LA PART DE MI QUE NO HA
CRESCUT
Sota una capa de pell més o menys arrugada, potser en el fons tots
els adults tenim la mateixa edat
La persona que m'habitava el cos i la ment i que anava creixent quan
tenia, posem, deu anys, o quinze, o fins i tot vint, està clar que
en algun moment va voler plantar-se. Almenys la part que era menys
trista va decidir deixar de fer-se gran i quedar-se en aquella edat
òptima per veure passar els anys i les coses des d'una perspectiva
raonablement fresca.
Per exemple, la setmana passada em van fer una entrevista en què em
van preguntar tot de coses transcendentals (sobre la incertesa, les
pors, el futur, coses transcendentals, ja us ho he dit) i les vaig
respondre, és clar, amb la seriositat que requerien. Però creieu-me
que una veueta que ballava una conga per l'hemisferi dret, molt
probablement, i a la qual vaig haver de reprimir com si volgués anar
a votar en un referèndum, només em donava idees per fer riure
l'entrevistador.
Em pregunto si això és una cosa que passa a tothom. Vull dir que
si, sota una capa de pell més o menys arrugada, en el fons tots els
adults tenim la mateixa edat. Calculo que uns vint-i-cinc anys, que
és una edat prou immadura però amb el punt just de sensatesa que
ens permet cert equilibri, el mateix que ens fa esclatar a riure quan
no toca o no podem més i afrontar les misèries que ens depararà el
futur amb aquell deix que t'empeny a voler arreglar-ho tot amb una
cervesa, una posta de sol davant del mar i un fos a negre, perquè si
no es pot arreglar així és que no té solució i llavors, ja, en
fi, obrim una altra cervesa.
En realitat, aquesta imatge onírica de posta de sol prop del mar
l'escric, però a mi no m'agrada imaginar-me-la perquè l'associo a
núvols foscos de mosquits venint cap a mi enmig d'un vast Delta de
l'Ebre a sis quilòmetres d'un refugi. Però vaja, ja m'enteneu. Anem
fent anys i els problemes se'ns compliquen sense el nostre permís i
s'espera de nosaltres que els sapiguem solucionar o, en cas contrari,
que els sapiguem encaixar amb la integritat d'un gladiador, d'un
monjo budista o d'una mestra de P3 a qui se li han cagat cinc nens a
la vegada i ha d'escollir quin netejar primer i quin deixar per a
l'últim. (El nen interiorment més adult dels cinc serà el que
haurà de dur el cul cagat més estona, perquè així van les coses,
nen.)
Vint-i-cinc anys són els que ha fet aquest mes ma germana i l'hi
veig, que li sobreïx la vida per tots els forats de l'epidermis. Li
vaig sentir dir a un amic seu que ma germana té un somriure que dona
de menjar al món i em va fer ràbia no haver-la pensat jo, aquesta
frase, perquè la defineix més que cap altra. Vint-i-cinc són els
anys que tenia jo just abans que el futur m'explotés a la cara i em
canviés per sempre, molt al meu pesar. Va ser l'edat en què vaig
deixar de sortir assíduament a les nits, vaig deixar de no
preocupar-me per la ressaca, vaig deixar de fer l'amor sense amor i
vaig deixar de riure com si m'haguessin fet fora de la feina
d'alimentar el món.
Per sort, una part rebel de mi es va voler quedar allà, desobeint,
en senyal de protesta i va continuar tenint aquesta por infantil a
voltes, aquesta excitació d'adolescent, aquesta impaciència davant
les coses bones, per més capes de vellesa que ens haguem anat
vestint.
Per això, si mai em veus contestant una pregunta seriosa amb una
resposta seriosa però amb mig somriure ofegat als llavis, pots donar
per descomptat que al darrere hi ha la part de mi que es posa a
ballar sense moure's quan sona determinada cançó, la que fugiria a
amagar-se als braços de la mare quan s'espanta. La que es posa
vermella quan et troba pel carrer o la que et demanaria que li
gravessis un cd amb les teves cançons preferides.
La part de mi que
mira el sostre estones llargues i desitja com si l'amor sencer
estigués per estrenar o la part de mi que voldria deixar obert el
calaix d'on sempre han sortit les paraules més boniques.
Maria Climent
No hay comentarios:
Publicar un comentario