29/6/12

Conviene tener presente lo temporal y efímera que es la vida


         EL TARRO DE LA VIDA

¿Cuáles son nuestras prioridades y valores? ¿Qué dota a nuestra vida de significado? Muchos ni siquiera nos planteamos tales cuestiones. VAMOS EN PILOTO AUTOMÁTICO reaccionando a todos los estímulos externos y dando bandazos de aquí para allá en busca de una plenitud y alegría que no encontramos, ya que no se halla en el exterior (…)
Este momento, este día que empieza, sí que está, sí que es real y tenemos la libertad de elegir como vivirlo. Aunque no lo parezca, ni la prima de riesgo, ni la crisis económica, ni las impopulares medidas del gobierno, tienen el poder de quitarnos nuestro poder, salvo que se lo permitamos dándoles nuestra atención, quejas y desesperanza”

(Si la vida fuese un tarro ¿cómo lo llenamos? De cosas superfluas o de aquello que nos llena y aporta sentido. Ana Novo* reflexiona al respecto)
No comparto para nada la idea de que “la letra con sangre entra”; en todo caso, “con sudor”, ya que, a pesar de todos los novísimos antitranspirantes, cuando uno se mueve, suda, y hasta que no se hace y experimenta algo, realmente no se sabe.
Sí me parece una forma estupenda de enseñar y aprender, el uso de fábulas, historias y metáforas, ya que, a la vez que se está escuchando, convertimos la historia en imágenes, entrando también en escena las emociones.
Por eso, introduzco para estas reflexiones la siguiente historia:

28/6/12

Se buscan personas comprometidas y liberadas de traumas que tengan ganas de desarrollar un proyecto partiendo de cero


La solución está en tus manos: 
Es hora de pasar a la acción y olvidar las quejas
Todo el mundo se queja, unos con razón y otros sin ella ya que ni tan siquiera descubren lo que esta pasando. Las noticias de cada día no hacen más que inquietar y conducir el pensamiento hacia lo desconocido abocados en un mundo tan complejo que no da ni tiempo de adaptarse. El individuo, en estas circunstancias, va menguando y con él su estado de ánimo a la hora de hacer frente a las dificultades, cada vez mayores, que la vida le pone por delante.

Frente a esta dañina agresión, que viene impuesta por un inexorable cumplimiento, no hay medicina que la cure, ni tan siquiera un paliativo que permita mitigarla y soportarla. El gran capital ha tomado la delantera y tiene en sus postulados el desmantelamiento del Estado y la forma de vida que conocemos. Según ellos nada será igual. Es del todo posible que estén en lo cierto en vista del paseo triunfal rumbo hacia su objetivo. No hay oposición, los políticos que nos tenían que proteger están aliados y tan sólo piensan en salvar, de cualquier manera, sus posaderas ya que son ellos los que nos han metido en esta ciénaga. No hay nadie, ninguna institución, ningún poder del Estado que tenga pensado en venir a tu rescate. La única opción para salir bien parados de esta situación está en tus manos. Tú y sólo tú eres la solución: es hora de pasar a la acción y olvidar las quejas. 

27/6/12

Davant la situació,cal respondre amb una vaga general indefinida.


TERESA FORCADES: "El capitalisme no és ètic"

Metgessa, monja benedictina i decidida activista social, Teresa Forcades fa una crítica ètica al capitalisme i diu que estem en una dictadura financera que en els últims anys ha segrestat la democràcia.
Segons ella, quan un govern actua contra l'interès general  cal respondre amb mesures pacífiques, com ara una vaga general indefinida.
Es pregunta com és possible que no es pugui tocar el principi del màxim benefici econòmic i en canvi sí que es pugui desmantellar l'estat del benestar.





26/6/12

Una bona addicció per als temps del desconcert...


