© TOTS SOM UNA PART DE DÉU!
Una responsabilitat? Un privilegi?
Un raonament
força consistent planteja que tots som una part de la Font Primordial -a la que
podem anomenar Déu- encarnada, materialitzada, experimentant la vida sensible,
emocional.
Déu, si ho és
tot, per experimentar-se a si mateix havia de “fraccionar-se” en parts aïllades
i individualitzades per poder “reconèixer-se”
Podríem entendre-ho partint de la realitat dels fractals -presents en molts aspectes de la natura- perquè tant si tirem cap amunt, cap al macrocosmos, com si tirem avall, cap al microcosmos, es van repetint els patrons.
Sempre és allò de: Tal com és a baix és a dalt i viceversa.
Aquesta
interrelació ho connecta tot formant una sola cosa. Tot independent i alhora
tot interdependent en un extraordinari format perfectament acoblat i
sincronitzat que dóna equilibri i raó a la totalitat de causes i efectes.
Un entrellaçament
que ho manté tot en marxa i ben encaixat. El misteri d'aquesta energia –perquè
tot és energia– sembla també una bona explicació al fenomen de la vida i
l'univers.
Una evidència ben
possible, que dóna sentit a un conjunt de coses i seria la resposta a molts
interrogants.
Som una espurna
de Déu que és la que ens fa vius i conscients, alhora que ens situa al món per
a una aventura vital plena d'experiències.
I no es tracta
d'espiritualitat -o no només- sinó que, fins i tot emparats per la ciència, hem
de convenir en l'existència d'una cosa transcendent que ho abasta tot.
Un plantejament força
racional, malgrat les dificultats per assumir-ne la comprensió i les conseqüències
de la nostra presència aquí i la nostra inquietud existencial.
Perquè, per una
banda, busquem explicacions a tot allò que ens envolta, però de l'altra, ens
resistim a admetre la implicació d'un ésser absolut que ho engloba tot.
Serà cosa d'un fals
orgull? O potser la por d’una qüestió que ens sobrepassa perquè no la podem
controlar?
Però a alguna
conclusió hem d'arribar, alguna cosa hem d'assumir encara que no sigui tan
sòlida com dos i dos són quatre.
Acceptar la
pertinença a una entitat molt més gran, i per tant inaprehensible, dóna una
mica de vertigen però és una opció que no podem descartar si volem deixar
enrere la incertesa.
Pensem en les
cèl·lules del cos respecte a l'organisme on estan immerses i en què tot està
inextricablement relacionat per donar vida al ser global que som nosaltres.
Pregunta-li a una
cèl·lula si és conscient de pertànyer a un ésser superior enormement més gran
que ella mateixa? Pensar-nos a nosaltres com una cèl·lula podria ser un camí...
Aquella opinió molt generalitzada que “retreu” a Déu que permeti les desgràcies al món, es dissol si atenem al raonament que “tot és Déu” i a l'existència de la regla bàsica del lliure arbitri.
Per tant, qualsevol conducta individual cal contemplar-la com una elecció de cadascú en la experimentació de la vida.
O així m'ho
sembla
_______________________________________________________________
Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com - 3 maig
2024
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR: https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html
Versió en castellà a l’enllaç: https://masacriticaconsciente.blogspot.com/
No hay comentarios:
Publicar un comentario