El apagón nos mostró que el mundo no se acaba cuando se va la luz. A veces, empieza

APAGONES EN EUROPA                   

Cuando la oscuridad revela la fragilidad del sistema

El colapso eléctrico que paralizó media Europa dejó al descubierto algo más que infraestructura vulnerable: expuso nuestra dependencia emocional del sistema, y ofreció, entre tinieblas, un respiro lúcido para imaginar otras formas de vivir.

En esta era donde el sudor se romantiza y la productividad se eleva al altar de los valores supremos, lo que dignifica no siempre es lo que humaniza. Nos enseñaron que el trabajo todo lo puede, que en él yace la nobleza del alma moderna. Que sin él no somos más que parásitos flotando en el confort. Pero el 28 de abril de 2025, un súbito apagón masivo en Europa desconectó algo más que cables: expuso la fragilidad de un sistema que presume de eterno, pero que basta con una chispa para revelar lo efímero.

Sense que suposi ‘donar-se per la pell’ ens convé una mica de treva, de pau

© QÜESTIÓ DE SUPERVIVÈNCIA      

Ens cal tocar de peus a terra i replantejar-nos moltes coses: creences, aspiracions, compromisos, necessitats, valors... Hem de bregar amb les circumstàncies que ens envolten i per això cal ser realistes i pragmàtics.

Si donem un cop d’ull a la nostra situació, salta a la vista el destarotament en el que estem sumits i que ens provoca desorientació i impotència alhora que contradiccions anímiques.

Tenim uns principis, una consciència de la vida, que ens han portat a una dissonància cognitiva amb tal com el món sembla desenvolupar-se.

Las estructuras, tejidas con el apoyo mutuo y el afecto, funcionaban y eran replicables

LA CASA QUE ES EL MUNDO                     

Yunuen salió de la posada y alzó la cara hacia el cielo para recibir la llovizna. Era un día limpio, iluminado por una luz plateada. Los colores de un arcoíris roto relumbraban por encima de los techos de la ciudad. Sintió un poco de frío, aunque pensó que era cosa de acostumbrarse. No era muy distinto al clima de la sierra chiapaneca en la que había crecido. 

El trayecto a pie le pareció muy corto. Quizá todos los trayectos le parecerían cortos ahora, después de haber pasado meses en altamar para cruzar de un continente a otro. Se preguntó cómo habría sido el desconcierto de la gente que viajaba por avión y que, en unas pocas horas, ya estaba inmersa en un paisaje, lengua, vegetación y costumbres distintas.

La vida només és per ser viscuda. La música només perquè pugui ser escoltada

LA MÚSICA DE LA VIDA                                 

La música de la vida podrà agradar-nos més o menys, i semblar-nos poc o molt harmònica, però en cap cas no podem pretendre que quedi reduïda a un simple pentagrama: tot el que podem dir d’ella és, sempre, infinitament inferior al que ella és. La vida, malgrat ser plenament present aquí amb nosaltres, escapa a quedar reduïda a una cosa definible i concreta, abastable i tancada.

Es podrà intentar transcriure el que la vida ens porta de moltes maneres, però en si mateixa sempre es mantindrà inabastable. La fenomenologia de la vida és tan immensa que mai no es queda reduïda a les mil i una transcripcions que se’n puguin fer. Per moltes coses que en diguem, la vida mai serà allò que diem que és. Ni de lluny.

Qué rituales simbólicos podrían recordarnos la humildad necesaria para servir a Gaia?

LA HUMILDAD Y LA CONEXIÓN CON LA TIERRA

La humildad es una virtud en muchas tradiciones de sabiduría. Me da la sensación que quienes aman a Gaia reconocen de forma instintiva su primacía. Aquellos que sienten una conexión con la Tierra tienden a tener una sensación de asombro y maravilla que genera sentimientos de humildad casi automáticamente.

No es difícil hacer un salto simbólico aquí y concluir que los humanos tienen que ser humildes. Después de todo, los humanos vienen de la Tierra, al igual que la vida. No deberíamos creer que estamos por encima de todos los seres vivos. Sin embargo, los humanos tienen claramente una tendencia a hacer justo eso. Uno no imagina que las babosas y las ardillas necesiten que se les recuerde que deben ser humildes, e incluso las poderosas águilas parecen saber cuál es su lugar. Pero, y ¿nosotros?

