CANVIEM
EL TERRENY DE JOC
CONSTRUÏM UN NOU PARADIGMA PEL FUTUR DE LA PAGESIA
Davant les
lògiques, lícites i justificades manifestacions de la pagesia creiem que és
important posar l’accent en analitzar i comprendre, a fons, les arrels de les
problemàtiques que avui viu el sector, com a element imprescindible per definir
les demandes i canvis necessaris per revertir la situació actual. Els problemes
d’avui es van començar a coure als anys 80 del segle passat, fins i tot abans,
i si res no canvia seguiran sent els mateixos que centraran futures protestes.
Quan una problemàtica perdura més de 40 anys, amb dades cada cop més evidents i impactes any rere any més negatius per al sector -a les portes del desmantellament total-, si se’n pot extreure alguna cosa clara és que les solucions plantejades no funcionen. En conseqüència, és vital que les mobilitzacions serveixin per avançar cap a transformacions estructurals que permetin, d’una vegada per totes, aturar la inèrcia i canviar el rumb i el destí del sector.
Que la recepta
aplicada no funciona és evident quan el nombre d’explotacions agràries segueix
caient sense aturador, quan la renda agrària està al nivell de la del 2007,
quan el relleu agrari és un titular més que una realitat, i sobretot quan la
pagesia més diversa s’uneix en mobilitzacions com les d’aquests dies.
Tothom, més enllà
d’ideologies, mides d’explotacions, sistemes de maneig o de cultiu, n’està
fart. Això vol dir que l’essencial no rutlla, i que no n’hi ha prou en canviar
quatre regles del joc. Cal canviar el terreny de joc.
Cal plantejar un
horitzó de futur que sigui viable i perdurable en el temps, que doni resposta a
tota la pagesia, independentment de quina sigui la seva realitat o model
actual. Cal un horitzó de futur que permeti a tothom sortir dels seus atzucacs,
sense deixar ningú a la deriva d'un viatge en el qual la gran majoria s'hi ha
embarcat no per convicció sinó perquè és cap on els ha menat el corrent. La
pagesia no és culpable de res. Tan sols intenta sobreviure enmig d’un sistema i
unes polítiques agroalimentàries que l’han abocat a un carreró sense sortida i
que, per tant, cal canviar.
En aquest
context, des del Col·lectiu Eixarcolant
compartim diversos aspectes clau per aconseguir que les mobilitzacions
impliquin canvis efectius. T’animem a compartir-los, enriquir-los i fer-te’ls
teus. Alhora, són sis demandes directes i urgents a l’administració, si
veritablement vol fer política al servei de la societat i no només política de
titulars per intentar fer veure que satisfà a tothom sense resoldre els
problemes de ningú.
QUÈ DEMANEM?
1 - La construcció d’un model de futur per a la
pagesia i el sector alimentari .
Un model
deslligat d’ideologies, fonamentat en l’anàlisi de l’històric de les darreres
dècades, del context local i global, dels reptes socioeconòmics, de l’horitzó
climàtic i dels límits que ens imposen uns recursos finits en un planeta finit.
Un model de futur que generi oportunitats per a tota la pagesia, i permeti fer
polítiques amb un horitzó ben nítid. Polítiques per aconseguir que els
projectes que ja estan alineats amb aquests horitzons de futur puguin seguir
endavant i veure’s reforçats, i també per acompanyar en la transformació
d’aquells projectes que actualment es desenvolupen sota altres models per tal
que puguin avançar cap a l’horitzó compartit. Des de l'acompanyament, sense
emetre ni prejudicis ni judicis, i sempre amb un rumb clar, amb determinació.
Sabem -i no és
ideologia, és anàlisi de dades- que un model que segueixi totalment lligat al
mercat global ens seguirà conduint a l’atzucac, a la frustració, al
desmantellament del sector i a la pèrdua de sobirania.
Un exemple clar:
des de quina posició de força podem criticar un mercat global i uns tractats
internacionals perquè faciliten l’arribada de productes alimentaris de països
del sud global, quan el sistema agrari actual és totalment dependent de les
importacions de matèries primeres d’aquests països?
