Todo puede encontrar un lugar en el debate social menos defender cualquier absoluto

PARA LEER (BIEN) A HARARI                     

A principios del tercer milenio, una serie de circunstancias históricas, técnicas, filosóficas han llevado a la humanidad a tomar conciencia de que nos encontramos no solo en un momento de cambio cultural, sino ante una cultura enteramente nueva, la cultura posmoderna. Eso explica, por ejemplo, el nuevo género historiográfico de la Gran Historia de la Humanidad (David Christian) y el enorme éxito de la obra de divulgación prehistórica y paleontológica de Harari.

En efecto, al finalizar el  primer cuarto del siglo, aparece  Sapiens, debida a la pluma del historiador judío Yuval Noah Harari, exponente del nuevo género y que vende millones de ejemplares. Junto con sus dos secuelas, forman la trilogía publicada por Debate en 2019: Sapiens; Homo Deus y 21 Lecciones para el siglo XXI. Cerca de mil quinientas páginas de gran formato que cuenta la historia de la humanidad en un mundo sin Dios. 

Deseixim-nos de tanta teranyina que ens té atrapats en necessitats vanes i additives

© I SI MIRÉSSIM MÉS ENLLÀ?          

Vull tornar al tema de l’astracanada de la inauguració dels jocs olímpics vigents que ha disparat, crec que amb molta raó, les critiques arreu.

Si mirem més enllà del que s’ha escenificat i tractem de veure-hi motivacions o intencions, cal constatar que la gent -en general- reacciona favorablement a tot el què sigui cridaner i trencador.

Com més espectacular, irreverent i desacostumat sigui quelcom més àmplia és la ressonància que aconsegueix i als actes multitudinaris això és el què priva per damunt de tot.

Menys discutir del sexe dels àngels i enfrontar amb decisió el repte de la nostra situació vital

© UNA HISTORIA MOLT ENIGMÀTICA

EL REREFONS D’UNS FETS TRANSCENDENTS

Els fets bíblics, amb la presència d’un “deu” que es prodiga per les terres d’Israel, que domina i protegeix al poble jueu a qui concedeix de ser “el poble elegit” a canvi de la seva submissió total, és un pou d’enigmes, que l’actuació posterior d’un messies acaba fent del tot inquietant.

D’acord que en temps antics i en altres terres també s’hi produeixen fets extraordinaris amb aparicions d’éssers fora del comú, però no porten afegida la seqüela de creences especials en conflicte que ens han arribat fins al present.

El que voldria compartir és el meu astorament davant d’una situació que s’allarga tant en el temps i que arrossega massa ingredients ocults, dubtosos, quan no contradictoris.

Per més que s’escarrassin, l’ésser humà és la creació més ben equipada de l’univers.

© LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL  

Intel·ligència artificial... Intel·ligència natural, autèntica, única!!

Ens han omplert el cap amb les meravelles de la intel·ligència artificial que ens ho ha de solucionar tot de llarg, com si els homes ens haguéssim tornat ximples i no sabéssim comptar només que amb els dits.

Al seu dia, quan van aparèixer els primers ordinadors, ens parlaven de “cervells electrònics” amb la intenció subreptícia d’entrar en competència amb la nostra capacitat mental.

Ara és una repetició de la jugada en la qual caiem com babaus i amb l’agreujant que aquesta innovació s’eleva fins a nivells d’idolatria.

Perquè ens conformem i rebaixem abans d’indagar més enllà amb convenciment?

© SOM ÉSSERS TRANSCENDENTALS?

Creure en la nostra transcendència, és potser massa petulant o superb? Si més no, alguna cosa hi devem tenir que veure en la marxa de tot, nosaltres inclosos.

No crec que sigui presumptuós suposar que som aquí per quelcom més que fer número. La pena és que ho desconeixem perquè ens ho han amagat, enganyant-nos i tergiversant-ho tot.

Malgrat això, la qüestió és si ens ho creiem o no, perquè llavors viuríem d’una altra manera: més cofois, amb més orgull de ser humans en saber-nos amb una missió o pel fet de formar part d’un projecte més gran en el que som un ingredient necessari i fins i tot decisori.

L’experiència humana del nostre esperit és quelcom més transcendent del què sembla

 © HA COMENÇAT LA GRESCA               

La nostra estimada elit s’està desmarxant sense fre. Ens empeny per tots els costats i de totes les maneres que se li acudeixen: provocant terratrèmols, fent-nos menjar insectes, tancant-nos als nostres barris, arrestant als divulgadors de missatges contraris al relat oficial...

S’han “perdut les formes” ja no miren prim i van a totes de forma descarada i impune. Ja ho sabíem que volen encalçar-nos i anorrear-nos fins baix, prou que ho han anat fent amb “plandemies” i demés, però ara sembla que s’han desfermat... que estan desesperats!!   

Aquest atac general sense embuts ni disfresses és una provocació molt gran. Costa no caure-hi de quatre grapes i llançar-se a una resposta espontània i violenta veient que la cosa ja passa de taca d’oli.

Las relaciones personales, el amor, la autotrascendencia, la contribución a la sociedad

¿CÓMO DAMOS SENTIDO A NUESTRAS  VIDAS?  

Se estima que ya desde el Homo neanderthalensis (40000 años atrás) los seres humanos nos hemos preguntado para qué estamos en este mundo, si hay algo más de allá de nosotros mismos. De hecho, esta consciencia existencial es probablemente la característica que más nos distingue del resto de los animales.

Muchas personas piensan que el sentido en la vida es una cuestión puramente metafísica o completamente subjetiva, y que por lo tanto no puede ser estudiada objetivamente. Otras afirman que es una cuestión que no tiene respuesta.

Sin embargo, en psicología se habla del sentido en la vida y no del sentido de la vida como tal porque varía en cada persona se ha abordado científicamente desde hace varias décadas, principalmente desde la pionera aportación del psiquiatra austriaco Viktor Frankl.

Procura que al morir estés en tus mejores condiciones de cuerpo, alma y espíritu

LA MUERTE SEGÚN LOS ANTIGUOS GERMANOS

La perspectiva que los pueblos germanos tenían de la muerte da lugar a una reflexión interesante sobre la posible mejor manera de encararla

Los antiguos germanos preferían morir en la flor de su edad, en la plenitud de sus facultades, en la cúspide de lucidez de su consciencia, en su máximo vigor, salud y belleza corporales. Eran tan perfectos los que morían, que significaban un sacrificio digno de los dioses, una ofrenda merecedora de Odín, el dios de los muertos en batalla. 

Puesto que morían en la plenitud de su ser, guerreando en pleno uso de sus facultades, en máxima vigilia, luchando heroicamente orientados al triunfo, lanzándose a la vitalidad que los desborda, al éxtasis guerrero, al clímax de la vida, a la Vida misma, su muerte se daba justo en el momento ascendente de su ser y, por ende, los conducía al ascenso, y así alcanzan el Valhalla, el reino de los héroes muertos en combate.

Aquellos que mueren de vejez o enfermedad en sus camas, siguen un sentido inverso. Su cuerpo alcanzó ya la corrupción y esta cala cada vez más en su ser hasta afectar su alma y el umbral de su espíritu, adentrándose la corrupción desde el exterior hacia el interior.