© EL RECURS DE L’ACCEPTACIÓ
Quan amb arrogància
ens creiem els reis de la creació només ens cal donar un cop d’ull a la nostra
realitat física dins del Univers on no representem ni una volva de pols.
Sense sortir del
sistema solar, que podem considerar com el nostre “pati d’escola”, la nostra
insignificança ja és clamorosa i ens situa en la nostre veritable importància.
Aquestes observacions venen a tomb de la creença en la influència que podem tenir en el desenvolupament de les coses que ens envolten (i de nosaltres mateixos).
Formem part d’una
realitat enorme amb les seves lleis i jocs d’equilibri i el nostre àmbit de
possibilitats d’actuació és mínim i intranscendent.
Reconèixer
aquesta qüestió -després d’un bon bany d’humilitat- ens proporcionarà una certa
pau enfront dels esdeveniments on estem immersos i que habitualment ens
depassen.
Potser sí que en
petites coses hi tenim quelcom a dir. Per exemple en tot allò que depèn de
nosaltres mateixos: Escullo està trist o alegre; confio en els altres o hi desconfio;
ajudo al meu proïsme o passo d’ell, etc.
Dins la marxa de
l’univers però, no hi comptem gens ni mica i tot el que s’esdevé ens cau al
damunt i ens toca “acceptar-ho” de bon grat o per força.
Altra cosa són
els perjudicis que ens apliquem els uns als altres, que són de més importància
segons el “poder temporal” dels qui els exerceixen.
És evident que
una turmenta pot originar-se de manera natural o per mitjà de la intervenció
humana la qual cosa promou la nostra acceptació en el primer cas o encén la
nostra rebel·lia en aquesta darrer cas.
En el nostre
nivell vital no podem anar més enllà de les nostres “quatre parets” i la nostra
contribució al conjunt es limita a la convivència amb la resta d’éssers humans.
La totalitat de
la què formem part no la podem copsar ni poc ni molt i per això ens cal
acceptar la nostra posició en el conjunt i deixar que les coses “passin” perquè
segur que tenen una raó de ser, encara que no l’entenguem.
Però com és que
n’hi ha que sembla que facin i desfacin lliurement? Potser ho podríem veure com
un joc de nivells on hi jugarien amb més o menys capacitats d’actuació.
Un exemple
senzill el tenim en el cas d’un formiguer on en el seu interior s’hi apleguen
tota una munió d’activitats assumides amb diferents nivell de responsabilitat
pels seus individus que tot i això estan exposats a esdeveniments “externs” com
ara que el terreny sigui arrasat per a fer-hi unes obres a càrrec d’éssers
desconeguts i inaprehensibles des del seu nivell existencial.
La vida es compon
de viure i morir i tot es renova contínuament, des de la cosa més petita fins
la més gran. En aquesta evolució tot està sotmès a forces diverses que malden
per mantenir un equilibri per damunt de la aparent inestabilitat.
M’agrada comparar
aquest plantejament amb el conjunt el cos humà on multitud de “nivells de vida”
fan la seva feina que serveix a la totalitat malgrat que no en tinguin
veritable constància.
Quan quelcom no
es comprèn, fer ús de l’acceptació és el més convenient per al nostre equilibri
intern i més quan amb el nostre nivell d’intel·ligència podem mig entreveure’n
la possible raó.
O així m’ho
sembla
___________________________________________________________________________________
Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com - 14 març
2025
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR: https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario