Si el nostre anhel és viure en pau i benestar la nostra fita és assolir una societat justa

© ÉS POSSIBLE UN MÓN SENSE DINERS?

Pensem en el servei que ens fan els diners, en la opressió que ens ocasiona, en els lligams que ens crea... Perquè no provar doncs una societat on el diner no hi tingui cabuda?

Abans no n’hi havia diners, potser perquè els costums eren més simples i hores d’ara amb la complexitat que ens hem anat creant ens semblen indispensables però ens són perjudicials!

Hi ha molts nivells possibles per estructurar un viure no supeditat al diner: Des dels intercanvis espontanis o programats fins a la solidaritat universal.

La vida és una aventura extraordinària, amb ingredients adients que li donen el seu valor

© EL RECURS AL GENI DE LA LÀMPADA

Què tal si, com l’Aladí, tinguessis a l’abast un geni, què li demanaries?

Recorda que només pots fer-li tres demandes, cosa que de fet és un plantejament de caire una mica enganyós.

Davant la possibilitat d’obtenir tres coses que t’agradin o t’interessin molt, de moment et quedes bastant sobtat, insegur, perquè no voldries pifiar-la desaprofitant una ocasió tan extraordinària.

I és que resumir les teves necessitats en tres desitjos concrets deixa molts aspectes penjats... per allò de que tot està interrelacionat.

No ens aclaparem per suposades obligacions que no estem en condicions d’assumir

© LA CRUA I DURA REALITAT          

Molt de parlar de vida alternativa i de rebuig del sistema, de que cal renunciar a les comoditats en que estem instal·lats, però tots en els nostres “raconets” i anar fent, jo el primer.

En podríem dir hipocresia d’això? Potser millor parlar, ras i curt, de covardia i a qui li piqui que s’ho rasqui. Tant de dir pestes del sistema i tots llepant roda per a no desenganxar-se’n.

És així i no cal donar-li gaires voltes. Hi ha moltes coses que no ens agraden d’ell però mentre nosaltres puguem anar tirant... que tot vagi seguint.

Per més que s’escarrassin, l’ésser humà és la creació més ben equipada de l’univers.

© LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL  

Intel·ligència artificial... Intel·ligència natural, autèntica, única!!

Ens han omplert el cap amb les meravelles de la intel·ligència artificial que ens ho ha de solucionar tot de llarg, com si els homes ens haguéssim tornat ximples i no sabéssim comptar només que amb els dits.

Al seu dia, quan van aparèixer els primers ordinadors, ens parlaven de “cervells electrònics” amb la intenció subreptícia d’entrar en competència amb la nostra capacitat mental.

Ara és una repetició de la jugada en la qual caiem com babaus i amb l’agreujant que aquesta innovació s’eleva fins a nivells d’idolatria.

El camp de la fantasia és inesgotable. Allà hi és tot a la espera de la nostra curiositat

© FANTASIA… O CREATIVITAT?      

Quan algú rumia alguna cosa diferent del què l’envolta, d’entrada no deixa de ser tan sols una fantasia, com aquell que somiava en volar!

Les coses primer neixen en la imaginació d’algú que les adoba amb il·lusió, que les acull i les promou. L’energia que ho sustenta tot és la que fa que es vagi concretant una idea embrionària.

Tots els “invents” han estat descobertes fetes des de la curiositat, la fantasia i la voluntat. És ben cert que tot el què ens podem imaginar es pot fer realitat.

Obrint-nos els uns als altres més aconseguim viure tranquils i més bons fruits collim

© LA CONFIANÇA MÚTUA                       

Confiar els uns amb els altres, vet aquí una fórmula per anar lleugers per la vida que no és gaire habitual de veure. Sembla que anar dubtant del proïsme sigui una tendència innata.

La meva experiència personal m’ha confirmat en els bons resultats d’una actitud confiada. Anar obert de cor pel món fa que els altres també s’obrin i així s’aconsegueixen bones relacions.

És evident que no totes les persones són de fiar però sí un 99% d’elles per això és una pena i un malbaratament de possibilitats regir-se per la desconfiança.

La pau s’ha d’assolir a cada moment, en el nostre dia a dia, en les nostres relacions...

© LA PAU COMENÇA EN UN MATEIX 

D’escenaris de guerra per desgracia no han parat d’haver-n’hi al llarg de la història i a redós d’això han anat sorgint moviments en contra de la violència.

Tots tenim present l’època hippy amb el famós eslògan “feu l’amor i no la guerra”... encara que més tard es va saber que era un cau induït de drogoaddictes. Però anem al què ens importa.

Perquè proliferen les situacions bèl·liques? A part dels interessos evidents de la industria armamentista, els odis latents en tants àmbits són el “caldo de cultiu” de les violències que es desfermen inevitablement.

La tasca creativa que hem de desenvolupar no és només una obligació sinó un plaure

© AVANÇAR O ESTANCAR-SE?           

En un extrem hi ha la temeritat, a l’altre la covardia. Entremig hi trobem el coratge, l’acomodació, el dubte... Anar de “quixots” ni està ben vist si serveix de gaire res, però replegar-se en el terreny de veure-les venir no sembla gens estimable.

El que sí és cert és que molts avenços –si no tots- han estat producte de persones agosarades, apassionades, que, per damunt de dubtes i dificultats, s’han llançat de cap a aconseguir els seus somnis. Uns reptes personals que, en assolir-los, han servit per a tothom que se’ls han fet seus sense haver-hi pres part.

Una anàlisi lúcida i entenedora amb propostes útils i vàlides per a aquesta conjuntura

VEURE LLIBRE

© UNA NOVA MANERA DE VIURE   

El missatge de Kohei Saito és senzill: l’exigència de beneficis il·limitats del capitalisme està destruint el planeta i només el “decreixement” pot reparar els danys frenant la producció social i compartint la riquesa.

Però, pot prosperar una civilització abandonant el capitalisme? I tant que sí. Llavors per què no inventem una nova manera de viure? De sobte hi ha el desig d’això.

Si les persones aconseguim unir-nos en solidaritat i defensem l’única llar que tenim, la Terra, contra la tirania del capital un raig de llum il·luminarà el nostre futur. Només dependrà de si decidim formar part del 3,5% que es necessita per a fer-ho.

La fuerza común no puede aplicarse para destruir la persona, la libertad o la propiedad

EL DERECHO A RESISTIR                    

Las constituciones establecen el marco de las instituciones formales e informales de la democracia. Los partidos políticos, que forman el gobierno y los que se quedan en la oposición, consiguen y conservan el monopolio de la representación democrática formal.

Así todo el gobierno, la justicia, la legislación y el poder proceden de las instituciones formales.

Pero ¿qué sucede cuando la rebeldía, en forma de derecho de resistencia, está justificada en el marco del derecho positivo y de las mismas instituciones formales?

¿Cómo el ejercicio del derecho de resistencia se convierte en una obligación moral y cívica para resistir la misma ley injusta a través de las formas constitucionalizadas del siempre posible totalitarismo político?