UNA DROGA DITA AMOR

(Al final versión en castellano)

L'enamorament és un simple descontrol hormonal, però l'amor és un procés intel·ligent

Malgrat que sóc una defensora abrandada de la ciència, m'inquieta un xic que la llarga marxa cap al coneixement no tingui fre. No cal dir que es tracta d'un pur romanticisme, però m'inclino a pensar que alguns enigmes del cervell i de les seves contingències haurien de continuar sent un misteri.
L'altre dia llegia que investigadors de diverses universitats (el Canadà, els EUA i Ginebra) han descobert el lloc exacte del cervell en què s'originen els sentiments que s'experimenten quan hom està enamorat. I afegia la informació: "L'amor és a la mateixa zona cerebral de l'addicció a les drogues". És a dir, estar enamorat és una manera d'estar col·locat. Ignoro per a què pot servir, des de la perspectiva mèdica, una informació com aquesta, però la veritat és que no resulta cap sorpresa.
Ningú que hagi estat enamorat no pot dubtar que l'enamorament és un enganxament molt addictiu que tendeix a dominar la voluntat de la pobra víctima. I que costa una barbaritat de deixar... De fet, és l'estadi de més estupidesa de l'ésser humà. Així ho deia Noel Clarasó: "Quan es parla d'estar enamorat com un boig s'exagera; en general, s'està enamorat com un babau". Certament l'enamorament és un simple descontrol hormonal, mentre que l'amor és un procés intel·ligent perfectament equilibrat entre la racionalitat i el sentimentalisme. És a dir, que el primer habita en instints bàsics, i el segon necessita un planeta amb una mica de vida intel·ligent per tal de florir. Tanmateix, pot algú arribar a l'estadi de l'amor sense haver patit prèviament per aquest torturat descontrol dels sentits? Em resulta difícil d'imaginar, per bé que hi ha gustos per a tots els colors.

25/6/12

Disposar-se a noves concepcions, confiar en la vida!


ENFRONTANT ELS CANVIS

Quan una cosa s'acaba, costa adonar-se’n, costa acceptar-ho i el més difícil de tot és estar-ne segur. No hi ha certesa absoluta. No és blanc o negre. Hi ha molts aspectes aprofitables envoltats pels motius que donen peu a la desfeta. Ens acostumem a la rutina de la vida i això dificulta molt prendre decisions fermes i encertades.

Una vegada presa la millor decisió, que mai és la més fàcil, mirem d'alleugir-la amb accions puntuals per mirar de mantenir allò que sembla que es pot aprofitar, però quan una part del plat s'ha florit, el conjunt es veu afectat i encara que dolgui cal desfer-se de tot. Treure la part malmesa no dona per bona a la resta, tot ell perd l’atractiu i es rebutja al complet

Sembla que el que toca és fer-ho ben fet, a fons, per donar opció a una veritable renovació que en pugui sortir. Cal triar, cal deixar anar una cosa per a estar disponible per a una altra. Som en època de canvis, de canvis radicals i a primera vista inversemblants. Som davant una mutació general on, o canvies, o et canvien.

Les coses no s'acaben de sobte. Es van covant fins que es manifesten. Les persones canviem per fora i per dins. La percepció de les coses evoluciona al so dels temps actuals que ho te tot entregirat. L'estructura social i vital està sotmesa a un  procés de renovació total davant l'esgotament dels mètodes emprats fins ara.

22/6/12

Parecemos estar diseñados para conectarnos y colaborar


HACIA UNA SOCIEDAD Y ECONOMÍA DE LA COLABORACIÓN

Realmente esperaba con muchas ganas el Update8 de Infonomia en el que Alfons Cornella y Antonella Broglia dedicaron un monográfico a 10 ideas clave de la cultura de la  Colaboración  o CO.  Desde que hace mas de 3 años pude participar e impulsar la creación de los grupos de trabajo colaborativo de l’Anella  el portal de conocimiento empresarial de ACC1Ó, ya comprobé el potencial de la colaboración  en la generación de conocimiento compartido en el mundo de los negocios o empresarial. Pero esta claro que si hace 3 o 4 años los que hablábamos y trabajábamos en temas de colaboración éramos unos “freaks”, esto ha cambiado, y la ventana de oportunidad del cultura colaborativa, no ha hecho mas que abrirse, según pude comprobar en el Update.
El mundo complejo actual en el que vivimos , la colaboración es totalmente necesaria para generar conocimiento ,  innovación y equilibrio social. Ésta colaboración exige confianza y proviene de la generosidad ya que sin una mínima dosis de generosidad no hay colaboración posible. Ejemplos como  www.geniuscrowds.com donde se pueden compartir ideas de nuevos productos o www.shareable.net son muestras de este cambio de paradigma. Los temas principales del update giraron en torno de colaboración desde diversas perspectivas innovación, consumo, espacio/tiempo, innovación social, cocreación…. así como explorar la inteligencia colectiva, la colaboración en la era del procomún y el tipo de liderazgo basado en la colaboración.  Podéis leer un buen resumen de estas propuestas que se fueron desgranando a lo largo de las dos horas que duro el evento en el post de Amalio Rey  Cultura-Co: reflexiones del Update-8.

