NI LLEIS PER MANTENIR LES DESIGUALTATS,
NI JUDICIS QUE PERPETUÏN L'OPRESSIÓ.
PER UNA ALTRA MANERA D'AVALUAR-NOS, RECONSTRUÏM L'ÉSSER COMUNITARI
Comunicat d’Enric Duran
Aquest article també
està disponible en: Castellà
La nostra societat sembla no concebre poder viure d’una altra manera
que no sigui sota el règim de la llei. Amb una educació que des de la infantesa
ens mata l’esperit de rebel·lió i ens condueix cap a una obediència cega a
l’autoritat, perdem tota iniciativa i costum de raonar. Fa segles que els
governants insisteixen: respecte a la llei, obediència a l’autoritat. La
majoria dels pares i de les mares eduquen els seus fills amb aquest sentiment i
l’escola l’enforteix, tot convertint la llei en culte i en conductes exemplars
a aquelles que la protegeixen contra els rebels.
Però de quina llei estem parlant? Sabem que el sistema legal dels estats occidentals és fill del dret
romà. És a dir, és fill d’un sistema legislatiu que es va construir en una
època coneguda per les barbaritats imperialistes i militars, una era en què
l’esclavisme i la pena de mort eren tan quotidianes com el sol i la lluna. Un
imperi romà que va colonitzar la península Ibèrica i amb aquesta els seus
habitants originaris. Des de llavors, hem passat per tot tipus de règims
autoritaris, segles i segles de barbàrie i perversió han estat acompanyats del
sotmetiment al dret romà. Així, hem arribat fins a la mal anomenada democràcia,
que regeix en l’actualitat, sense que mai no hi hagi hagut un trencament amb
l’ordenament jurídic romà.
Ens hem de remuntar mil anys enrere per comprendre la forta acceptació
i interiorització generalitzada d’expressions com «obediència a la llei». Quan
comencem a tenir coneixement sobre les atrocitats que havien comès en èpoques
passades els nobles amb els homes i dones del poble, podem entendre que aquells
que mai no havien obtingut justícia vivien com un triomf veure
reconeguts, si més no en teoria, alguns dels seus drets personals, que els
permetien salvar-se de l’arbitrarietat del senyors.
Val a dir que, encara en els segles xix i xx, se sol entendre els drets
com unes concessions que fa l’Estat als individus o, dit d’una altra manera,
com una conquesta del poble pel que fa a la predisposició de l’Estat a tenir un
poder absolut sobre la vida de les persones.
La Declaració Universal dels Drets Humans encara no ha aconseguit en
l’actualitat tenir preeminència en relació amb ells interessos específics dels
mal anomentats Estats-Nació, que en base a les prioritats governamentals i als
interessos dels poders econòmics, soterren les llibertats individuals i els
drets col·lectius a una situació simplement de finalitats desitjables, però no
de respecte obligat.
Encara avui, veiem com es reprodueix un fet paradoxal: les persones,
volent ser lliures, comencen per demanar als seus opressors que els protegeixin
tot modificant les lleis creades per aquests mateixos opressors; i tota
possibilitat de modificació de lleis en base al bé comú passa com una tàctica
preestudiada, en què les petites concessions pretenen aconseguir el conformisme
i l’acceptació submisa de la majoria de la població.
Amb tot, sempre trobem arreu rebels que no volen obeir les lleis; més
si coneixen els interessos de control que les promouen i desconfien de les
intencions dels qui les dicten; més si son persones que se senten capaces de
crear i conviure en estructures socials horitzontals en les quals no calen més
normes que aquelles dictades pel sentit comú i la solidaritat.
És el legislador qui confon en un sol i mateix codi les màximes que
representen els principis de convivència amb les normes que consagren la
desigualtat. Els costums i les tradicions, que són absolutament necessaris per
a l’existència de las societat, estan hàbilment barrejats amb aquestes altres
normes que només són beneficioses per als dominants i que es mantenen pel temor
a suplicis pitjors.
Trobem a faltar en tot aquest recorregut històric un trencament
jurídic, una nova construcció social del dret i els acords de convivència, que
no sigui fruit de la reforma d’una època anterior més fosca; que no tingui les
seves arrels en el poder absolutista de l’era dels emperadors, dels reis i dels
dictadors.
