Començaré dient que l’amistat només és possible entre bones persones. No sóc tan radical com per afirmar que només el savi pot ser bo, com fan els que discuteixen sobre aquestes coses amb tot luxe de subtileses, i potser amb raó, però sense sentit pràctic.
Encara que fos així, tal concepte de bondat és tan imaginari i està
tan basat en desitjos que resulta inassolible per al comú dels mortals. Per
això, crec que el millor és prendre com a punt de partida la bondat que
observem en la vida quotidiana.
Prou, doncs, de tantes subtileses. Bones persones són aquelles que viuen i es comporten amb fidelitat, integritat, equanimitat i generositat, no es deixen endur per la cobdícia, els excessos o la violència i són ferms de caràcter.
La
vida sense l’afecte d’un bon amic no és “natural” ni val la pena. No hi ha res
més agradable que tenir algú amb qui parlar com si un parlés amb si mateix.
Gaudir de la vida és impossible sense tenir algú per a qui la nostra fortuna
signifiqui tant com la seva pròpia. I, d’altra banda, les nostres adversitats
serien insuportables sense aquella persona que les sent tan seves com nosaltres
mateixos.
Gairebé tot el
que desitgem serveix un únic propòsit: els diners, per comprar coses; el poder,
per guanyar influència; els càrrecs públics, per augmentar la reputació; els
plaers, per gaudir; i la salut, per no patir i gaudir plenament del cos.
L’amistat, al contrari, serveix per a moltes coses. Passi el que passi, sempre
està de part nostra, sempre disposada, res l’exclou, mai destorba. L’amistat és
una necessitat bàsica, com l’aigua o el foc. No em refereixo a l’amistat
ordinària i comuna, també molt agradable i profitosa, sinó a l’amistat pura i
veritable que sentim pels amics més íntims, aquella que fa que els bons moments
siguin millors i els dolents, més suportables.
L’amistat és la
millor de les virtuts. Entre les seves moltes i molt grans qualitats, la més
important és la capacitat d’il·luminar d’esperança el futur i no permetre que
el nostre ànim defalleixi o s’ensorri. Un veritable amic és un reflex fidel de
nosaltres mateixos.
Els amics de
veritat estan presents fins i tot quan estan absents. Quan no podem afrontar
les necessitats bàsiques, amb un bon amic n’hi ha prou. Amb un amic som forts
quan estem dèbils. Fins i tot m’atreveixo a afirmar que viuen en nosaltres
després de la mort. Els records dels amics són tan vívids i reals, i
enyorar-los és un sentiment tan intens i profund, que inclús després de morts
són una benedicció i continuen vivint en nosaltres.
Si el vincle de
l’afecte desaparegués del món, no quedaria una casa o una ciutat dempeus i els
camps es convertirien en erms. Si no em creieu, compareu el poder de l’amistat
amb els efectes dels seus contraris, la dissensió i la discòrdia. No hi ha al
món una casa de pilars tan profunds ni una ciutat tan fermament assentada que
resisteixi els efectes de l’odi i el conflicte. Això us ajudarà a jutjar el bé
de l’amistat.
No hi ha res més
atractiu, res ens mou més a admirar una altra persona que la virtut. Sentim afecte
pels honrats i virtuosos inclús sense conèixer-los.
Per tant, si
l’honradesa és una força tan poderosa que l’admirem en persones a qui no
coneixem, i fins i tot en els enemics, no ha de ser motiu de sorpresa que ens
commou la virtut i l’excel·lència d’aquells amb qui podem establir una connexió
íntima.
Aquells qui
creuen que aquests sentiments provenen de la debilitat o de la necessitat
d’utilitzar els altres per aconseguir allò que ens falta tenen un concepte baix
i mesquí de l’amistat, a la que creuen filla de la necessitat i la pobresa quan
és just el contrari. En cas de no ser així, com menys valors tinguéssim, millor
qualificats estaríem per a l’amistat, i això no és en absolut cert.
No som generosos
amb els amics pel que esperem aconseguir d’ells. Això seria una mesquinesa. La
generositat no és un valor de canvi que es cobri amb interessos: és allò
adequat i allò natural. La recompensa de l’amistat és la mateixa amistat.