21/6/12

L'obsessió per la riquesa corromp l'ànima dels éssers humans


EMILIO LLEDÓ: UN FILÒSOF EN PRIMERA LÍNIA


És catedràtic de Filosofia però no viu només en el món de les idees. Emilio Lledó té paraules molt dures i crítiques per a la realitat política i social que vivim. Diu que l'obsessió per la riquesa i l'avarícia corrompen l'ànima dels éssers humans. I sobre els polítics, diu que són al poder per obtenir beneficis per a ells i per als seus clans "d'amigantes", barreja "d'amigo" i "mangante". Segons ell estem en una oligarquia democràtica o en una democràcia oligàrquica.



20/6/12

Ningú salva a ningú però tots estem interrelacionats

IL·LUMINAR-SE


En sentir la paraula il·luminat, pensem habitualment en gurús o místics però pot tenir altres significats.
- Una cosa en la que la llum enfoca la seva claror i així es fa visible.
- Quan quelcom ens sorprèn o ens alegra fa que se´ns il·lumina la cara!
- En descobrir la resposta d'un problema se´ns il·lumina la ment

S'ha donat moltes voltes a la dicotomia llum-foscor. Potser caldria donar-li un ordre de preponderància al binomi, per que només la llum és la cosa certa. Ben mirat, què és la foscor? La foscor no és res, és l'absència de llum. Amb la llum pots foragitar la foscor i no a la inversa. La foscor apareix només quan desapareix la llum.

Què ens passa a dins nostre? Si estem animats, alegres els ulls se´ns posen vius i clars. Quan la nostra mirada es apagada denota la foscor interna, la manca de llum interior. La llum la podem tapar, amagar i provocar foscor, però no la podem fer desaparèixer. Per això podem confiar en que la llum és sempre a dins nostre i que només l'hem de destapar.

El sol il·lumina els nostres dies, però també s'amaga i deixa pas a la foscor de la nit. No desapareix, només el tapa la Terra al girar, com un commutador gegant que obre i tanca la llum periòdicament.

19/6/12

A fin de cuentas ¿cuál es la alternativa? ¿el resentimiento infinito?


EL PODER DEL PERDÓN

¿Se puede llegar a perdonar a quien ha intentado quitarte la vida? ¿Perdonar es olvidar? ¿Cómo discernir que quien reconoce el mal cometido y pide perdón es sincero? Hace falta tiempo y valor, pero el auténtico perdón es, dicen, un instrumento poderoso.

(Siguen dos artículos aparecidos en La Vanguardia 17.6.2012)

Perdono al no poder olvidar

Olvido, amnistía, prescripción... Se diría que nuestras sociedades supieron, desde bien pronto, de la ineludible necesidad de drenar el propio pasado. Quizá porque no tardaron en llegar al convencimiento de que no hay modo humano de cargar con todo él, de que la permanente presencia ante nosotros de lo ocurrido (sobre todo aquello que nos dañó) es tan insoportable como nociva, principio que cabe aplicar tanto a individuos como a grupos.

¿Pertenece el perdón a este género de prácticas? ¿Es la capacidad de perdonar un recurso al que, sin ser cada uno de nosotros totalmente conscientes, estamos abocados desde el punto de vista de la supervivencia? Advierto que responder afirmativamente a tales preguntas en modo alguno equivale a diluir el perdón en ninguna de las instancias inicialmente aludidas, especialmente en la del olvido. Claro que la grandeza del perdón tiene que ver con la soberanía del sujeto. Quien perdona lo imperdonable en cierto modo está mostrando lo más extraordinario, raro y sublime de la condición humana.

18/6/12

Sentir el brogit del mar i la olor de sal que tot ho omple


          DONS DE LA NATURA         

Un dia rutilant,
un cel blau immens,
un sol abassegador,
una brisa que ho tempera

Un rampell irresistible
et convida a cercar
l’amorositat de la platja
i la frescor del mar.

Ajeure’s damunt la sorra,
deixar-se acaronar pel sol,
sentir el brogit del mar
i la olor de sal que tot ho omple

Deixar passar el temps,
recloure’s en la intimitat,
com una hibernació còsmica…
uns moments encisadors.

15/6/12

En tota unió cal preservar un espai íntim prou ampli


COMPARTIR LA VIDA


Parlavem no fa massa de la soledat com una situació amb els seus propis reptes que cal valorar i més en aquests temps de canvis en tots els ordres. Avui reflexionarem sobre la vida compartida.

Sembla ser que la majoria de nosaltres anem a la cerca de companyia. Compartir la vida amb un altre ésser humà ens proporciona estabilitat emocional i seguretat en el sentit més ampli. Donem per bo que ens agrada estar acompanyats, però, tenim clar quins són els seus condicionants?.

Sigui quina sigui la fórmula d'unió vital que decidim, cal tenir-ne present el seu punt feble principal: La minva de llibertat que comporta la unió amb un altre. Una pèrdua invisible els primers temps amagada per l'atracció mútua i l'afinitat manifesta.

Passada l'eufòria inicial apareixen les primeres topades del dia a dia. Els retrets sovintegen sense saber ben be que hi ha al darrera. Els paràmetres de la convivència es desdibuixen i tot queda en mans de les "conveniències". La insatisfacció comença a treure el cap.

Encara que no ho sembli, cada dia que passa les coses canvien i demanen noves mirades. Cada etapa de la vida demana els seus propis plantejaments. En cada època ens atrauen coses diferents i ens mouen nous anhels. Això fa que els condicionaments adquirits ahir es tornin obstacles avui en el nostre viure. Per molt feixuc i antipàtic que resulti cal enfrontar-ho i decidir-se.

14/6/12

Anar descobrint coses que justifiquin i donin valor al fet de viure


PAGA LA PENA VIURE?

Ens hem parat mai a preguntar-nos si paga la pena viure. Quina raó hi ha per aquesta experiència de viure? Una bona pregunta i gens fàcil de respondre.

De sobte, apareixem en aquest teatre vital i ens hi anem movent sense tenir res clar. Quan els interrogants acudeixen a la nostra ment, mirem de trobar respostes a les grans preguntes: Qui soc? D'on vinc? Què hi faig aquí? On vaig?

De preguntes n'hi ha moltes, el que manquen son respostes. Una pista que se'ns dóna és aquella del "coneix-te a tu mateix". De totes maneres, seguint el camí que sigui, sempre s’arriba a una porta tancada que ens barra el pas a la resposta final. Sembla que no estem facultats per a saber tota la veritat i ens hem de conformar amb intuir-la.

Una anàlisi freda porta a la conclusió que la vida humana no és un fet necessari. Sembla més aviat un experiment, un joc, un entreteniment… que uns éssers superiors hem creat per a distreure’ns. Com una gran fira d'atraccions (un parc temàtic com diuen ara). Pensem sinó en tot allò de: La roda de la vida, el procés kàrmic, l'etern retorn, etc.

13/6/12

Està en risc, més que la vida, l'anhel de viure


LA INQUIETUD DEL MOMENT

La situació general degenera de forma accelerada. Els esdeveniments no fan més que confirmar les pitjors expectatives. La descomposició del Sistema és fa cada cop més evident. No per més previsible que fos deixa de ser una font d'angoixa creixent.

La manca d'horitzó de la forma de vida actual provoca l'immens esglai anímic que s'afegeix a les dificultats concretes de l'atur, la minva de drets socials, la reducció d'ingressos, la desinformació… Davant l'engany continuat i la corrupció establerta el ciutadà se sent com un nàufrag enmig d'una tempesta paorosa.