En l’època recent, de les anomenades democràcies capitalistes, en el
que se’n fa dir la «divisió de poders», el poder judicial forma part dels tres
poders opressors, junt amb el legislatiu i l’executiu. El judicial és el
guardià suprem de l’obediència i del control social mitjançant la vigilància
del compliment de tot tipus de lleis, per més que siguin abusives i injustes.
El sistema judicial es compon, sobretot, de jutges i magistrats i, amb
la divisió de poders, teòricament té independència respecte a l’executiu i el
legislatiu, però aquesta idea és errònia, ja que en la pràctica, per la seva
capacitat de limitar l’activitat del govern i d’aprovar de noves lleis,
influeix de forma determinant en la formulació i l’execució de les polítiques
públiques. Alhora, depèn de l’executiu a través del Ministeri de Justícia, que
es qui li assigna pressupostos o estableix els mecanismes d’elecció dels
càrrecs judicials. Amb tot això, la tal suposada independència no és més que un
miratge.
Fins aquí, tot l’exposat es pot generalitzar de manera aproximada, als
estats suposadament democràtics d’Europa; tot seguit, ens centrarem —una mica
més— en l’opressió directa que ens ha tocat viure. A l’Estat espanyol, l’òrgan de govern autònom del poder judicial, amb
competència a tot el territori, és el Consell general del poder judicial
(CGPJ). Es va crear el 1978 per mitigar la influència dels elements
franquistes, amb la funció principal de vetllar per la garantia d’independència
dels jutges i magistrats front als altres poders de l’estat i se situa en una
posició institucional de paritat amb el govern, Congrés dels diputats, Senat i
Tribunal constitucional.
Recentment, el Consell de ministres de l’Estat espanyol, a proposta del
ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón, ha aprovat un projecte de
modificació de la Llei orgànica del poder judicial. La reforma pretén reforçar
el fet que siguin els polítics (els més obedients gossos del BCE i de l’FMI)
els qui manin i tinguin a les seves mans la capacitat de col·locar jutges,
corruptes o no, als llocs d’autogovern. Per a aquesta fita, es preveu que
qualsevol jutge pugui presentar-se com a vocal del CGPJ amb el suport de només
25 membres de la judicatura, quan fins ara n’havien de ser 100. El fet que els
vocals hagin de ser aprovats per una majoria de 3/5 al Parlament fa que, en la
pràctica, sigui el PPSOE qui triï: De fet, ara mateix, la majoria absoluta del
PP els garanteix la possibilitat de nomenament en funció de la naturalesa
ideològica de cada candidat. Al mig dels escàndols de corrupció política que
afecten tots els estaments governamentals sembla vital per al PP assegurar-se
un poder judicial afí per tal de perpetuar-se en el poder i mantenir-se impune.
Per sobre de la piràmide dels òrgans jurisdiccionals està, com a ull
vigilant, el Tribunal constitucional, que ha de vetllar pel compliment de la
Constitució espanyola a través de la revisió de les lleis i de les normes amb
rang de llei. La Constitució, vigent des de 1978, és el resultat d’un pacte entre
les forces de la Dictadura i les que s’hi havien oposat; la qual va ser
aprovada sota control armat de l’exèrcit franquista. El maquillatge democràtic
d’aquesta reforma està en el fet que va ser acceptada per referèndum.
Però, què podíem esperar d’un sistema de justícia que se sotmet al
manteniment d’una estructura visiblement feixista? Res de bo, igual que poca
cosa més no podríem esperar si la Constitució s’hagués redactat i firmat en
altres circumstàncies, ja que la seva redacció porta implícit l’autoritarisme i
el sotmetiment de la majoria als interessos d’una minoria que ha segrestat el
poder i no està disposada a retornar-lo a la ciutadania.
I, en paral·lel a tot l’esforç a aparentar independència, la crua
realitat ens fa veure que els que han tocat poder, ja sigui polític, financer o
pròpiament judicial, no acaben mai a la presó. No han anat a la presó si han
assassinat sota una dictadura feixista, com ens recordaran els que lluiten per
la defensa de la memòria històrica. Ni tampoc no hi han anat, ara per
ara, els que en l’actualitat han estat responsables, amb la corrupció
política i el crèdit sense control, de la crisi sistèmica que ens acompanya, la
qual ja ha arruïnat econòmicament centenars de milers de persones i que, donada
la impunitat dels culpables, a nivell popular té més tirada a anomenar-se
simplement «una gran estafa».
