Davant d’un panorama social i polític tan incert com l’actual, cerquem en les respostes de la Iolanda Fresnillo escletxes d’oportunitat per a la societat.
La crisi de la
pandèmia arriba quan molts sectors encara no s’havien recuperat de la crisi de
2008. Com afecta a la societat aquesta nova crisi en què plou sobre mullat?
La crisi de 2008,
i totes les crisis anteriors, el que han fet és erosionar progressivament els
drets econòmics, socials i culturals de la població. Des d’un punt de vista de
resiliència econòmica, i sobretot pel que fa als drets socials, anem acumulant
crisis de les que no ens n’acabem de recuperar.
La crisi de 2008 no va trencar cap període anterior de benestar absolut. El concepte de mileurista entra en el vocabulari dels moviments socials la dècada dels 2000, les accions de V de Vivienda i el No tindràs casa en ta puta vida comencen abans de la crisi financera. La població ja perdia capacitat de renda i els salaris ja baixaven abans de 2008.
Potser sí que hi havia més feina que no pas ara, però la feina ja era precària. En aquest mateix ateneu de La Rosa de Foc, vam fer un documental sobre precarietat cap a 2004. La crisi de sobreproducció és també anterior a 2008 i el procés neoliberal de reducció de capacitat de l’Estat per garantir els drets de la població ve dels anys 80 i 90. Per tant, les arrels de la crisi actual són molt més profundes, es remunten a dècades.El sotrac causat
per la pandèmia arriba en un moment ja abonat per la precarietat, igual que va
passar el 2008. En cap cas es van aprofitar els temps considerats de
recuperació econòmica i creixement previs a 2008 per construir estructures
econòmiques al servei del benestar de les majories. Les classes populars no
se’n van veure mai beneficiades, aquells anys, així que, de cada crisi, en
sortim més afeblides.
Tenim una
generació, els que van néixer a finals dels 80 cap endavant, que només coneix
un context econòmic, el de la crisi.
Ha passat a casa
nostra, però també passa arreu, és un fet global. Ha passat als països del sud
d’Europa o als d’Amèrica Llatina, on hi va haver un període de creixement fins
a 2010, frenat en sec per la precarització. Això influeix molt en les
expectatives d’aquestes generacions, en les seves esperances en la vida pública
i en la política. És un gran problema.
Les crisis de
2008 i l’actual han desmentit dos mantres del sistema capitalista. Hem vist com
l’economia i el sistema financer van col·lapsar i ara és tota la màquina la que
es va aturar, amb la pandèmia. Queda, però, un altre mantra que perdura: Si no
hi ha capitalisme, vindrà el caos.
La qüestió de les
alternatives sempre se’ns posa sobre la taula com una dicotomia. Si no és
capitalisme, quin sistema serà? A mi m’agrada recordar el que deia al respecte
l’Arcadi Oliveres: “Les alternatives no vénen empaquetades en una caixa, amb un
llacet”. Tot és una evolució i no podem tenir una sola alternativa, sinó
diverses. Als moviments socials, sempre ha sigut molt tabú la idea de reformar el
capitalisme, però al final, el que fem, és això. Anar desplegant diverses
alternatives per reformar un sistema i, alhora, construir-ne un altre. La
idea és assolir un sistema que respongui a les necessitats i que posi la vida
en el centre. No sé quin nom ha de tenir aquest sistema, però.
La premissa de
que el sistema ha de col·lapsar per poder construir-ne un de nou és molt
angoixant i fa por, amb raó, perquè un col·lapse del sistema genera patiment,
fam i morts. Ho estem veient amb el col·lapse sanitari que hem viscut a la
primavera. No el causa només la COVID-19, sinó el fet de no tenir un sistema
sanitari adequat per fer front a les conseqüències de la pandèmia. No és una
qüestió de capacitat dels professionals sanitaris, sinó de la manca
d’estructures per poder tenir cura real de tota la població. No està fet així,
el món.
Construir una
alternativa a partir del col·lapse del sistema generaria molt de patiment.
Significaria aïllament dels sistemes econòmics internacionals, podria haver-hi
talls de subministres bàsics, restriccions amb el subministrament de
medicaments, entre d’altres. Crec que, entre les que creiem que el sistema
capitalista no donarà mai resposta a la situació de les classes populars, hem
de plantejar-nos arribar a aquestes alternatives evitant el col·lapse.
La crisi
sanitària ha accelerat el procés de decreixement?
No només la
pandèmia, sinó la confluència de la crisi climàtica i la pandèmia. Durant un
període de temps limitat, la situació sanitària va imposar un decreixement dels
processos econòmics i, certament, la màquina del sistema va a un ritme molt més
lent. Aquest no és el decreixement que ens ha de portar a superar l’emergència
climàtica, però sí que posa sobre la taula dinàmiques apreses per la població
que sí podríem aprofitar per al procés de decreixement.
El confinament
ens va replantejar la forma com consumim. S’ha posat en valor el comerç de
proximitat o el menjar de qualitat. La pandèmia també ens ha posat cara a cara
amb l’hiperconsumisme. Molta gent ha vist que no calia anar a la botiga de roba
cada setmana a renovar el model de samarreta.
Pel que fa al
consum energètic, que és el que ha de decréixer amb urgència, la pandèmia no
l’ha frenat gaire. De fet, això i les finances internacionals és el que s’ha
recuperat amb més rapidesa després dels confinaments de la primavera.