Sens dubte,
aquells qui, com els animals, creuen que el plaer és la mesura de totes les
coses no estaran d’acord amb mi. No m’estranya: tenen la ment tan corrompuda
que no saben distingir allò bo, allò noble i allò elevat. No perdem el temps
amb ells i entenguem que l’amor i l’afecte que sentim per aquells qui creiem
bons procedeix de la naturalesa mateixa de la bondat.
Un conflicte
greu, i comprensible, té lloc quan un amic demana a un altre quelcom indecorós,
per exemple, col·laborar en una infidelitat amorosa o participar en una
injustícia. L’habitual és que al que es nega, malgrat tenir raó en negar-se, se
l’acusa de trencar les lleis de l’amistat. Al capdavall, els qui demanen aquest
tipus de favors acostumen a afirmar que ells estarien disposats a tot pels seus
amics. Aquestes peticions no només destrueixen sòlides amistats, sinó que donen
lloc a odis de per vida.
En conclusió,
diré que una de les lleis de l’amistat és la següent: no demaneu als amics que
obrin contra la seva consciència i no ho feu vosaltres encara que us ho
demanin, ja que l’excusa que s’ha comès una falta per un amic és inacceptable
en qualsevol cas.
Com deia abans,
la primera llei de l’amistat és demanar als amics només el que sigui honorable
i fer per ells només el que sigui just. Afegeixo ara una cosa més: no espereu
que us ho demanin. Que el desig d’ajudar pugui més que els dubtes. De la
mateixa manera, atreviu-vos a donar consell lliurement. Valoreu el criteri dels
amics que saben aconsellar, oferiu obertament el vostre, no només amb
franquesa, sinó amb severitat si és necessari, i escolteu els consells que us
donin.
Entregar-se a
banalitats com l’honor, la fama, les cases, la vestimenta i l’aspecte físic és
absurd, però no ho és donar-se a una ànima viva, dotada de virtut i capaç
d’estimar i ser estimada. Us asseguro que res produeix més plaer als amics que
apreciar-se i ajudar-se mútuament.
Afegiré que la semblança atrau l’amistat. Les bones persones senten afecte i s’associen entre si com si la semblança entre elles fos una forma de parentiu natural. Els qui tenen una naturalesa semblant s’atrauen entre si amb absoluta avidesa. Per això, joves amics, entre les bones persones neix necessàriament una simpatia mútua que és l’origen natural de l’amistat.
No obstant això, cal aclarir que
aquesta qualitat de “bones” és comuna a tot tipus de persones. La virtut no és
una cosa sobrehumana, exclusiva o elitista; és una força que protegeix per
igual tots els pobles i té cura del seu benestar, cosa que no es podria fer si
menyspreés l’afecte de la gent corrent.
Per tant, si
aquells qui viuen entregats als plaers comencen a donar discursos sobre
l’amistat, no els feu cas, perquè no la comprenen ni en la teoria ni en la
pràctica. Pels déus i pels homes! Digueu-me qui és capaç de viure sense estimar
ni ser estimat fins i tot tenint tota classe de luxes i riqueses. Només els
tirans, en la vida dels quals no hi ha lleialtat, afecte, esperança d’afecte ni
lloc per a l’amistat, sinó inseguretats i sospites.
És impossible
estimar qui temem o ser estimat per qui ens tem. Els tirans semblen gaudir de
l’amor del poble, però aquest amor no perdura. Al final sempre acaben caient, i
quan ho fan descobreixen que en realitat amb prou feines tenien amics. Diuen
que Tarquino només va descobrir fins on arribava la lleialtat dels seus amics a
l’exili, perquè ja no podia recompensar-los de cap manera.
La veritat és
que, tenint en compte la seva supèrbia i la seva crueltat, m’estranyaria molt
que en tingués algun. I igual que Tarquino no podia tenir amics de veritat a
causa del seu caràcter, a vegades la riquesa i el poder són un obstacle per a
la lleialtat. Doncs la Fortuna no només és cega, sinó que sovint encega aquells
qui afavoreix i no hi ha res pitjor que un ximple amb sort encegat pel desdeny
i l’arrogància. Tots hem conegut persones de tracte agradable i moderat que
després d’assolir un càrrec militar o civil deixen de banda les seves antigues
amistats i en fan altres de noves.
En les seves
xerrades sobre el tema que ens ocupa, Escipió es queixava que la gent para
atenció a qualsevol cosa menys a l’amistat. Deia que qualsevol fill de veí sap
quantes cabres té però no quants amics, i posa més cura en el bestiar que
compra que en els amics que escull.
