LA VIDA EN UN INSTANT
14 reflexions de
l'escriptor, que deia «sigues tu mateix, la resta de papers ja estan agafats»
Oscar Wilde va néixer a Dublín el 1854 i va morir a París el 30 de novembre del 1900. Recordem el dramaturg, considerat un dels grans escriptors de la història, llegint-ne 14 reflexions sobre la vida.
1. A vegades podem passar-nos anys sense viure gens, i de cop i volta tota la nostra vida es concentra en un instant.
ESTAT DE FASCINACIÓ
Hi ha dues
accions a les quals em recorre l’ànima quan la terrenalitat l’amenaça de
ressecar-la. Dues activitats que podria fer perfectament dins una cel·la —no
demanen altre contenidor que l’habitació infinita de jo per dins—, però que el
segle XXI a Barcelona em fa fer-les des de llocs menys ascètics, com ara una
cafeteria o el sofà de casa.
Ho noto, que l’ànima se’m marceix, quan, malgrat el Prozac, ho trobo tot trist. Una núvia amb tatuatges, un bebè amb diadema, una caixa d’allò que en diuen plátanos machos. Ploraria profundament sobre aquestes tres imatges perquè, d’alguna manera, premen el botó d’obertura de les comportes d’una tristesa intractable que sentia quan tot em feia ràbia i no suportava a ningú.
© UN TOMB PEL PAIS DE LES IDEES
Alicia al país de les idees Una novel·la que transforma la història de la filosofia en una aventura trepidant. L’Alícia es qüestiona el món que l’envolta i es preocupa pel destí de la humanitat. També es pregunta com serà la seva existència.
En busca de respostes, inicia un viatge al país de les idees, on recorre els segles i les civilitzacions. Conversa amb Sòcrates, entra a la caverna de Plató, deambula amb Nietzsche o debat amb Freud a Viena. Viatja al Jardí d’Epicur, assisteix a una classe de Hegel, escolta Buda, coneix Montaigne, Descartes, Spinoza o Rousseau...
Tot plegat una bona excusa per a donar un repàs als pensaments de totes les èpoques a fi i efecte de mirar de treure l’entrellat per a donar resposta al repte de com viure bé la vida.
EL FUTUR NO SERÀ DELS MÉS FORTS
Durant molt de
temps hem cregut que sobreviuen els més forts.
Així ens ho van
ensenyar: la vida com una competició, l’èxit com una cursa, l’altre com un
rival. Hem construït sistemes econòmics, educatius i fins i tot emocionals
sobre aquesta idea: que només els més ràpids, els més segurs o els més adaptats
arriben al final.
Però potser aquesta visió està esgotada. Potser el futur demanarà una altra mena de força.
© UNA VISIÓ OBLIGADA
Ajudar-nos mútuament, respectar-nos,
estimar-nos... són els ingredients imprescindibles per assolir una marera de
viure constructiva, en pau i benestar.
El fet de només estar pendents dels altres per
a retreure’ls-hi algun error o, encara pitjor, per a jutjar-los indegudament,
és a la base del malestar general, per damunt dels problemes propis que cadascú
pugui arrossegar.
Sembla que dient mal de l’altre o denunciant-ne alguna errada ens rescabalem de les nostres penes quan és ben al contrari. Si veure infeliç l’altre ens dóna felicitat a nosaltres, mal anem...
© LA VIDA ENS ESTIMA
Tant que anem darrera d’afectivitat i “carinyo” dels què ens sentim tant mancats, tant necessitats i no ens adonem que la Vida és la nostra millor font d’amor.
Pensem-hi una
mica: Tot el què som, el què tenim, allò del què gaudim, és una ofrena de la
Vida. La vida és la que ens viu, la que viu a través nostre: Com no ens
mostrarà tota la dolçor i la tendresa que són els seus signes d’identitat, la
seva raó de ser!
És veritat que ens calen mostres d’afecte, escalf i companyonia per a sentir-nos satisfets però, d’on les esperem aquestes sensacions (perquè només són sensacions)?
Escribo este mensaje para vosotros, mis hijos, que estáis en
los albores de la pubertad, en esa etapa tan confusa, un mensaje que resulta
útil también para otros, en especial para miles de millones de adolescentes y
jóvenes que habitan hoy esta tierra, por eso lo comparto; lo hago además porque
somos especie, un vínculo que los adultos no terminan de comprender, somos más
que hermanos, dependemos los unos de los otros para lo bueno y para lo malo,
estamos condenados a entendernos. Fraternidad es el concepto, pero manipulados
como estamos, enfrentados, no lo ven.
Todos los seres humanos somos miembros de una misma familia y a mí me ha tocado pensar, analizar, soy consciente desde niño; vivir al margen del sistema, observar desde fuera, buscar grietas en sólidos muros, aparentemente, en realidad frágiles como el cristal.
