© SORTIR DEL MIG DEL PAS
Tantes voltes que
li donem a “canviar al món” i potser el que caldria és que ens enretiréssim,
que sortíssim del mig del pas i deixéssim que les coses fluïssin i s’assentessin
per si soles.
Que poca costum
tenim (per no dir nul·la) de renunciar a intervenir en tot el què passa o en el
què ens agradaria que passés!
Perquè serà que tenim la obsessió de que tot ha de ser “obra nostra” per a que tingui validesa com si la Natura fos cosa d’abans d’ahir?
Tota la Creació
no para d’afinar-se, d’encaixar-se, d’equilibrar-se en la seva totalitat... per
sí sola, sense la nostra suposada “ajuda” que la majoria de vegades no és més
que un destorb.
La nostra feina
és formar part d’aquesta magnífica totalitat emmotllant-nos-hi i respectant-la.
Si ens sembla una tasca insignificant i poc “glamurosa”, centrar-nos en
nosaltres mateixos i en la relació amb el nostre entorn, suposa una gran
responsabilitat per a l’èxit de tot plegat.
Un arbre al mig
del bosc vetlla pel seu manteniment -des de les arrels fins les fulles- i ho ha
fa en comunió amb totes les plantes que l’envolten al bosc ajudant-se mútuament
en tot moment.
Els humans som
una part del tot i, en el nostre entorn més proper, tenim el mateix paper que l’arbre
al bell mig del bosc: tenir la màxima cura pròpia compartint-la amb els que ens
envolten.
Per a mantenir l’equilibri
general només hem de cenyir-nos a la nostra responsabilitat personal i a estar
oberts a donar un cop de ma a qui ens ho demani si és al nostre abast de
fer-ho.
Les grans
actuacions no deixen de ser alteracions dels hàbitats naturals on som i una
mostra de manca d’humilitat i acceptació de la nostra raó de ser.
Si l’ésser humà
ha aparegut en aquest món natural on tot segueix uns camins establerts no crec
que sigui per a canviar-lo sinó per a formar-ne part i gaudir-ne sense malmetre’l.
La intel·ligència
de la que estem dotats sembla que ens impel·leixi a “fer coses” a “inventar” i
no dic que no pugui fer-se sempre que no afecti a l’entorn que ens acull.
Pensem que sense
el sol, l’aire, la terra, l’aigua... que són la base de la vida la nostra
situació no tindria possibilitats. O sigui que tot el respecte i la cura envers
allò que ens és donat de franc
Potser el gran
error en el que caiem habitualment és donar per fet que tot això, que ens
trobem tant a l’abast, és nostre i en podem fer l’ús que ens sembli sense cura
ni mesura.
A partir d’aquesta
errada inicial venen els miratges posteriors de creure’ns els “reis de la
creació” i encara més suposar-nos empesos a “millorar-la” sense comprendre que
cada cosa és al lloc que li pertoca i on fa la funció exacta per a la que va
ser creada.
Hi ha mil maneres
de fer servir les nostres capacitats per acoblar-nos fructíferament al conjunt
de bens entre els què ens movem.
La majoria d’elles
són de caire espiritual, producte de la nostra ànima que és el tret
diferenciador de la resta de vivents: Bondat, compassió, generositat, esforç, paciència,
confiança...
Tot el què no
siguin valors que brollin del cor els hem de deixar córrer i només deixar-nos
portar pels que ens reportin benestar, pau i alegria, que són en definitiva la
base de la felicitat.
Per tant estiguem
pendents de les petites coses, del dia a dia, que ens aniran plantejant els
reptes als què ens caldrà donar resposta en benefici nostre i el del nostre
entorn.
O així m’ho
sembla
__________________________________________________________________________
Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com - 27 març
2025
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR: https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario