Para aquel que no sepa nada del colapso, su poesía le revelará verdades silenciadas

CANTAR LA VERDAD DESDE LA INCERTIDUMBRE     

Prólogo al poemario Inventario para el amparo. Pequeña antología decrecentista, de Laura de la Fuente, publicado por Crecida.

A veces me acerco a la poesía de Laura de la Fuente para reflexionar sobre el desastre en marcha. Pocos poetas tienen tan interiorizada y de forma tan cruda la conciencia de colapso como ella. Desde el primero de sus poemarios  Cuadernos para náufragos hasta el último El sol de los lobos  esta autora ha ido absorbiendo gradualmente,  somatizando incluso, esa percepción de que nos abocamos hacia un colapso civilizatorio.

De hecho, podríamos considerarla próxima a lo que se ha venido en llamar poesía de la conciencia crítica, en la línea de Riechmann, Orihuela o García-Teresa, y cercana a nuevas corrientes que algunos llaman ya poesía del colapso y de la que por cierto están apareciendo nuevas antologías poéticas como Última poesía crítica. Jóvenes poetas en tiempos de colapso.

No soc prou valenta per sortir d’aquesta roda de ratolí, un experiment que ja no té sentit

LA NOIA QUE CORRE                            

VALENTIA PRECÀRIA

S’esvaeixen les vacances i em deixen orfe. Pleguen les velles la cadira on  seien a la fresca. S’esmuny la gent com una serp i agafen el cotxe que els porta a ser una closca buida. Miola i miola el gat que alimentaven els nens cada dia.

Si jo fos més valenta arrancaria a córrer sense mirar les punxes als peus. Deixaria aquesta feina per a la qual no he nascut i sortiria a dibuixar el meu “ikigai”.

Si fos més valenta abandonaria aquet paisatge de maó per un de fusta amb teulada de fulles. M’atreviria a plantar tomaqueres i enciams sense por que se’m morissin, com les tristoies monsteres del pis.

Una cursa d’obstacles que participar-hi suposa superar-los i sortir-ne victoriosos

© COM ALICIA EN EL PAIS DE LES MERAVELLES

Fent servir com al·legoria la coneguda faula de Lewis Carroll, exposo una reflexió sobre el perquè de la nostra estada en aquest món.

Estem plens de dubtes i frustracions davant la “magnitud de la maldat” que ens envolta i pel fet d’haver de reconèixer el poc que hi podem fer.

Ens hem adonat -cadascú en el seu moment i no tots- que la falsedat i l’engany impregnen tot el què sabíem, tot el què ens havien ensenyat i tot el què semblava més sagrat.

Miren de fer-nos combregar amb rodes de molí per a poder disposar de nosaltres

© LA NOSTRA DOBLE PERSONALITAT

Si creiem que som un esperit experimentant la vida a través d’un cos humà, se’ns planteja tot sovint un dilema: Qui és qui i què fa cadascú. On comença i on acaba la pròpia responsabilitat.

Quan diem: Que es faci la teva voluntat, representa que renunciem a la nostra iniciativa? I, si és cert que estem formats per dues substancies, on trobar el punt d’encaix en aquesta simbiosi?

Serà que és una programació mental que ens van implantar per a tenir-nos atrapats de manera inconscient i apartar-nos dels nostres veritables poders i qualitats?

Tot encara és un misteri, que no vol dir inexistència de quelcom sinó desconeixement

VER

© PENSANT L’EXISTÈNCIA DE DÉU         

I SI DÉU EXISTEIX?

Al llibre “Dios, la ciencia, las pruebas” s’exposen arguments -des de l’òptica de la ciència que de sempre se n’havia desentès- de la possible existència de Déu a partir de la qüestió acceptada majoritàriament d’un començament de l’univers (Big Bang).

Si ara la ciència s’ha avingut a entrar en aquesta cerca, deixant enrere desqualificacions per supersticions i dogmes religiosos, vol dir que potser ens acostem a la confluència de les dues accepcions sostingudes fins fa poc: L’univers ha existit sempre vs. L’univers ha estat creat.

És evident que ambdues no poden ser veritat i que en cada cas la nostra situació canvia. D’un univers que va a l’atzar (amb nosaltres a dins) a un univers que té una raó de ser, una finalitat, hi va un bon tros i ens motiva de manera molt diferent (encara que no ho entenguem del tot).