No som els únics que sentim que la justícia és injusta i que veiem com
la corrupció ha arribat a tots els estaments de la mal anomenada democràcia.
Des de la mateixa gola del llop, més de 1.000 membres de la carrera judicial es
van adherir l’any 2010 a un manifest que denunciava la «politització» del
sistema judicial i s’advertia que perillava la independència de la justícia. Un
any abans, en un estudi realitzat pel Consell general de l’advocacia espanyola,
amb més de 5.000 advocats, va concloure que el 85% estaven d’acord que «el
consell general del poder judicial s’ha convertit en un òrgan tan polititzat
que difícilment pot gestionar de forma eficient i imparcial el funcionament de
la justícia«». En aquest mateix estudi s’afirmava que el 71% dels advocats
pensava que «la justícia funciona malament», però alhora, el 82% creien que
«amb tots els seus defectes i imperfeccions, l’administració de justícia
representa la garantia última de la defensa de la democràcia i de les
llibertats».
Ens podem preguntar què en deuen pensar ara, quan el passat 2012 es va
aplicar una elitització de l’accés al sistema judicial a través d’un increment
de taxes judicials, que priven a qui no té capacitat econòmica suficient de
defensar els seus drets al si de l’Administració de justicia. I això, sumat als costos de procuradors i advocats,
desincentiva els qui no són rics per poder defensar els seus drets per vies
judicials. I s’atreveixen a mantenir hipòcritament l’article
constitucional «Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui
prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o
qualsevol altra condició o circumstancia personal o social»?
És un dels molts exemples en què la llei diu una cosa i en la realitat
en passa una altra; on el disseny de l’estat es planteja millorar-nos la vida i
succeeix just el contrari; on determinats funcionaris diuen deure-li al poble
la seva existència i en realitat hi atempten en contra. Tot l’enfrontament
contra la vella hipocresia liberal, per a construir dignitat, l’hem d’anomenar
políticament descolonització.
En aquest context discordant, els actors de la justícia, tant com els
metges o els periodistes, han de patir el que s’anomena dissonància cognitiva,
un mecanisme psicològic que s’activa quan una persona es veu forçada a fer una
cosa completament diferent al que en origen era el seu sentir. Però, quan les
recompenses o càstigs s’incrementen, la magnitud de la dissonància creix i la
situació els imposa que els vells somnis de joventut han de plegar-se al
pragmatisme. Un mecanisme psicològic que el poder polític i econòmic sap
aprofitar.
Per poder ser-ne, un jutge ha de quedar despullat de tots els
sentiments que formen la part més noble de la naturalesa humana i viure en un
món de ficcions jurídiques, que aplica amb penes de privació de llibertat sense
pensar, ni tan sols un moment, en l’abisme de degradació al qual ha caigut
front als que condemna. Veiem una raça confeccionadora de lleis, legislant
sense saber sobre el que legisla, però que no oblida la multa que afecta a
homes mil vegades menys immorals del que són ells mateixos. Veiem, al cap i a
la fi, la pèrdua de sentiment humà del carceller, el policia convertit en gos
de pressa, l’espia menyspreant-se a si mateix, la delació transformada en
virtut, la corrupció erigida en sistema; tots els vicis, tota la perversió de
la naturalesa humana afavorida i cultivada per al triomf de la llei.
Podem entendre que durant més de dos mil·lennis no hi hagi hagut una
revolució jurídica? Podem acceptar que estiguem encara patint com un reduït
grup d’escollits, en base a la seva ideologia conservadora i afí al govern de
torn, tinguin el paper de Déus i puguin decidir sobre el futur de les nostres
vides?
Podem assumir que ens regeixi un sistema basat en la penalització, en
el càstig, que no deixa de trobar dreceres perquè els del bàndol del poder no
vagin a la presó, mentre als que som més actius com a poble, ens empresonen així que poden, sense tenir en compte tot el que podem estar fent en positiu
per millorar la societat? Si en qualsevol cas ho tenen en compte serà per agreujar la nostra
pena, ja que són part interessada a perpetuar-se en el mateix poder que volem
fer caure. Poden ser part implicada i alhora jutges?