La població no
s’ha conscienciat, aquests mesos, de la importància de reduir el consum
energètic?
Potser sí que hi
ha una presa de consciència per part de la població, però això no ha portat a
establir un model de canvi de les pràctiques de consum. La reducció en el
consum energètic ha estat més aviat imposat, no es podia agafar el cotxe perquè
t’havies de quedar a casa.
Les
matriculacions a les autoescoles s’han disparat des que van reobrir després del
confinament. Una de les causes pot ser la por a contagiar-se al transport
públic?
Exacte, potser
incrementa el nivell de consciència, però no hi ha correlació amb el canvi de
pràctiques de consum. A banda, ens bombardegen amb un missatge tecno-optimista:
“no us preocupeu, tenim la tecnologia per poder substituir aquest consum del
petroli per altres energies que crearan més llocs de treball”, és a dir, la
idea darrere del Green New Deal, que propugna sortir de la crisi invertint en
una transició ecològica i energètica. Per fer-ho, proposa l’explotació de
recursos naturals com el fòsfor o el liti, que no són suficients per mantenir
els nivells de consum energètics mundials. Són recursos, a més a més, que es
troben en països empobrits, de manera que el que proposen és més
explotació.
El problema de
la proposta de Green New Deal és que no contempla transformacions socials?
El Green New Deal
ven que es pot fer una transició ecològica sense un canvi en el model de
consum, i no és cert. No estic en contra d’invertir per canviar la matriu
energètica arreu del món; i sí, això pot generar llocs de treball. Però ha
d’anar acompanyat d’un canvi en el model de consum i un decreixement del
consum, entre d’altres aspectes. Tal com estan plantejades, aquestes
transformacions beneficien els de sempre, ja que seran les empreses
energètiques tradicionals les que seguiran fent negoci. Aquesta transició també
es pot fer generant comunitats energètiques o beneficiant la tasca de
cooperatives, però la tendència de la Unió Europea i la seva proposta de
transició verda passa per salvar aquestes grans empreses. S’ha de mirar què hi
ha darrere dels fons europeus que rebran les empreses per afavorir la seva
transició verda. Quines empreses seran les beneficiades i quin tipus de llocs
de treball es generaran.
Tanmateix, el
Green New Deal representa una finestra d’oportunitat per als moviments que
busquen una transformació real del sistema. El missatge de que, de la crisi,
hem de sortir més sostenibles, és constant, i ho diu la Unió Europea, i el Fons
Monetari Internacional, inclús Antoni Brufau, el president de Repsol, que fa
tres dies declarava que el capitalisme estava esgotat i que ara cal fer un
creixement més inclusiu i més verd. Podem aprofitar aquesta situació i
portar-la al nostre terreny, perquè la gent està sensible a aquestes qüestions,
però hem de posar les estructures al damunt de la taula. De fet, hem
d’aprofitar aquesta situació, perquè si no hi influïm des de l’ESS i el
cooperativisme, el que tindrem serà el model més poc transformador i més
corporatiu del Green New Deal.
Si mirem
enrere, des de la crisi de 2008, l’Economia Social i Solidaria (ESS) ha
evolucionat, crescut i diversificat molt a Catalunya i l’Estat. Com creus que
continuarà aquesta evolució a partir de la crisi actual?
El creixement
s’ha notat els darrers anys a casa nostra, potser no tant a nivell
internacional. I aquest camí no el farem soles des d’aquí, s’han de teixir
moltes més relacions internacionals. Ha estat un auge a petita escala,
protagonitzat per moltes petites experiències, i també s’ha posat en marxa una
infraestructura molt important com són els ateneus cooperatius a
Catalunya.
Han de seguir
tirant endavant les petites iniciatives, però cal abordar estratègicament la
necessitat d’un canvi a gran escala. Un canvi que tingui en compte quines
infraestructures de distribució, de finançament i de comunicació necessitem.
Cadascuna de les cooperatives i altres experiències, per si soles, no podran
provocar canvis substancials.
Què cal, per
assolir aquests canvis substancials? Més incidència política?
Segurament més
aliances, fins i tot, amb el sector empresarial. Per fer la transició cap a
l’economia que posi al centre la vida, no només pot prendre’n part l’ESS,
sinó també la petita i mitjana empresa i els autònoms han de prendre part
d’aquest procés. Hem de poder estendre els principis de l’ESS al sector
empresarial que ara potser no els comparteix.
Ajudaria una
llei general de l’ESS?
Sí, ajudaria, si
es fa bé, perquè donaria seguretat jurídica, aportaria finançament públic,
també ajudaria a mobilitzar finançament privat. Ajudaria a establir aliances
per donar suport a infraestructures industrials, per exemple.
Necessitem
estratègies generals per entomar els canvis necessaris. Per exemple, critiquem
molt el govern català perquè no té una política industrial. La indústria, a
Catalunya, cau per efecte dòmino i un país que aspiri a tenir una economia
diversificada, sostenible i sobirana necessita una política industrial. Des de
l’ESS, no conec cap proposta que parli d’un pla industrial per Catalunya, i
necessitem construir aquest tipus de propostes. És un salt d’escala mental,
necessitem pensar més enllà, pensar què volem ser a deu anys vista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario