LA PART DE MI QUE NO HA
CRESCUT
Sota una capa de pell més o menys arrugada, potser en el fons tots
els adults tenim la mateixa edat
La persona que m'habitava el cos i la ment i que anava creixent quan
tenia, posem, deu anys, o quinze, o fins i tot vint, està clar que
en algun moment va voler plantar-se. Almenys la part que era menys
trista va decidir deixar de fer-se gran i quedar-se en aquella edat
òptima per veure passar els anys i les coses des d'una perspectiva
raonablement fresca.
Per exemple, la setmana passada em van fer una entrevista en què em
van preguntar tot de coses transcendentals (sobre la incertesa, les
pors, el futur, coses transcendentals, ja us ho he dit) i les vaig
respondre, és clar, amb la seriositat que requerien. Però creieu-me
que una veueta que ballava una conga per l'hemisferi dret, molt
probablement, i a la qual vaig haver de reprimir com si volgués anar
a votar en un referèndum, només em donava idees per fer riure
l'entrevistador.
Em pregunto si això és una cosa que passa a tothom. Vull dir que
si, sota una capa de pell més o menys arrugada, en el fons tots els
adults tenim la mateixa edat. Calculo que uns vint-i-cinc anys, que
és una edat prou immadura però amb el punt just de sensatesa que
ens permet cert equilibri, el mateix que ens fa esclatar a riure quan
no toca o no podem més i afrontar les misèries que ens depararà el
futur amb aquell deix que t'empeny a voler arreglar-ho tot amb una
cervesa, una posta de sol davant del mar i un fos a negre, perquè si
no es pot arreglar així és que no té solució i llavors, ja, en
fi, obrim una altra cervesa.