No s'hi guanya gaire assenyalant culpables, demonitzant sistemes, clamant justícia. Està en risc, més que la vida, l'anhel de viure. Per que no es tracta de sobreviure, sinó de gaudir de la vida. Recuperar esperança, alimentar confiança, fomentar convivència són factors prioritaris per a reconstruir un altre estil de vida.

El panorama que es desplega al voltant nostre encongeix l'ànima i desferma el plor. És un terratrèmol que tot ho esfondra. La devastació que ens aclapara no ens deixa esma per a res. Com encarar la dura realitat? Deixem-nos sentir el desconsol per tot el que hem perdut; per tot el que podia haver estat i no ha pogut ser.

Siguem compassius amb nosaltres mateixos quan pensem en allò que potser no vam fer prou be i que ha contribuït a la desfeta general. Deixem que flueixi la pena i el desencís. Buidem-nos de tristors i retrets. I una vegada ben plorats i consolats, aixequem-nos i mirem tot el que podem fer. I com fer-ho, ben diferent de com fins ara ho hem fet.

12/6/12

El movimiento que quiere revolucionar Europa


LA ECONOMÍA DEL BIEN COMÚN

Christian Felber, creador de esta teoría, asegura que el sistema actual, «basado en el afán de lucro y la competencia» puede dar paso a otro cuya base sean los beneficios sociales. Cientos de empresas ya han incorporado sus tesis

Que la economía esté al servicio del ciudadano y no del beneficio puramente monetario es una premisa que suena mucho más a utopía que a opción real. Empresas que pagan menos impuestos a cambio de favorecer al empleado, un descenso considerable del desempleo o pensiones garantizadas podrían ser el fruto de un sistema ideal en el que la economía dejaría de basarse en la competencia para recoger los frutos de la cooperación. 
Dicho sistema existe, y ha sido desarrollado por el economista y politólogo austriaco Christian Felber  quien se encuentra estos días en España para presentar su libro, «La Economía del bien común» e intentar que su proyecto cale en la sociedad y en las grandes empresas.
No es, la de Felber, una simple idea en el aire. Más de 600 empresas en 15 países han optado ya por aplicar sus criterios y en nuestro país son varios los grupos locales y compañías que ya trabajan con estas claves. Más que una tesis, o un libro como el que ahora publica, la economía de del bien común es todo un movimiento social en ciernes que en escasos cinco años aspira a convertirse en el principal eje del sistema económico mundial. ABC ha entrevistado a Christian Felber para conocer de primera mano en qué consisten sus propuestas económicas y si, como dice, podrían cambiar para siempre nuestro actual modelo.

11/6/12

¿A que mundo sirve mi energía, mi tiempo, mi dinero?



DECISIONES CONSCIENTES 

PARA UNIFICAR LO QUE

SIENTES Y LO QUE HACES 


Con cada decisión cooperamos en la creación del mundo en el que vivimos, este es el verdadero voto, la suma de las pequeñas decisiones diarias…
Con cada  compra estamos dando energía a una empresa, a una forma de entender la vida, la verdadera r-evolución es pacifica y consciente y en gran medida tiene que ver con la respuesta a esta pregunta inicial, no es tiempo de buenas palabras, es tiempo  de acciones coordinadas…
Aquello a lo que dedicamos nuestra energía crece, si somos lo suficientemente valientes podemos ver que vivimos con nuestras contradicciones y que estas bloquean nuestra energía y esconden la clave a muchos de nuestros problemas, queremos arreglar el mundo y nos quejamos de los poderes, pero, ¿cuanto nos cuesta cambiar de hábitos?
El cambio depende de cada uno de nosotros y para ello debemos mantener lo mas alta posible nuestra energía interna, nuestra coherencia personal, esta es la forma mas eficiente de poder hacer realidad ese cambio personal y colectivo que tanto anhelamos…
No lo va a hacer nadie por nosotros, y realmente tampoco nadie puede impedir realmente que lo llevemos a cabo, esto último lo verás mas o menos claro en base a tu nivel de empoderamiento…

8/6/12

Una relació és sempre una decisió voluntària de l'individu

INTERACCIONS HUMANES 
LES RELACIONS DE PARELLA


Des de la certesa que totes les interaccions són intercanvis, que tota relació te un preu, en podríem definir tres de bàsiques:
1. Relacions internes
2. Relacions externes
3. Relacions condicionades
Les relacions internes són aquell diàleg permanent que mantenim amb les nostres diferents veus interiors (creences, prejudicis, pors, interessos…) per a decidir en cada moment quina és la millor opció per a nosaltres mateixos.