Un altre exemple
cru: com podem fer valdre l’eslògan “la nostra fi, la vostra fam” si importem
la major part dels aliments que consumim i alhora exportem bona part de la
producció?
D’exemples com
aquests, que posen de relleu les incoherències profundes del sistema, n’hi ha
molts més i tots evidencien que sense un canvi de model no hi ha alternativa,
per a ningú. I el model ha de tenir com a pilars la producció local, la petita
i mitjana pagesia, la sobirania alimentària -que inclou també el lliure accés
als recursos genètics-, l’adaptació al canvi climàtic, la coordinació i
col·laboració publico-privada, l’eficiència dels processos i la generació
d’economia local.
2 - El desenvolupament d’un sistema agroalimentari
basat en la sobirania alimentària
És el que ha de
permetre, precisament, superar la cotilla de la globalització. Cal que ens
creguem, com a país, -un cop més, les dades així ens ho indiquen- que podem
assolir la sobirania alimentària plena. I aquest concepte, que massa vegades té
només una lectura política, guarda unes connotacions econòmiques immenses,
perquè resoldria bona part de les dificultats econòmiques, de falta de relleu
generacional i d’autoexplotació del sector. Sobirania alimentària vol dir
generar i gestionar tota la cadena de valor agroalimentària.
Actualment, amb
la capacitat productiva que tenim assolim una autosuficiència alimentària del
40%, malgrat que la nostra sobirania alimentària amb prou feines arriba a l’1%.
Per apoderar-nos del 99% restant cal planificació agrícola i ramadera,
reestructuració de sectors productius, per exemple, la transició d’un model
ramader intensiu a extensiu, i un canvi en els sectors ramaders principals:
passar del porc i el pollastre al xai i el conill.
Cal també
coordinació i cooperació reals, aterrats a la realitat, entre pagesia i
administració. Alhora cal plantejar sistemes agraris i, per tant, cultius,
adaptats al context climàtic, que permetin obtenir el màxim rendiment amb
l’aigua justa i necessària. En aquest sentit, és imprescindible que utilitzem
tots els recursos genètics disponibles, actualment fora del mercat però que
representen centenars d’espècies i varietats altament adaptades a la sequera, i
cal que sumem la tecnologia als coneixements i el maneig tradicionals.
3 - La comprensió del binomi pagesia-sostenibilitat
Agricultura,
ramaderia, ecologia, biodiversitat, sostenibilitat, menjar i territori viu: no
són conceptes incompatibles, sinó absolutament interdependents. Tots junts,
sumen. Des de les mirades extractivistes i productivistes de l’agricultura i la
ramaderia s’intenta contraposar l’activitat econòmica amb l’ecologia i la
biodiversitat, confonent conceptes i justificant així certes pràctiques.
Tanmateix, quan diem que alguna cosa ha de ser sostenible vol dir que ha de ser
perdurable en el temps. Així, l’agricultura i la ramaderia només podran
perviure -tenint en compte els recursos finits del planeta- si contribueixen a
l’equilibri ecològic i a la biodiversitat que sustenta la pròpia activitat
agrària -encara que de forma difosa i, per tant, difícil de monetitzar-.
Un exemple clar i
paradoxal és la plaga de conills a les comarques de ponent, una problemàtica
greu per a la pagesia que radica precisament en el desequilibri de l’ecosistema
i en la pèrdua de biodiversitat associada a la intensificació de l’agricultura,
la reducció de marges i la uniformització de cultius. I podríem parlar dels
pol·linitzadors, i dels pugons d’horts, fruiters i cereals, i dels
microorganismes del sòl, i dels ratpenats i la carpocapsa, i de tants i tants
indicadors més que reforcen i recolzen la interdependència entre els conceptes
exposats.
Calen mesures i
polítiques clares que posin aquesta interdependència al centre i reconeguin a
la pagesia la seva contribució imprescindible a l’ecologia, la biodiversitat i
la veritable sostenibilitat. Així podrem comprendre que la pagesia no només fa
menjar, sinó que és qui duu a terme les cures d’un territori i uns paisatges
que necessitem sans i funcionals, també per poder seguir fent menjar.
