S’ha obert la
veda al militarisme, al sacrifici dels joves i de les poblacions en honor de
les pàtries amenaçades i al benefici dels fabricants d’armes, dels polítics i
de les elits mundials
Des de fa segles
ens diuen que “si volem la pau, preparem la guerra”. El fracàs és estrepitós!
Fins i tot, quan pensàvem que a Europa ja no viuríem més el flagell de la
guerra, estem sota el xoc de la guerra a Ucraïna. Els nostres governs, l’OTAN,
Rússia, Bielorússia, Ucraïna… han estat preparant la guerra i, contra tot
pronòstic, la guerra ha esclatat. I ara, quan tots els estats augmenten
els pressupostos de guerra, podem creure que volen la pau?
El moviment pacifista diu: “Si vols la pau, no preparis la guerra; prepara la pau”. Gandhi deia: “No hi ha camí per a la pau; la pau és el camí”. Sabem què és la guerra, però sabem quina pau volem? La pau negativa és l’absència de guerra. Que ja és molt! La pau positiva és un equilibri social, econòmic, cultural, ecològic i de gènere. Una societat desequilibrada és una societat malalta; un món desequilibrat és un món malalt.
La primera
condició per evitar la guerra és preparar la pau, és evitar desequilibris de
poder en tota mena de relacions, de les interpersonals a les internacionals. La
guerra, diuen, vol ser un mitjà per imposar desequilibris o per intentar
restablir equilibris trencats. I el resultat, a curt, i també a llarg termini,
és un brutal increment de vells i nous desequilibris. La guerra aconsegueix el
contrari del que persegueix. És la negació de l’evidència gandhiana que “el fi
està en els mitjans, com l’arbre està en la llavor”. Preparar la pau és
reequilibrar els desequilibris que patim i evitar nous desequilibris. I,
per tant, la guerra no pot preparar la pau perquè és una fàbrica de
desequilibris manada per desequilibrats.
Però, en el cas
hipotètic que estiguem reparant desequilibris interns i externs, actuals i
passats, què fer quan algú altre, amb raó o sense, ens agredeix, ens envaeix,
ens ocupa? Sabem, que, davant el perill, estem programats instintivament per
fugir, aguantar o atacar. Just les tres actituds habituals que veiem en aquesta
o en qualsevol guerra. I, per això, s’han creat sistemes de defensa militar
armada, de resistència civil armada i sistemes d’acollida humanitària de
refugiats com a vies organitzades a la resposta instintiva; sistemes emparats
en els drets a la legítima defensa i en la necessària protecció dels civils.
Ara bé, la
història –poc explicada– ens mostra que hi ha una altra resposta de legítima
defensa, potser menys instintiva, potser més plenament humana: la
resistència i la defensa civil no-violentes. Però, com tot sistema de
resistència o de defensa que vulgui ser efectiu, requereix estudi, estratègia,
entrenament i, per tant, necessita els recursos adequats als reptes i objectius
que planteja. I aquí és on ens trobem bloquejats entre els qui creuen que a la
guerra només es pot respondre amb guerra i els qui volen aturar les guerres
sense oferir què fer quan aquesta ja ha esclatat.
Desconeixem i menyspreem
les experiències viscudes de resistència civil no-violenta i seguim amb
prejudicis ancestrals d’incultura violenta i patriarcal; actituds impròpies
d’una societat que es vanta de les innovacions tecnològiques i que es nega a
obrir la ment a les innovacions socials: a la innovació en defensa i seguretat
humanes no armades i no militars, i a la innovació que suposa la resistència i
defensa civil no-violenta prèviament organitzades.
Quines són les
experiències històriques més significatives de resistència civil no-violenta i
desarmada que, malgrat haver estat bastant improvisades, poden posar les bases
d’un sistema de defensa i seguretat civil no-violenta?
Qui coneix, per
posar dos exemples, les
respostes extraordinàries de la població danesa a l’ocupació nazi
entre el 1940 i el 1945? O la txecoslovaca a la invasió soviètica del 1968? Qui
coneix les
instruccions que els governs de Lituània o d’Estònia, des del
2015, donen a la seva població per fer front a una invasió o ocupació? Qui sap
que l’Institut Català Internacional per la Pau de Catalunya ha publicat diversos
estudis sobre la viabilitat de la resistència i la defensa civil
no-violenta? Qui els ha llegit o estudiat per veure què ens aporten a una
innovació en sistemes de defensa i seguretat?
Un repàs breu
per saber-ne més
Durant la Segona
Guerra Mundial, el Govern danès va llançar una campanya de no cooperació total
amb els ocupants nazis. Aquest tipus de resistència va ajudar els danesos a
adonar-se que podien fer alguna cosa significativa contra un adversari molt més
fort i brutal. També els va ajudar a construir la solidaritat i a formar
sistemes d’informació i de comunicació. Els danesos van dur a terme
nombroses vagues, alentiments de la feina, així com boicots, manifestacions i
sabotatges industrials. Aquests van soscavar la pretesa explotació
econòmica alemanya del país. Els alemanys hi van respondre amb repressió i
estats d’emergència, demostrant que les accions daneses els estaven
perjudicant.
En la seva lluita
contra els ocupants, la població danesa es va guiar per 10 manaments de
desobediència:
1) No heu d’anar
a treballar a Alemanya i Noruega.
2) Fareu malament
la feina per als alemanys.
3) Treballareu
lentament per als alemanys.
4) Destruireu
màquines i eines importants [que fan servir els alemanys].