Té raó el meu amic Terenci: “La indulgència proporciona amics; la veritat, odis”. En efecte, el problema de la veritat és que d’ella sorgeix l’odi, que és el verí de l’amistat. Però pitjor encara és l’excés d’indulgència, ja que tolerar els defectes dels amics és com deixar-los saltar des d’un precipici. Malgrat tot, el pecat més gran és menysprear la veritat i deixar-se enganyar per l’adulació.
Així doncs, sigueu raonables i elegants: que
el consell no sigui un retret i la crítica un insult. Procureu que en la
indulgència hi hagi cortesia però no adulació. No oblideu que l’adulació és
indigna no ja de l’amic, sinó de qualsevol persona que es consideri lliure,
perquè no és el mateix conviure amb un amic que amb un tirà.
Naturalment,
aquells qui tenen l’oïda tan tancada a la veritat que ni tan sols són capaços
d’escoltar el consell d’un amic no tenen salvació. Cató encertava una vegada
més quan va dir: “Amb freqüència, devem més als pitjors enemics que als falsos
amics, perquè els primers a vegades diuen la veritat, però els segons, mai”.
També em sembla absurd que hi hagi gent que, quan se la critica, s’ofèn pel que
no s’ha d’ofendre i no pel que s’ha d’ofendre. No els molesten els seus
defectes sinó el fet de ser criticats. Hauria de ser al revés, lamentar l’error
i alegrar-se per corregir-lo.
Donar i rebre una
crítica amb elegància és senyal d’amistat veritable. Oferiu les vostres amb
franquesa i sense acritud i rebeu les dels altres amb paciència i sense enuig.
No hi ha res més destructiu per a una amistat que l’adulació i el servilisme.
És un vici que té molts noms, però el cert és que aquell qui us digui qualsevol
cosa que us complagui menys la veritat és una persona falsa i sense principis.
La virtut
recordeu-ho, és la base i el sosteniment de l’amistat, ja que en ella resideix
l’harmonia de les coses. És la font d’allò sòlid, allò compatible i allò
durador. Les persones virtuoses se senten inevitablement atretes per altres
d’igual virtut i només desitgen compartir la virtut de l’altre. I aquí neix
tant l’amistat com l’amor, perquè ambdues paraules provenen d’estimar.
Estimar, per la seva part, significa estimar sense buscar l’interès ni
el profit propi. Naturalment, en l’amistat el profit es recull en qualsevol
cas, fins i tot sense perseguir-ho.
No obstant això,
els assumptes humans són fràgils i transitoris, així que convé buscar sempre
qui estimar i de qui rebre amor, ja que la vida sense afecte perd tot el seu
encant.
Escipió, a qui he
perdut massa aviat, viu encara i viurà sempre dins meu, perquè el que vaig
estimar d’ell va ser la seva virtut, que no ha desaparegut. I no només la veig
jo, que sempre la vaig tenir a l’abast, sinó que continuarà brillant per tota
l’eternitat. Ningú tornarà a enfrontar-se amb valentia i esperança a les greus
tasques de la vida sense tenir com a model la imatge i el record d’aquell gran
home.
I què dir de la
nostra set de coneixement i la nostra passió per l’estudi, que compartíem en
les estones d’oci, allunyats de la vista del poble? Si tots els records que
tinc d’Escipió haguessin desaparegut amb ell, jo no podria suportar la seva
pèrdua. Però no només no s’han extingit, sinó que de fet creixen i augmenten
quan penso en ell i l’evoco. I inclús si algun dia no pogués recordar-lo, la
vellesa seria el meu consol perquè no duraria molt la meva enyorança: qualsevol
patiment, per terrible que sigui, es pot tolerar si és breu.
Res més tinc a dir
sobre l’amistat. A vosaltres, estimats i joves amics, us recomano que us
esforceu per assolir la virtut, ja que sense ella no hi ha amistat possible. I
l’amistat, amb l’única excepció de la virtut, és el més important que hi ha a
la vida.
Marc Tul·li Ciceró - “Leli,
De l’amistat“ (44 aC)
Fragments de
l’obra. Traducció al català a partir de la versió d’Ediciones Koan.
Marco Antonio
Coronel - “La amistad según Cicerón” (2020)
Vídeo publicat al seu canal de Youtube
No hay comentarios:
Publicar un comentario