4 - La dignificació de la pagesia amb preus justos
I, per tant, la
generació d’una economia o cadena de valor que la reforci i l’empoderi, que
permeti incrementar la renda agrària i reduir les maratonianes jornades de
treball. Ser pagès o pagesa ha de ser un ofici ben remunerat, amb vocació, sí,
però no un acte heroic. Si no generem una economia digna, no hi pot haver el
relleu agrari que necessitem.
Cal generar
economia des de la compra pública, decidida i valenta, per tal que els recursos
públics serveixin no només per preparar àpats sinó per vertebrar un territori i
un sector imprescindibles, i per orientar-los cap a un ’horitzó de futur i un
model plantejats des del compromís, la sensatesa i la honestedat.
També cal
incentivar la generació d’economia des del sector privat oferint opcions reals
de consum de productes locals i de qualitat, informant degudament a les
persones consumidores, i aconseguint així que consumir local deixi de ser un
acte heroic a l’abast d’una minoria.
5 - La reducció de la burocràcia i l’increment de
l’eficiència
Menys burocràcia
i més eficiència no ha de voler dir menys regulació. Creiem important destacar
que el problema és la burocràcia, però no la regulació en si mateixa. Sense
regulació no hi pot haver transparència ni igualtat d’oportunitats. Precisament
una de les queixes més recurrents del sector és la manca de regulació en certs
països, fet que es relaciona amb la baixa qualitat i la competència deslleial.
Així doncs, el
quid de la qüestió és que la regulació ha d’estar ben pensada i implementada.
No pot sortir
d’un despatx. Cal forjar-la, tota i sempre, amb la participació activa del
sector. Així, si la regulació és bona, només caldrà aplicar els principis de
proporcionalitat i racionalitat, de tal manera que la burocràcia sigui
proporcional a la mida de les explotacions. Així, a mesura que s’incrementi la
mida i de retruc la capacitat operativa, s’incrementi la burocràcia. Alhora,
cada tràmit burocràtic ha d’estar adaptat a la realitat de cadascuna de les
explotacions, i això va lligat a l’eficiència.
Tenim la
tecnologia i les eines informàtiques per aconseguir simplificar al màxim tots
els tràmits burocràtics: si s’han de fer, cal que tinguin sentit i siguin
fàcils de trobar i executar. Cal centralitzar tots els tràmits en un sol
portal, i cal modernitzar els aplicatius de sol·licitud (per exemple
l’aplicació DUN) per tal que qualsevol persona, agricultora o ramadera, pugui
ser totalment autosuficient en les gestions -sense dependre de cap entitat
assessora- per fer tot el que se li requereix sense que afecti negativament en
el seu benestar i en el dia a dia de l’activitat productiva.
6 - Que es garanteixi l’accés a la terra i als
recursos
No hi haurà
pagesia si no hi ha terres per conrear. Cal limitar l’acaparament de terres
fomentant la compra pública de terres i masies en risc especulatiu, i alhora
facilitar la compra o l’arrendament per part de joves agricultors/es. És
crucial per aturar la desaparició, incessant, d’explotacions agràries i, de
retruc, per revertir la dinàmica de despoblament que afecta molts municipis.
Alhora, cal fomentar també la compra pública d’habitatge per poder oferir una
vivenda digna a qualsevol persona que hagi de desenvolupar-se professionalment
al món rural.
Si aquest sisè
punt garanteix l’accés a la terra i a l’habitatge, assegura l’aigua per a usos
agroramaders amb una cadena de valor local i que contribueixin a la sobirania
alimentària, es recuperen i fomenten les infraestructures hidràuliques locals i
es protegeix la terra dels macroprojectes energètics especulatius, tindrem els
ingredients per fer realitat un model de futur pròsper i engrescador.
Portem més de 40 anys en decadència .
Cal canviar el terreny de joc per poder guanyar la partida .
Construïm un nou paradigma pel futur de la pagesia .
Posem-nos-hi ara perquè podem i volem fer-ho .
Aturem la inèrcia, canviem el rumb .
No hay comentarios:
Publicar un comentario