5) Destruireu tot
allò que pugui ser de benefici per als alemanys.
6) Demorareu tot
el transport [utilitzat pels alemanys].
7) Boicotejareu
les pel·lícules i els diaris alemanys i italians.
8) No heu de
comprar a les botigues dels nazis.
9) Tractareu els
traïdors pel que són i valen.
10) Protegireu
qualsevol persona perseguida pels alemanys.
En recórrer al
que ara anomenem una defensa civil no-violenta, els danesos van estalviar al
seu país una certa destrucció que, d’altra manera, podria haver estat similar
al destí de països com Polònia. A través de les seves xarxes de solidaritat,
els danesos van salvar centenars de milers de vides.
De la mateixa
manera, la població txecoslovaca va desplegar accions no-violentes contra la
invasió de les tropes soviètiques el 1968. Txecs i eslovacs van negar a
l’agressor els serveis, menjar, aigua, allotjament i informació. Ho van fer
amb una senzilla instrucció de 10 punts que es va publicar al diari principal.
Quan un soldat
soviètic volia alguna cosa dels residents, se’ls va aconsellar que
responguessin:
1) No ho sé.
2) No t’importa.
3) No diguis res.
4) No en tinc.
5) No sé com
fer-ho.
6) No li’n donis.
7) No ho puc fer.
8) No li venguis
res.
9) No li mostris
res.
10) No facis res.
Arreu, les parets
dels edificis estaven cobertes amb lemes i cartells. La gent llegia els diaris
i fullets, malgrat els esforços de les forces d’ocupació per evitar-ho. Era la
imatge d’una ciutat, els habitants de la qual estaven absolutament
units en una resistència passiva desarmada contra els intrusos aliens. Allà
on algú havia caigut víctima de les bales soviètiques, hi havia monuments
improvisats amb masses de flors i banderes estatals. Els rètols dels carrers
s’havien retirat, alterat o intercanviat per confondre les forces d’ocupació.
Aquesta
estratègia de defensa civil no va expulsar ni va derrotar l’exèrcit soviètic,
encara que la resistència armada tampoc no ho hauria fet. En canvi,
l’estratègia, l’objectiu de la qual era “aïllar socialment els invasors i
negar-los l’ús rendible dels recursos nacionals: personal, tecnologia i béns”,
va frustrar significativament els plans d’ocupació dels soviètics.
El pla inicial de
les tropes invasores del Pacte de Varsòvia era arrencar el control de les mans
dels líders comunistes reformistes txecoslovacs i establir un control militar i
polític soviètic indiscutible sobre el país en quatre dies. No obstant
això, van trigar vuit mesos a fer-ho, molt més del que hauria estat el cas si
la resistència hagués estat violenta. Un aixecament armat de txecs i
d’eslovacs contra els soviètics invasors hauria assegurat una derrota completa
i sagnant com va passar a Hongria al novembre del 1956, ja que, un cop donades
les ordres d’envair, les forces soviètiques van trigar només sis dies a aixafar
l’aixecament armat hongarès.
A més, la
resistència no-violenta va oferir als txecoslovacs l’oportunitat de preservar
el teixit social i econòmic de la seva societat i salvaguardar la força cívica
suficient per continuar la resistència mitjançant l’autoorganització i la
mobilització no-violenta. Això va establir les bases per a l’eventual
alliberament pacífic de Txecoslovàquia el 1989 i la seva transició sense
problemes a la democràcia, sense oblidar el divorci pacífic sense precedents de
la República Txeca i d’Eslovàquia el 1993.
Des de la
ignorància, que és molt atrevida, escoltem dia rere dia, en els discursos dels
tertulians, dels experts o dels polítics, l’exaltació de la guerra com a única
via per exercir el dret a la legítima defensa, que, segons ells, només pot ser
armada, militar i assassina. Tot, per acabar justificant que “la millor
defensa és un bon atac” i que, per tant, cal reforçar i ampliar
l’OTAN, cal incrementar els pressuposts de defensa en milers de milions –de
moment fins al 2%–, i que potser cal tornar al servei militar obligatori.
S’ha obert la
veda al militarisme, a la nova cursa d’armaments, al sacrifici dels joves i de
les poblacions en honor de les pàtries amenaçades i al benefici dels fabricants
d’armes (que estaven en crisi), dels polítics, que així amaguen el mal govern
intern, i de les elits mundials, que continuen acaparant riquesa amb cada nova
crisi, perquè tenen accions en tots els sectors estratègics (aliments,
informació, energia, minerals, armes, farmàcia…).
Si volem la pau,
què hem de fer? Quan el foc ja està encès, no posar més llenya al foc. Donar
suport als qui, en un lloc o un altre, no volen posar més llenya al foc. Com
estan fent unes quantes veus, donar suport a la
resistència civil no-violenta a Ucraïna que planta cara als tancs,
i a Rússia i Bielorússia, que s’oposa a la guerra. Cal donar suport a objectors
i desertors de les dues bandes, i aquí, per coherència, fer objecció fiscal a
l’increment del 2% en defensa armada. I cal posar, des de les institucions i
des de les organitzacions ciutadanes, les bases per a una defensa
civil no-violenta, abans no s’encengui el foc.
Objector del 1975
al 1977, cofundador de novact.org i promotor de lluitanoviolenta.cat
https://www.elcritic.cat/opinio/marti-olivella/si-volem-la-pau-que-hem-de-fer-125354
No hay comentarios:
Publicar un comentario