LA
SOLEDAT (L'Edat del Sol)
Reflexió del Camí de la Vida. (Versión en castellano al final)
Quan
ens encarem amb nosaltres mateixos sense les afectacions dels qui ens
envolten, ens adonem de les coses amb tota claredat. Les coses són
molt simples. La complicació apareix en el moment que volem fer-ne
partícips als altres.
Si
jo estic content i ho vull fer extensiu a un altre que està trist,
aquest em rebutjarà i em farà sentir malament. I al revés, si jo
estic trist i algú em vol fer participar de la seva alegria, seré
jo qui l'engegarà a dida i el faré empipar.
Què
vull dir amb tot això? Doncs que cadascú és un món, és únic amb
els seus propis estats d'ànim i les seves creences. I s'ha de
respectar i s'ha d'assumir. Ningú pot fer res per ningú. Oh, això
no és cert! Doncs sí, mal que ens pesi no podem ajudar a qui no vol
ser ajudat per tant tot depèn d'un mateix.
Si
jo estic abatut i em vull revifar aniré a llocs on hi hagi animació
per participar-hi, però si la depressió em bloqueja ningú podrà
fer res per mi. Sempre és una decisió pròpia l'estat d'ànim que
volem tenir. Ens passi el que ens passi només nosaltres podem
decidir com ens volem sentir.
La
soledat però no s'ha valorat en el que val. Quan estem sols, sense
cap influència que ens destorbi, és quan afloren les nostres
veritables necessitats i desitjos que normalment tenim soterrats sota
la capa de les conveniències socials i els prejudicis
Només
quan un està sol li es possible esbrinar clarament el que vol, el
que li agrada per damunt de compromisos propis i aliens. A partir de
la mal vista soledat podem plantejar-nos decisions que d'altra forma
deixaríem oblidades en el nostre interior.
Quantes
malalties són producte de desitjos insatisfets, de ressentiments, de
no poder fer el que volíem en el seu moment… Per a que un altre
estigui content nosaltres ens hem d'aguantar, hem de deixar de fer el
que ens agradaria fer: Això és realment el que volem o és al que
ens empeny la llei no formulada del "què diran" ?
Quan
ens plantegem la vida en solitari hem d'assumir la totalitat de les
nostres decisions. No hi ha ningú que ens digui el que hem de fer,
com ho hem de fer ni quan ho hem de fer… És una sensació de
llibertat nova i també aterridora per la manca de pràctica en
exercir-la: Ho podem decidir tot… i “ho hem de decidir” tot!
A
nivell individual és detecta clarament la inèrcia de les societats
a comportar-se com un ramat: Ens queixem de que som dirigits, però
quina tranquil·litat que hi hagi algú que es preocupi de pensar per
nosaltres! És tant pesat pensar, per què, qui sap quina és la
millor opció... i si t'equivoques?
La
soledat és l'edat del Sol, l'edat de l'esplendor, l'edat de
refulgir. Però la majoria fan servir per a tot les ulleres de sol:
la llum es molt amoïnadora! Mirar de cara les coses requereix
coratge i determinació. La recompensa però és enorme, a l'alçada
de la valentia que demana responsabilitzar-se d'un mateix.
Joan Martí
___________________________________________________
LA
SOLEDAD (La Edad del Sol)
Cuando
nos encaramos con nosotros mismos sin las afectaciones de los que nos
rodean,
nos
damos cuenta de la cosas con toda claridad. Las cosas son muy
simples. La complicación aparece en el momento en que queremos hacer
partícipes a los demás.
Si
yo estoy contento y lo quiero hacer extensivo a otro que está
triste, éste me rechazará i me hará sentir mal. Y al revés, si yo
estoy triste y alguien quiere hacerme participar en su alegría, seré
yo quien lo mandará a paseo y lo haré enfadar.
Qué
quiero decir con todo esto? Pues que cada uno es un mundo, es único
con sus propios estados de ánimo y creencias. Y hay que respetarlo y
asumirlo. Nadie puede hacer nada por nadie. Oh, esto no es cierto!
Pues sí, mal que nos pese no podemos ayudar a quien no quiere ser
ayudado por tanto todo depende de uno mismo.
Si
yo estoy abatido y quiero reanimarme iré a lugares donde haya
animación pero si la depresión me bloquea nadie podrá hacer nada
por mí. Siempre es una decisión propia el estado de ánimo que
queremos tener. Nos pase lo que nos pase solo nosotros podemos
decidir como nos queremos sentir.
La
soledad sin embargo no se ha valorado justamente. Cuando estamos
solos, sin ninguna influencia que nos distraiga, es cuando afloran
nuestra verdaderas necesidades y deseos que normalmente tenemos
soterrados bajo la capa de las conveniencias sociales y los
prejuicios.
Sólo
cuando uno está solo le es posible observar claramente lo que
quiere, lo que le gusta por encima de compromisos propios y ajenos. A
partir de la mal vista soledad podemos plantearnos decisiones que de
otra forma dejaríamos olvidadas en nuestro interior.
Cuantas
enfermedades son producto de deseos insatisfechos, de resentimientos,
de no poder hacer lo que queríamos en su momento... Para que otro
esté contento nosotros nos hemos de aguantar, hemos de dejar de
hacer lo que nos gustaría hacer: Eso es lo que realmente queremos o
es a lo que nos empuja la ley no formulada del “qué dirán”?
Cuando
nos planteamos la vida en solitario hemos de asumir la totalidad de
nuestras decisiones. No hay nadie que nos diga lo que hemos de hacer,
como lo hemos de hacer ni cuando lo hemos de hacer... Es una
sensación de libertad nueva y también atemorizadora por la falta de
práctica en ejercerla: Lo podemos decidir todo... y lo “hemos de
decidir” todo!
A
nivel individual se detecta claramente la inercia de las sociedades a
comportarse como un rebaño: Nos quejamos de que somo dirigidos, pero
que tranquilidad que haya alguien que se preocupe de pensar por
nosotros! Es tan pesado pensar, porque, quien sabe cual es la mejor
opción cada vez... y si te equivocas?
La
soledad es la edad del Sol, la edad del esplendor, la edad de
refulgir. Pero la mayoría usan para todo gafas de sol: la luz es muy
molesta! Mirar de cara las cosas requiere valor y determinación. La
recompensa sin embargo es enorme... a la altura de la valentía que
supone responsabilizarse de uno mismo.
Joan
Martí
No hay comentarios:
Publicar un comentario