Les relacions externes es poden dividir en: Promogudes per un mateix o Imposades des de fora. En el primer cas, hem d'acceptar-ne tota la responsabilitat i en el segon hem de decidir si les volem acceptar o rebutjar.

Les relacions condicionades serien aquelles en les que renunciem al nostre criteri per aconseguir un objectiu superior o que no és al nostre abast d'obtenir.

7/6/12

Tens alternatives millors per a sortir del forat?


LA FÓRMULA MAGISTRAL


Portem mesos ofegats en un mar de sensacions que col·lapsen la nostra ment: Indignació, inseguretat, impotència, desorientació... POR! Amb cap d'elles anem enlloc. És hora de replantejar prioritats passant per sobre de creences o prejudicis i aplicar a l'actual situació el remei que tenim ben a ma: estimar-nos els uns als altres, la “fórmula magistral”.

Després de donar algunes voltes al desesperançat estil de vida actual, en caiguda lliure i sense traces raonables de recuperació, sembla que aquesta fórmula magistral apareix com l'únic revulsiu que ens cal aplicar, per difícil que se'ns faci la seva pràctica.

Estem dotats de la facultat d'estimar (res a veure amb "fer l'amor") i exercir aquesta facultat ens pot ajudar a sortir del clot on ens ficat i proporcionar-nos dues coses ben concretes: benestar propi i bones relacions amb el nostre entorn.

La pregunta a fer-nos podria ser: M'interessa, per sobre de tot, estar bé? Per obvia que sembli, respondre-la ens aclarirà quin valor donem a la nostra vida. Si la resposta és positiva, renunciarem a tot el superflu i el benestar s'instal·larà a dins nostre. Si la resposta és negativa, la insatisfacció serà permanent atrapats en la trampa del pal i la pastanaga.

6/6/12

Més enllà de tots els dubtes,apareix el que has somiat


QUÈ ESTÀS CERCANT?


Què és el que estàs cercant?
Una ànima en pena sembles.
Si en un instant hi és tot,
dóna’t temps per a que arribi

La impaciència et rosega.
L’ansietat et descompon.
Agafat be d’aquesta dita:
Res no és gratis, tot te un preu

Si no saps ben be el que vols
no et dolguis que no arribi.
Posa enginy al teu criteri
i amb deler obtindràs el premi

Tira endavant, però calmat.
Camina viu, però en pau.
Esguarda atent i confiat
que tot ja està preparat

5/6/12

Per què no fem com els nens i omplim els nostres dies de colors?


NO VISQUIS UNA VIDA SENSE COLORS

Sí, estem vivint moments difícils i complicats i fa por. Estem cansats, esgotats i la gent del nostre voltant està de mal humor. I així ens passen els dies, els mesos, fins i tot els anys…

Ens sembla que tots els dies són grisos i tristos i, encara que el sol ens il.lumini amb intensitat i vulgui cridar-nos que ell és allà dalt, nosaltres ni tan sols el veiem. No tenim ganes de mirar per sobre dels edificis per veure que el món és molt més gran… un món ple de tonalitats.

Per què no fem com els nens i omplim els nostres dies de colors?
Ells s'atreveixen a dibuixar les coses com els agradaria que fossin , no com són en realitat. Així, la casa pot ser d'un rosa dolç, els núvols d'un lila ple de serenitat, l'arbre amb la força del vermell, el camí d'un taronja ple d'energia i el cel d'un innovador groc.
I si nosaltres ens atrevim a fer el mateix? Tant se val que sigui real o no, fem que els nostres dies siguin roses, vermells o blaus i omplim la nostra vida de mil colors.
Què ens impedeix aixecar-nos cada matí amb la valentia del vermell i adormir-nos amb l'optimisme del blanc?

