No soc prou valenta per sortir d’aquesta roda de ratolí, un experiment que ja no té sentit

LA NOIA QUE CORRE                            

VALENTIA PRECÀRIA

S’esvaeixen les vacances i em deixen orfe. Pleguen les velles la cadira on  seien a la fresca. S’esmuny la gent com una serp i agafen el cotxe que els porta a ser una closca buida. Miola i miola el gat que alimentaven els nens cada dia.

Si jo fos més valenta arrancaria a córrer sense mirar les punxes als peus. Deixaria aquesta feina per a la qual no he nascut i sortiria a dibuixar el meu “ikigai”.

Si fos més valenta abandonaria aquet paisatge de maó per un de fusta amb teulada de fulles. M’atreviria a plantar tomaqueres i enciams sense por que se’m morissin, com les tristoies monsteres del pis.

Podria tenir el meu gos d’atura, sense desitjar-lo per Nadal, enganxada al programa especial festes. Em mullaria de pluja, de mar o de riu sense pensar on haig d’anar ni quina fila faig.

Si jo fos més valenta, marxaria lluny d’on vol anar la gent i a prop d’on vol viure la molsa. Escriuria en una habitació pròpia i publicaria llibres per ser llegits, criticats, cremats i subratllats.

Si fos tan valenta, viatjaria sempre que pogués, malgrat la soledat, malgrat el pedregar. Parlaria anglès amb accent anglosaxó i m’atreviria a pronunciar ‘beach’ sense preocupar-me si ha sonat ‘bitch’. Cantaria canviant la lletra de la cançó, buscant tan sols la meva passió.

Si fos més valenta buscaria l’amor sense conformisme, a plena llum del dia. M’equivocaria sovint, ploraria més. No desitjaria tant que fos demà. Apagaria els llums per posar espelmes. M’atreviria a creure en allò que no conec, buscant noves versions del viure. Et buscaria les mans i els ulls i m’ompliria de tu.

Si fos així, seria més fàcil ser jo, ser la protagonista sense guió, anar a buscar el que busca el cor, trobar el meu so, el meu llenguatge, la meva flor.

Però no soc prou valenta per llevar-me i dir prou. Per sortir d’aquesta roda de ratolí, d’aquest experiment que ja no té sentit.

Mai prou valenta per repartir veritats, per transformar-me en balena i parlar sota l’aigua.

No prou valenta per fer caure en picat totes les accions posades a una dedicació de la qual mai en menjo els fruits de la felicitat.

No prou valenta per alçar de nou l’escultura i tallar-ne un altre cos.

Desfer aquest trencaclosques gegant per trobar-ne un altre del que no en tinc la fotografia.

Mai prou valenta per estripar les llistes infinites que parlen del futur i que deixen que el present sigui terra podrida.

I malgrat aquest desfici, una força que em travessa. Aquest pèsol sota el matalàs que fa nosa.

Que tot i no ser prou valenta em torna cap a mi i m’allibera de ser la ballarina de la capsa de música per ser tan sols la música.

Els dies s’escurcen i ens guanya la nit. La vida ens ofega i estem més al llit. La gent porta vestit i no porta bermudes. La plaça, les velles totes han quedat mudes. I jo no soc prou valenta per fer d’aquestes vacances, l’eternitat.

Mimar Marcos (Educadora)

Article publicat a la revista Tothosap! Nº 50 del mes de Setembre