Les conductes individuals són una elecció de cadascú en la experimentació de la vida

© TOTS SOM UNA PART DE DÉU!

Una responsabilitat? Un privilegi?

Un raonament força consistent planteja que tots som una part de la Font Primordial -a la que podem anomenar Déu- encarnada, materialitzada, experimentant la vida sensible, emocional.

Déu, si ho és tot, per experimentar-se a si mateix havia de “fraccionar-se” en parts aïllades i individualitzades per poder “reconèixer-se”

Podríem entendre-ho partint de la realitat dels fractals -presents en molts aspectes de la natura- perquè tant si tirem cap amunt, cap al macrocosmos, com si tirem avall, cap al microcosmos, es van repetint els patrons.

Sempre és allò de: Tal com és a baix és a dalt i viceversa.

Aquesta interrelació ho connecta tot formant una sola cosa. Tot independent i alhora tot interdependent en un extraordinari format perfectament acoblat i sincronitzat que dóna equilibri i raó a la totalitat de causes i efectes.

Un entrellaçament que ho manté tot en marxa i ben encaixat. El misteri d'aquesta energia –perquè tot és energia– sembla també una bona explicació al fenomen de la vida i l'univers.

Una evidència ben possible, que dóna sentit a un conjunt de coses i seria la resposta a molts interrogants.

Som una espurna de Déu que és la que ens fa vius i conscients, alhora que ens situa al món per a una aventura vital plena d'experiències.

I no es tracta d'espiritualitat -o no només- sinó que, fins i tot emparats per la ciència, hem de convenir en l'existència d'una cosa transcendent que ho abasta tot.

Un plantejament força racional, malgrat les dificultats per assumir-ne la comprensió i les conseqüències de la nostra presència aquí i la nostra inquietud existencial.

Perquè, per una banda, busquem explicacions a tot allò que ens envolta, però de l'altra, ens resistim a admetre la implicació d'un ésser absolut que ho engloba tot.

Serà cosa d'un fals orgull? O potser la por d’una qüestió que ens sobrepassa perquè no la podem controlar?

Però a alguna conclusió hem d'arribar, alguna cosa hem d'assumir encara que no sigui tan sòlida com dos i dos són quatre.

Acceptar la pertinença a una entitat molt més gran, i per tant inaprehensible, dóna una mica de vertigen però és una opció que no podem descartar si volem deixar enrere la incertesa.

Pensem en les cèl·lules del cos respecte a l'organisme on estan immerses i en què tot està inextricablement relacionat per donar vida al ser global que som nosaltres.

Pregunta-li a una cèl·lula si és conscient de pertànyer a un ésser superior enormement més gran que ella mateixa? Pensar-nos a nosaltres com una cèl·lula podria ser un camí...

Aquella opinió molt generalitzada que “retreu” a Déu que permeti les desgràcies al món, es dissol si atenem al raonament que “tot és Déu” i a l'existència de la regla bàsica del lliure arbitri.

Per tant, qualsevol conducta individual cal contemplar-la com una elecció de cadascú en la experimentació de la vida.

O així m'ho sembla

_______________________________________________________________

Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com - 3 maig 2024

ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR: https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html

Versió en castellà a l’enllaç: https://masacriticaconsciente.blogspot.com/