.jpg)
El VALINTER, vol
ser una eina per a la relació econòmica humanitzada. Una idea senzilla. Un
símbol del tracte directe per suplir el diner: Tu em dones uns béns i jo t’ho
pago amb treball. Un compromís personal sense cap organització ni altres
controls: Només la confiança entre tu i jo.
Ara que volen retirar de la circulació l’efectiu i digitalitzar-lo, tot sotmetent-lo a mil condicionants, cadascun més humiliant, és l’hora de retornar a una forma de viure que prioritzi la confiança.
Donem-li a cada cosa el seu veritable valor i desenganxem-nos de l’esclavatge del diner. Viure té un preu i és el del nostre esforç personal, el nostre treball, la nostra contribució al bé comú.
Ens volen encara
més lligats del que ja estàvem. La seva intenció és el control absolut de la
nostra economia privada, facilitant-nos el diner en comptagotes i només per a
segons què.
D’entrada haurem
d’estar fitxats de cap a peus, des de les dades personals, sanitàries,
financeres fins els nostres costums, el dia a dia i tot el què se’ls acudeixi.
Tot ben endreçat
en la nostra identificació digital que ho controlarà tot: viatges,
disponibilitat de diners, tipus de compres, aficions... i tot sotmès a
escrutini previ per a poder ser “concedit”. Un panorama que provoca calfreds
només de pensar-hi i que tenim al tombar la cantonada.
Quan arribi el
moment que ho posin en marxa serà quan ens caldran alternatives imaginatives i
pràctiques per estalviar-nos aquesta gran humiliació.
Tan abocats que
estem a la tecnologia, en la que ens han anat introduint i malacostumant, ara
tocarà apartar-nos-en del tot si volem sortir del gran parany del control i la
submissió.
Retornar al
contacte humà, a la confiança en les relacions, al treball manual necessari, és
un primer pas en la construcció d’una societat sana i constructiva que mereixi
ser viscuda.
Molta feina hi ha
per fer perquè estem ben enfangats en un sistema que ens té ben atrapats i el
què és pitjor, ben acomodats.
Renunciar a tota
una forma de “viure” que ha anat degenerant i buidant-se de veritable sentit és
un repte gruixut que demanarà el màxim convenciment i capacitat de decisió. Per
molt que ens costi ho podem fer... i ens cal fer-ho si volem seguir presumint
de ser humans.
Si el què volem
és seguir “sobrevivint” amb el què ens vagin imposant, disposem-nos a veure’ns envoltats
d’indignitat i misèria humana, cada vegada més devaluats i menystinguts.
Val més no tenir
res superflu però tenir-nos a nosaltres mateixos que entrampar-nos amb mil
invents però perdre la nostra identitat, la nostra llibertat, la nostra
vàlua... i la nostra ànima!
Sona molt
dramàtic perquè ho és, per això hem de valorar el què som i el què ens ha estat
concedit en arribar en aquesta realitat perquè, a més de gaudir-ne, en som
responsables.
O sigui que a
tirar ma de la creativitat per anar muntant un altre modus de viure: Totes les
idees són benvingudes i aprofitables si estan basades en els valors de l’ésser
humà.
No necessitem el
99% de les coses que ens envolten, a les que considerem poc menys que indispensables
(us en faig una llista?) i constitueixen un llast enorme en les nostres vides.
Ens cal refer el
nostre bagatge espiritual avui greument depauperat. Valors, virtuts,
sentiments... quina pena que tots aquest mots hagin perdut presència i
significat, enterrats sota un munt de banalitats, ximpleries i actituds
intranscendents que deixen insatisfetes i buides les persones.
És hora de
repensar la nostra vida, el nostre viure. Com ha de ser el nostre pas per
aquest món. Fins a on volem ser protagonistes de la nostra història, per a poder-la
compartir amb amor.
Anem-nos
preparant, perquè només depèn de nosaltres mateixos.
--------------------------------------------------------------------------------------
Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 30 juny 2023
ALTRES ESCRITS DEL
MATEIX AUTOR
1 comentario:
T'estimo, Joan!
Publicar un comentario