La vida és indisponible, però és el què tenim i cal tenir-ne cura en bé nostre i dels demés

© EL JO ESCINDIT I VENÇUT               

L’esplèndida exposició efectuada per la Begoña Roman en el marc del Vilapensa amb la denominació genèrica del Jo Trencat m’ha impulsat a fer-ne una referència a més d’incloure en el bloc el vídeo complet de la seva xerrada gravadaper PTV

Que el Jo actualment està derrotat, si més no, desmoralitzat és quelcom molt evident i penós, demanant fondes reflexions per a mirar de trobar-li sortides.

Hi ha unes expressions curtes, però greus, que són ben reals:

És que només sabem apreciar la riquesa si el preu que s’ha de pagar per ella és elevat?

EL VALOR DE LA GRATUÏTAT             

No és que estigui gaire valorada, avui en dia, la gratuïtat. Més aviat sembla que les coses tenen més valor si tenen un preu, i fins i tot pot arribar a semblar que com més cares son més valor tenen. Em temo que aquesta visió és incongruent i esbiaixada, i demostra una escala de valors completament trastocada. Provaré d’explicar-me.

Ho diré al revés i faré spoiler de la conclusió a la qual vull arribar: sempre serà de més categoria allò gratuït, i una societat que, en conjunt, no ho sap apreciar és una societat corrompuda. 

La gratuïtat implica llibertat

Perquè penso que la gratuïtat aporta més valor a les coses que el fet de posar-los un preu? Doncs perquè gratuït no només vol dir donat o concedit, també vol dir no motivat i, per tant, lliure. Això és el què li dona més valor a l’acte gratuït: és fet en si mateix, sense que se n’esperi res a canvi.

Davant de cada situació, tothom pot intentar actuar de la millor manera possible

LA LLIBERTAT, L’ESFORÇ I LA FELICITAT               

El fet que siguin lliures obliga a les persones a esforçar-se per a trobar la seva pròpia felicitat.

Pot semblar una paradoxa, això de que la llibertat i les obligacions vagin de la mà, però no ho és pas: és precisament gràcies a que són lliures, que les persones estan obligades a fer-se responsables dels seus actes.

Si no fossin lliures, la seva felicitat dependria d’algun agent extern. Però no és el cas: són lliures, i ho són de manera inherent –la llibertat és una de les seves característiques connaturals–, i és per virtut d’aquesta llibertat que la seva felicitat depèn dels seus comportaments.

Ser lliure és només gaudir del fet de ser. I sobretot deixar de complicar-se l’existència

ALLIBERAR-SE ÉS UNIR-SE                        

Unir-se a allò del que ens creiem separats

Ser lliure no vol dir ser diferent als altres. Tampoc vol dir sentir-se lluny de res. Alliberar-se no significa comportar-se d’una manera original, fer coses noves, inventar un món nou. La llibertat no te a veure amb l’aïllament: construir fronteres i bombolles és qualsevol cosa menys alliberar-se.

Ser diferent a la resta no ens fa lliures, en tot cas ens fa persones. Som qui som i res pot evitar-ho. Per què hauríem de voler reivindicar-ho, es pot veure a simple vista que tothom és singular, únic, diferent. La llibertat i les nostres peculiaritats s’assemblen tant com l’espiritualitat i l’amanida.

En adonar-te'n, t’entregues, deixes els teus objectius personals, i te'n vas a l’altra banda

EL VIATGE DE RETORN                         

El viatge de retorn comença el dia que decideixes no allunyar-te més de la vida, de qui ets, i et compromets a fer l’esforç d’acostar-te de nou a l’origen d’on provens, a la realitat que encara ets, a la consciència que viu en la teva interioritat.

El retorn pot començar en qualsevol moment. No succeeix en un indret determinat ni depèn de res en particular. No pot preveure’s. Senzillament esdevé, de sobte i sense previ avís, i té lloc en el precís instant en que hom s’adona que el destí no és altre que l’origen.

Tothom té dret a saber-ho: les claus de l’eternitat són en l’ara i aquí

TENIM DRET A CONÈIXER LES REGLES DEL JOC

Hi ha un dret bàsic que tenim com a humans i és el dret a saber que després d’aquesta vida n’hi ha una altra, i que aquesta altra vida serà d’una manera o altra en funció del que fem en aquesta.

Saber això és bàsic, perquè es tracta d’una de les principals regles del joc, i és evident que saber quines són les regles del joc és imprescindible si del que es tracta és de jugar.