El Dalai-lama va dir una vegada que no entenia els homes, per que perdien la salut per guanyar diners i després perdien els diners per recuperar la salut. I per que es preocupaven tant pel seu futur que no vivien ni el present ni el futur. I per que vivien com si no haguessin de morir i morien com si no haguessin viscut mai.

Si ens hem de morir igual, per què no viure aquests dies que ens queden amb colors?
______________________________________________
Cristina Gutiérrez
Santa Maria de Palautordera
Carta dels lectors - La Vanguardia 2.6.2012

4/6/12

Inevitablement, fem cap al lloc que el nostre cor ens reclama


EL SENTIT DE LA VIDA

Quan pensem en el sense sentit de la vida i ens escarrassem per a trobar-n’hi un, ens podríem fer al menys dos plantejaments, segons quin sigui el nostre estat de creences.
Si creiem en quelcom transcendent i observem la potencia de l'energia vital que ens anima ens resultarà raonablement fàcil endevinar-ne el joc. Si ens guiem pel "si no ho veig no ho crec" només ens caldrà fixar-nos en l'excepcionalitat de tot el que ens envolta, que se'ns dóna abundant i gratuït, per a constatar la grandiositat d'allà on som ficats.

Una resposta que crec molt ajustada es aquella que diu que "el sentit de la vida es aquell que nosaltres li donem" com per exemple veure l'ampolla mig plena o mig buida. Si només ens fixem en els entrebancs, la vida se'ns pot arribar a fer antipàtica. Si només veiem els bons moments se'ns endolcirà en excés i ens pot desarmar enfront les dificultats.

Una visió equilibrada seria la d'acceptar que la vida ens depassa, que la vida és un procés en el que estem immersos com si fos un riu en el que estem lliscant. Aquest viatge fluvial ens aporta innombrables moments de plaure mentre anem sortejant els obstacles que ens demanen la nostra atenció permanent.

1/6/12

Por qué tanta necesidad de justificarnos, de tener razón

SE COMETIERON ERRORES, YO NO LOS HICE

Siempre me he preguntado por qué nos resulta tan difícil aceptar las críticas, por qué nos mostramos tan defensivos, tan protectores, tan cuidadosos de nuestra identidad que somos capaces de mentir, humillar, anular e incluso eliminar a quien tenemos enfrente si con su presencia, su palabra o su acción amenaza lo que somos. Me he visto más de una vez defendiéndome con ahínco de críticas que apenas pasaban del nivel de simples comentarios, respondiendo con fuerza a quien se ha atrevido a decirme algo que no me gusta, y cuando todo eso pasa y puedo entrar en un espacio de calma interior no dejo de preguntarme por qué.

Por qué tanta necesidad de justificarnos, de tener razón, de quedar por encima del otro, sin importar si hacemos daño; por qué aferrarnos con tanta fuerza a una idea aunque eso suponga vivir con ansiedad y tensión, aunque eso implique relaciones deterioradas o rotas y proyectos fracasados; por qué tanta dificultad en reconocer que tal vez nos equivocamos, que hay otras opciones, que realmente (nos) estamos haciendo daño; y por qué nos cuesta tanto salir de ahí, por qué nos mantenemos en el engaño, cuando todo a nuestro alrededor parece dejar bien claro que ese camino no lleva a ninguna parte, que sólo encierra dolor, soledad y cansancio.

Hace tiempo entendí que para ser más empático y acoger al otro en su diferencia, necesitaba primero hacer espacio en mi, necesitaba desidentificarme, desapegarme de mi mismo, poner entre paréntesis algunas de las ideas más queridas que llenan mi yo, y abrirme desde ahí a ese espacio de acogida en que cabe la expresión del otro. A ese acto de poner entre paréntesis, David Bohm lo llamó ‘suspensión’, afirmando que sólo suspendiendo nuestros pensamientos podemos pasar de una discusión estéril en que todas las partes quieren tener razón a un auténtico diálogo en el que nuevos caminos emergen fruto de la participación de todos.