© LA CONFIANÇA MÚTUA
Confiar els uns
amb els altres, vet aquí una fórmula per anar lleugers per la vida que no és
gaire habitual de veure. Sembla que anar dubtant del proïsme sigui una tendència
innata.
La meva experiència
personal m’ha confirmat en els bons resultats d’una actitud confiada. Anar obert
de cor pel món fa que els altres també s’obrin i així s’aconsegueixen bones
relacions.
És evident que no totes les persones són de fiar però sí un 99% d’elles per això és una pena i un malbaratament de possibilitats regir-se per la desconfiança.
Quan topes amb
algú que et decep -o et traeix- no toca altre que passar full i oblidar-se’n, però
entretant has tingut innombrables ocasions de compartir parers, il·lusions,
sentiments... que d’altra forma no s’haguessin produït.
Si alguna cosa
proporciona l’anar amb confiança per la vida és molta pau d’esperit i experiències
diverses que són la conseqüència de l’intercanvi obert en les relacions.
La confiança en
la vida és una eina molt útil i colpidora perquè obre moltes portes i molts
cors i crea una atmosfera entranyable que omple de satisfacció.
La manca de
confiança, la malfiança en les persones, va generant -a més d’un malestar propi-
un ambient enrarit, enterbolit, que va allunyant els uns dels altres i
tancant-los en si mateixos.
Si alguna cosa
desitja el sistema és aquest allunyament entre nosaltres, aquest dubtar i en
definitiva témer el contacte amb d’altres. D’aquí van aprofitar-se’n per
imposar la “plandèmia”.
Un dels efectes
més perniciosos de la desconfiança mútua pot arribar a ser la delació, només
moguda per la por a l’altre induïda pel poder dominant.
Una pena que
siguem tan manipulables però sembla que som camp abonat per a tota mena d’iniquitats
derivades de no confiar.
La por al
desconegut -a tot allò desconegut- potser és un mecanisme atàvic de defensa que
tenim interioritzat des d’èpoques ancestrals que ens servia per a preservar la
nostra vida.
Tot i l’existència
de perills, en l’actualitat el nostre deambular per la vida no està amenaçat de
manera que justifiqui una actitud recelosa i poruga.
Si patim per tot,
el que aconseguim és un viure mortificat, infeliç, que ens impedeix gaudir de
totes les meravelles que ens envolten, de la més petita a la més gran.
La vida ja aplega
de per si prou misteris no cal que li afegim a més les incerteses d’una
desconfiança patològica envers els nostres semblants.
Com més ens obrim
els uns als altres més aconseguim viure tranquils i més bons fruits collim en
el nostre pas per aquest món.
Posats a fer i avaluant
els avantatges i els inconvenients de les dues actituds podrem veure que ens
convé més moure’ns amb la confiança sota el braç.
Val a dir que una
vegada t’hi acostumes ja ho fas de forma espontània sense haver-ne de rumiar els
pros i els contres i en surts guanyant de llarg.
Trencar amb l’hàbit
ancestral de tenir por de tot el que no coneixes és un gran pas per assolir
almenys dues coses: Viure millor i aportar bon ambient a l’entorn.
O així m’ho
sembla.
________________________________________________________________________________
Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 16 octubre
2023
ALTRES ESCRITS DEL
MATEIX AUTOR
https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario