflexionar sobre el fet de
la vida, però tanmateix la vida seguirà el seu curs independent a tot el que es
pugui dir d’ella.
Ni tan sols les
religions, malgrat que tenen ben en compte el misteri inherent de la vida i que
els creients es disposen a obrir-se a l’absolut bo i acceptant que no poden
arribar a abastar-lo, no tenen la potestat d’atribuir-se, en
exclusivitat, la relació dels éssers vius amb el misteri del qual
participen.
I és que el misteri de
la vida no queda reduït, tampoc, a un simple misteri.
Dul’nun deia que
«el vel de l’asceta es troba en la seva renúncia, el del devot és a la seva
pregària i el vel del savi és a la seva ciència». Tot el que imaginem,
considerem i anomenem és un vel que ens tapa la realitat en si
mateixa. Tot el que fem nosaltres per nosaltres mateixos ens porta a la
il·lusió de que estem al marge del món. Aprehendre la realitat, en canvi, és
viure la vida, i viure la vida és el contrari de pretendre encasellar-la.
La música de la
vida és més que un conjunt immens de partitures, i és quan hom ho accepta i
renuncia a la pretensió de definir-la o atrapar-la que comprèn que, en efecte,
sí que és ben harmònica, i bella, i justa, i plena de pau i amor, i que no sona
de manera inharmònica sinó que el tap era només en les oïdes de qui la volia
escoltar estudiant-la o atrapant-la o adquirint-la.
Però quan ens
traiem els taps de les orelles la música de la vida sona aleshores sense
sordina. I llavors sentim que sona bé. Molt bé.
La vida, en
definitiva, només és per ser viscuda. La música només serveix perquè pugui ser
escoltada. Gaudir la vida és renunciar a tot el que ens pugui allunyar de la
vida mateixa. Treballar en pro de la vida és esforçar-se per desfer tots els
possibles vels que ens puguin arribar a tapar la vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario