LA REALITAT I EL SEU SENTIT
De vegades sembla
que la
ciència s’hagi convertit en una nova religió. Potser és que el
procediment científic crea dependència. No ho sé ben bé, en tot cas, ja hi ha
qui es nega a reconèixer que la veritat pot ser coneguda de manera directa,
sense intermediaris, i que amb l’experiència viscuda no n’hi ha prou per tenir
criteri o discerniment.
Hi ha qui tracta la realitat com si aquesta no tingués sentit excepte quan demostra tenir-ne, o pitjor encara, quan una teoria n’hi aporta. Ha arribat el dia en que sembla que son les teories el que dóna sentit a les coses.
La realitat i
les teories
Amb permís, però
això és el món el revés: Això de la demostració no sempre és necessari. Ni de
bon tros. De fet, és una possibilitat que cau a anys llum de poder-se
realitzar. La immensa majoria de les coses que tenen lloc ni han sigut ni seran
mai demostrades. Però no passa res, hi són igualment. La realitat no ens falla
pas. És la nostra manera de mirar-la el que no és capaç d’abraçar-la per
complet.
Però, i si ens
entreguem a viure. I si ens obrim a la vivència de la realitat? No serà prou
completa, la nostra experiència? Com a mínim serà tan completa com podrà ser, i
no li mancarà pas ni un sol accident. La plenitud passa per l’entrega, no pas
per la dominació.
La realitat ja
hi és, de per sí
Les experiències
que tenim són certes. Els fenòmens que tenen lloc existeixen. No cal pas
demostrar-ho, si és sabut. Sembla que estiguem en un judici.
El problema és
que, no sé pas com, hem separat la ciència del coneixement, i hem desautoritzat
el saber que s’obté per la via directa. N’hem fet abstracció, del nostre món, i
ens hem pensat que era possible cosificar-lo i convertir-lo en un objecte
extern, susceptible a ser estudiat i examinat.
Ara ja només ens
creiem les veritats una vegada han sigut justificades, amb el perjudici que
això comporta, perquè moltes de les veritats són passatgeres, i quan se les
voldria demostrar s’han esfumat.
La realitat hi és
de per sí, i si no ens dediquem a contemplar-la i vivenciar-la, molt
probablement ens la perdrem.
El món extern,
un concepte irreal
I què ha passat?
Que hem creat unes matèries que, en si mateixes, s’allunyen de la realitat que
estudien. Per adonar-nos del què hem fet n’hi ha prou amb observar que la
majoria d’estudiants de qualsevol carrera, una vegada es dediquen a allò que
han estudiat, s’adonen que la teoria que els han ensenyat poc tenia a veure amb
la realitat que després s’han trobat.
Els estudis i les
coses ja ben poc tenen a veure. Perquè les coses són orgàniques i canviants,
fluides i en correlació, i les teories son quadrades i quietes, rígides i
dures.
Alguna cosa no
quadra, si els estudis i la realitat no van a una. Penso que el que no quadra
és l’esquema que ens hem fet del món, massa simplista, reduccionista en excés.
El món no es pot encasellar, i encara menys podem pretendre que el que dóna
sentit a les coses és el fet d’observar-les des de fora, sense ni tan sols
participar-hi.
El món extern no
existeix: només hi ha una realitat i és aquella de la qual en formem part. No
podem pretendre estudiar-la des de fora. Hi som a dins, en formem part. El món
extern no existeix, és un miratge. Tot l’univers és un sol engranatge, del qual
no n’estem separats, i al qual podem conèixer, en part certament, però
plenament, també, perquè la part que ens és donada és coneguda plenament… si
ens entreguem a sentir-la.
La realitat i
el seu sentit
No és el món el
que no té sentit.
És el marc que ens hem donat entre tots, el que no en té. El marc en el qual
creiem és sols un marc, i ens hem cregut que té la força de donar sentit a les
coses, però de fet ja en tenen per sí mateix, i potser és l’hora d’obrir-se a
assaborir el sentit que tenen, sense pretendre anomenar-lo o quantificar-lo.
La realitat té
sentit per sí mateixa, i precisament per això es real. De no tenir sentit, la
realitat no existiria. Allò que existeix ho fa perquè alguna cosa li dóna
sentit. Res hi és perquè sí, res és accidental. Tot segueix un principi de
causalitat, les coses no apareixen del no res. Uns processos fan possible uns
fets, i les coses que sorgeixen tenen lloc en el marc d’aquests processos.
La realitat està
tramada. No hi ha res que se’n pugui deslligar.
Deixar de
creure en la realitat
Avui és com si
la veritat ja
no fos allò que es demostra en sí mateix, per sí mateix, i que precisament per
ser-ho no requereix ser demostrada. Avui en dia la veritat ja no és reconeguda,
ens passa fàcilment desapercebuda. Ja no se’n vol tenir una experiència subjectiva.
És com si percebre la veritat fos una experiència insuficient.
Hem volgut que la
veritat passés a ser justificada, i això ens l’ha tret de molts dels llocs on
habitava. Abans que això passés tots teníem consciència de què era cert i què
no ho era. De manera natural, tots tenim la capacitat de discernir entre la
realitat i la mentida. Ara sembla que ja no en volem tenir constància…
Hom ja no creu en
la realitat, hom prefereix creure en la ciència. I no es tracta de no
creure-hi, del què es tracta és de no fer-ne religió o de consumir-la com qui
es pren un droga. Hi ha més vida a
fora: la realitat que, el que creu massa en la ciència, veu a
fora és aquí amb ell, abraçant-lo. Però ell no en nota l’escalfor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario