© LES PÈRDUES A LA VIDA
Aquest és un tema
recurrent però que no està per demés de donar-li un cop d’ull.
La vida en sí
mateixa és el paradigma de la pèrdua d’ençà que ens és atorgada doncs des de
que naixem ens encaminem cap a la mort (la pèrdua de la vida)
No és estrany
doncs que tot el procés vital estigui ple de pèrdues de diversa entitat a les
que ens hem d’anar enfrontant tal com es presenten.
Quan una pèrdua ens afecta, la vida ens interpel·la per a recordar-nos la caducitat de totes les coses: tot el què comença, s’acaba
Més enllà
d’aquesta ensenyança bàsica però, ens toca gestionar les emocions i els reptes
que una pèrdua ens planteja en el nostre àmbit concret
És evident que
sempre cal superar el tràngol i tirar endavant. Per molt que ens afecti o ens
dolgui, és llei de vida i ha de servir-nos d’aprenentatge.
Són diverses les
reflexions que ens cal fer: recordar la nostra finitud, la nostra imperfecció,
la necessitat de ser agraïts. També veure què ens cal fer diferent o què hem
d’acceptar.
Esbandir la nostra
vanitat i admetre que tot no ho fem prou bé. Mirar de redreçar el què calgui i
treure del disgust la lliçó que potser ens manca per a millorar i avançar.
Segons sigui el
nivell de la pèrdua també suposarà més energia a esmerçar-hi i més voluntat d’acceptació.
Altra cosa serien les recriminacions que ens puguem fer sobre la qüestió
Una de les
sensacions més habituals enfront d’una pèrdua és que sentim una gran frustració
i perquè no dir-ho, una gran irritació pel que ens sembla una estafa, una
maldat immerescuda.
Vet aquí doncs el
panorama no desitjat que se’ns obre. Primer hem d’esbrinar si ens en sentim
responsables, després veure que n’hem d’aprendre i finalment com actuar a
continuació
Les pèrdues poden
ser de diferents tipus: la mort d’un ésser estimat, quedar-se sense feina,
enfrontar un desnonament... però crec que la més sovintejada és la ruptura de
parella.
En aquest darrer
cas hi intervenen -com en tots els altres- molts factors però la situació es
redueix a l’àmbit de dues persones que d’entrada tendim a definir com a víctima
i botxí.
La cosa però no
és ni molt menys tan senzilla. Un trencament sempre és responsabilitat dels dos
membres de la parella, encara que sigui només un d’ells qui n’hagi pres la
iniciativa.
Les relacions són
actives o passives, per acció o omissió: un fa i l’altre deixar fer... fins que
el got s’omple i comença a vessar...
Prendre la
decisió de separar-se (més si es porta temps junts) és quelcom difícil i
dolorós tot i que se’n vegi clara la conveniència, perquè mai és tot blanc o
tot negre pel que fa als sentiments
La qüestió és que
el més fort, el més decidit o el més emprenyat fa el pas i enderroca tota una
estructura de vegades feble però sovint aixecada i mantinguda amb notables
esforços
Arribats aquí,
venen el repartiment de culpes (responsabilitats) i l’aparició de la ràbia, la
tristor, l’abatiment, el desencís, etc.. que no ajuden en res però són el
primer pal·liatiu per a la situació
La temptació de
“fer mal” a l’altre és molt gran i comprensible però no admissible perquè només
fa que les coses es compliquin i s’allargui el procés de superació de la
desfeta
Tal com s’ha
sentit dir: Quan es tanca una porta
s’obre una finestra. O sigui que el més adient és afanyar-se a passar
pàgina i estar amatent a les noves possibilitats que la vida ens prepari
O així m’ho
sembla
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com - 4 juliol 2024
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR: https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html
Versió en castellà en aquest enllaç: https://masacriticaconsciente.blogspot.com/
No hay comentarios:
Publicar un comentario