Una figura, la dels jutges, que històricament s’ha posat al servei de
qualsevol règim, imperial, dictatorial, falsament democràtic, oligàrquic,
plutocràtic o de la naturalesa que sigui mentre fos eficaç per perpetuar-hi les
desigualtats. Aquesta gent ens ha de jutjar? I qui els jutjarà a ells?
Realment, els volem demanar que ens absolguin, després de jutjar-nos?
En base a què els hauríem de donar la legitimitat de ser jutges del nostre
destí?
Mai no hem decidit que hi hagi una elit per sobre nostre que tingui
atribuïda la capacitat de jutjar-nos; mai des de la sobirania popular no s’ha
delegat legítimament el delicat paper de decidir sobre el bé i el mal. Mai no
hem participat d’una deliberació seriosa sobre la justícia i el dret.
Cal que descolonitzem l’imaginari jurídic que ens va arribar
d’un Imperi, de quan érem plebeus i els patricis ens feien jutjar per
imposar-nos les seves lleis. Cal que recuperem la nostra autonomia com a poble.
No hem de demanar permís per a ser lliures, ni hem de demanar permís per a
autoorganitzar-nos; hem d’empoderar-nos i ser capaços de resoldre entre
nosaltres els conflictes que indubtablement sorgiran de la convivència entre
persones encara pertorbades per la manca de confiança i per la por.
Se’ns pot dir somniadors, se’ns pot dir radicals, se’ns pot
dir rebels, se’ns pot dir que som moltes coses, però no se’ns pot jutjar per
ser-ho, en base als paradigmes d’un sistema caduc i envellit que hauria de
deixar pas a la renovació de la cultura i a la recuperació dels valors
comunitaris entre els éssers humans.
El sistema no pararà de perfeccionar els seus mètodes de
domini i sabem que ja no en té prou amb les lleis. Una manera que es va estenent és mitjançant la patologització dels
comportaments molestos. Darrerament, ja s’ha catalogat la rebel·lia com a
malaltia psiquiàtrica i s’ha donat la possibilitat de corregir des de la
infantesa tot indici de qüestionament a l’autoritat i fomentar actituds
submises amb medicació científicament avalada per a assolir el control social. Però, bé, si cal que desobeïm a determinats metges també ho
farem…
Per tot l’exposat ens declarem en alegre i constructiva
rebel·lia.
Cada cop som i serem més els i les que desobeirem tota llei
que vingui imposada per tribunals allunyats de les nostres vides i sotmesos a
unes lleis superiors, que si en altres temps van tenir un caire religiós, en
l’actualitat la divinitat va disfressada de diners, d’avarícia, d’egoisme i de
la destrucció de la Terra i la dignitat humana.
Declarem obertament la nostra desobediència als sistemes
judicials dels estats i a totes les eines de les que disposen per a tractar
d’impedir que portem a la pràctica la nostra voluntat profunda d’emancipació i
reconstrucció de l’ésser comunitari.
Sense sentiments de suport mutu i pràctica de solidaritat,
la vida en societat dels humans hagués estat pràcticament impossible, i
aquests sentiments i pràctiques no són les lleis els que els han establert; són
anteriors a totes les lleis i provenen de generacions i generacions d’
experimentació i d’aprenentatge útil, de cooperació necessària per a mantenir
la cohesió social.
L’hospitalitat, el respecte a la vida, el sentiment de
reciprocitat, la compassió, el suport mutu, l’autolimitar-se un mateix en
interès de la comunitat, entre d’altres, són conseqüència de la vida en comú
d’humans lliures, adherits a uns principis en comú i no sotmesos a cap
autoritat externa a la seva pròpia col·lectivitat.
Necessitem una nova institucionalitat de drets i de deures,
fundada en els valors sociopolítics comunitaris. L’avaluació i
millora dels comportaments de les persones, en el si d’una societat, ha de
recuperar l’escala humana, s’ha de fer en proximitat, entre persones que es
coneixen, que tenen principis en comú, que es tenen confiança, que cooperen
recíprocament i que es poden mirar als ulls.
Enric Duran Giralt
20/02/2013
20/02/2013
No hay comentarios:
Publicar un comentario