© PERQUÈ ENS COSTA TANT ESTIMAR?
ESTIMAR... I DEIXAR-NOS ESTIMAR!
En una cosa estarem tots d’acord i és que
sense amor tot és més depriment i desolat i el camí de la vida resulta penós i
pesat. Tot i saber-ho, no acabem d’incorporar-lo al nostre dia a dia.
És que no sabem com fer-ho o se’ns fa difícil
sentir-lo, expressar-lo? Potser serà que ens fa vergonya manifestar-lo?
L’amor és un atribut essencial de l’ésser humà
i un factor imprescindible per a gestionar la nostra vida i les relacions amb
els altres
Amb amor tot és possible i admirable. L’amor és una eina indestructible i poderosa. Res no pot oposar-s’hi. És la clau que obre totes les portes, el combustible que ho posa tot en marxa.
© UN COP D’ULL A LA VIDA
SENSE ESTIMACIÓ NO ES POT VIURE
A rel de la
revisió de la pel·lícula “La gata sobre
el tejado de zinc” voldria donar un cop d’ull a un sentiment que crec està
en el cor de la majoria.
A la pel·lícula
els tres personatges principals estan immersos en un joc d’amor i desamor que
els fa desgraciats fins que esbandeixen tots els malentesos i troben la
felicitat.
Crec que és una premissa irrefutable el què tots volem estimar i ser estimats. Amb les variants que hi puguin haver, però tothom desitja (necessita?) mostres de carinyo, tendresa, afectuositat. En definitiva AMOR.
© FER O NO FER?
ALGUNS INTERROGANTS
PERTINENTS
A rel del meu escrit
Fer
possible l’impossible, sobre projectar bones energies envers aquells que crec
que n’estan mancats, he rebut el comentari d’una persona que m’ha fet
reflexionar.
En ell em fa
adonar que potser el que jo proposo no és una bona manera de procedir. Que cal
respectar el lliure arbitri de l’altre, que només un mateix pot dirigir la seva
vida.
Aquest comentari -que agraeixo i trobo encertat- m’ha fet plantejar tota una sèrie de preguntes que vull compartir amb tots els que hi puguin estar interessats:
Començaré dient que l’amistat només és possible entre bones persones. No sóc tan radical com per afirmar que només el savi pot ser bo, com fan els que discuteixen sobre aquestes coses amb tot luxe de subtileses, i potser amb raó, però sense sentit pràctic.
Encara que fos així, tal concepte de bondat és tan imaginari i està
tan basat en desitjos que resulta inassolible per al comú dels mortals. Per
això, crec que el millor és prendre com a punt de partida la bondat que
observem en la vida quotidiana.
Prou, doncs, de tantes subtileses. Bones persones són aquelles que viuen i es comporten amb fidelitat, integritat, equanimitat i generositat, no es deixen endur per la cobdícia, els excessos o la violència i són ferms de caràcter.
.jpg)
Quelcom que es té o no es té
que n’hi ha o no n’hi ha
que no pots comprar enlloc
ni tampoc pots manllevar
És el desig de tothom
doncs subtil i generosa
es pot rebre o es pot donar
joiós qui la pot trobar!
© LA LLAVOR DE LA VIDA
Encarant l’any de la humanitat desperta
En silenci però
esponerosa la llavor s’ha començat a obrir camí.
Dóna goig assistir
al miracle de la vida.
La Natura, sempre
fent camí endavant i amunt, ens mostra la sendera del nostre viure: Confiat,
perseverant, compromès, conscient i impertorbable
Engega un nou any
però amb un “guio repetit”. Faria riure sinó fos quelcom tan seriós i penós.
Ens volen tornar a passar la “funció del virus”... coi que arriben a ser
tossuts!
Quin avorriment... màscares, certificats, confinaments... ja fan pudor!
Tot està ben mesurat encara que no ens n’adonem. Tot te el què ha de tenir: La durada, la consistència, l’oportunitat, la dificultat, la incertesa, la satisfacció, la por, l’alegria... El gran joc de la Vida!
Un munt d’ingredients
aparentment dispars es van alineant al nostre camí i ens van confegint el marc
per al nostre viure i el nostre sentir.
Una colla de
circumstàncies es van conjuminant per a encarrilar-nos vers els nostres
objectius que anem descobrint conforme els anem assolint.
Mai sabem a
l’avançada el què ens espera, si ho fem bé o no, si és el camí adient. El
primer pas sempre l’hem de donar nosaltres, llavors és quan la Vida hi fa la
seva part.
La nostra intenció és la que ho genera tot, però sense cap garantia prèvia. La Vida no ens dóna res, només ens fa costat en les decisions i el camí que anem prenent en escoltar el nostre cor.