De la mateixa manera que per poder jugar a un joc ens cal saber quines en són les regles, per poder viure degudament hem de saber quin és el sentit d’aquesta vida que vivim,

De manera natural, tots tenim la capacitat de discernir entre la realitat i la mentida

LA REALITAT I EL SEU SENTIT     

De vegades sembla que la ciència s’hagi convertit en una nova religió. Potser és que el procediment científic crea dependència. No ho sé ben bé, en tot cas, ja hi ha qui es nega a reconèixer que la veritat pot ser coneguda de manera directa, sense intermediaris, i que amb l’experiència viscuda no n’hi ha prou per tenir criteri o discerniment.

Hi ha qui tracta la realitat com si aquesta no tingués sentit excepte quan demostra tenir-ne, o pitjor encara, quan una teoria n’hi aporta. Ha arribat el dia en que sembla que son les teories el que dóna sentit a les coses.

Hem de viure tot el que ens toca viure. Hem de passar per tot el que ens ha de passar

TENIM EL QUE NECESSITEM                     

No necessitem més del que tenim perquè el que tenim és exactament el que necessitem. Si ja tenim prou gana, perquè n’hauríem de voler tenir més? I si quan arriba l’hivern tenim fred, perquè n’hauríem de voler tenir més, de fred? És que potser hi ha algú que vulgui tenir encara més problemes dels que ja té? O és que potser vol que encara siguin més greus?

Tots tenim un munt de problemes. Per què, llavors, n’hauríem de voler tenir més? És obvi que desitjar més del que es té és tan absurd com ho és pretendre viure sense haver de tenir problemes, perquè la vida no està feta només d’allò que ens agrada sinó que també en forma part allò que menys ho fa. I sovint el que menys ens agrada és el que més ens convé.

Si volem ser una societat real haurem d’aprendre a viure com una comunitat d’iguals

UNA SOCIETAT REAL                                     

EN LA QUAL VIURE ÉS CONVIURE

Tenim la realitat davant dels nassos –i també la sentim dins nostre!–, però això no vol dir que la coneguem bé. Tot el què nosaltres en sabem es basa en les experiències que tenim i en el discerniment que n’extraiem, però per molt riques i diverses siguin les nostres idees i experiències, sempre seran parcials. Tard o d’hora haurem de renunciar a la pretensió de conèixer del tot la realitat, perquè no la podem abastar. La realitat sempre ens supera.

La realitat, en si mateixa, no és el que en percebem d’ella. Tampoc és el que reflexionem o imaginem, ni el que n’intuïm. La realitat és molt més gran que tot això. Malgrat que tot el que percebem, sentim i entenem és ben real, la realitat escapa a quedar presa en tot això. No hem de voler atrapar la realitat, hem de deixar que ens sorprengui ella a nosaltres.

Cadascú ha de trobar el seu lloc, moure-s’hi al seu aire i passar-s’ho el millor possible

© LA REALITAT                                         

Hem d’assumir-la tal com se’ns presenta, tal com és?

La situació general és la què és, ens agradi més o ens agradi menys, i al seu davant només hi caben dues postures: acceptar-la o rebutjar-la (i potser també una tercera: passar d’ella).

La qüestió és que molts (inclòs jo mateix) la voldríem canviar, la voldríem d’una altra manera. Si més no, la voldríem més amable i equitativa, més acollidora i estimulant... però és debades.

Les coses són com són, sigui per la maldat dels que disposen del poder material o bé perquè és el que li toca al període destinat a la nostra civilització actual.

Fuimos, lanzados a la existencia con un rol que está más allá de nuestra elección

EL GRAN TRABAJO                                  

Nuestro camino hacia el futuro

Extracto del libro "El Gran Trabajo", de Thomas Berry - Noviembre de 2000. Thomas Berry (1914-2009) fue un sacerdote, historiador, filósofo y autodenominado "geólogo".

En respuesta a la crisis sin precedentes a la que se enfrentan la Tierra y sus habitantes, el padre Berry vio surgir una nueva visión histórica. La describió como la Era Ecozoica, una era en que los seres humanos aprenderán de nuevo a vivir en armonía con la Tierra. 

Esta sensibilidad con la Tierra se plasmó en varios libros: El sueño de la Tierra, El gran trabajo: Nuestro camino hacia el futuro; Reflexiones sobre la Tierra como comunidad sagrada.