Veure llibre |
UNA BONA VIDA
Quina és la clau per tenir una bona vida?
Aquesta és la
pregunta que ens preocupa a tots i que contesta l’estudi més gran que s’ha fet
mai sobre la felicitat. En aquest llibre original i innovador, els directors
del Harvard Study of Adult Development, Robert Waldinger i Marc
Schulz, compilen vuitanta anys de recerca en què han tractat de descobrir quins
són els factors que fan que una vida sigui feliç i satisfactòria. Més de
set-cents homes i les seves famílies van ser observats des d’adolescents fins a
vells. Van viure la Segona Guerra Mundial, l’eufòria dels anys seixanta i
l’entrada del segle XXI, i també els seus propis èxits i fracassos
professionals, riquesa, pobresa, matrimoni i divorci, el naixement dels fills i
la mort dels éssers estimats. Què és el que els va fer feliços a cada moment de
la seva vida?
Amb un gran rigor científic, històries personals inspiradores i consells pràctics privilegiats, els investigadors ens demostren d’una vegada per totes que la felicitat no és sinònim d’èxits financers i que aconseguir tenir una vida feliç i plena està a les nostres mans: en les relacions personals que construïm cada dia.
L’Estudi Harvard del Desenvolupament Adult ha seguit la vida de dues generacions d’individus de les mateixes famílies durant més de vuitanta anys. Dur a terme un estudi com aquest demana una confiança enorme. Una part d’aquesta confiança prové d’un compromís profund per protegir la confidencialitat dels participants. Hem canviat els noms i els detalls identificadors per protegir la privacitat dels participants. No obstant això, totes les citacions del llibre són textuals o estan basades en entrevistes reals de l’estudi, en cintes d’àudio, observacions i altres dades.
1 - QUÈ FA UNA BONA VIDA?
No hi ha temps, tan breu és la vida, per a disputes, disculpes, rancúnies, retrets. Només hi ha temps per estimar, i només un instant, per dir-ho d’alguna manera, per a això. - Mark Twain
Comencem amb una
pregunta: Si haguessis de prendre una decisió vital, ara mateix, per situar-te
en el camí de la salut i la felicitat futures, quina seria?
Decidiries
estalviar més diners cada mes? Canviar de professió? Decidiries viatjar més?
Quina única decisió t’asseguraria millor que, quan arribis al final i miris
enrere, sentis que has viscut una bona vida?
En una enquesta del
2007, es va preguntar a mil·lennistes sobre els seus objectius vitals més
importants. El 76 per cent va dir que ser ric era el seu objectiu número u. El
50 per cent va dir que un objectiu important era ser famós. Més d’una dècada
després, quan els mil·lennistes havien viscut més temps com a adults, se’ls va
tornar a fer preguntes semblants en un parell d’enquestes. La fama havia baixat
en la llista, però entre els objectius primers hi tornava a haver temes com fer
diners, tenir èxit en la carrera professional i no tenir deutes.
Aquests són
objectius comuns i pràctics que s’estenen a través de generacions i fronteres.
En molts països, des del moment que els infants són prou grans per parlar,
se’ls pregunta què volen ser quan siguin grans, és a dir, a quina professió es
volen dedicar. Quan els adults coneixen persones noves, una de les primeres
preguntes que fan és «A què et dediques?». L’èxit en la vida es mesura sovint
pel càrrec, el sou i el reconeixement d’algun assoliment, malgrat que la
majoria de nosaltres entén que aquestes coses per si soles no constitueixen
necessàriament una vida feliç. Els que aconsegueixen ratllar algunes de les
caselles desitjades o fins i tot totes es troben a l’altra banda sentint si fa
no fa el mateix que abans.
Mentrestant, ens
bombardegen tot el dia amb missatges sobre el que ens farà feliços, sobre el
que hauríem de voler a la nostra vida, sobre qui ho fa «bé» a la vida. Els
anuncis ens diuen que menjar aquesta marca de iogurt ens farà més sans, comprar
aquell mòbil intel·ligent aportarà una alegria nova a la nostra vida, i
posar-nos una crema facial especial ens mantindrà joves per sempre.
Hi ha altres
missatges menys explícits, teixits en la tela de la vida diària. Si un amic es
compra un cotxe nou, ens podem plantejar si un cotxe més nou millorarà la
nostra vida. Quan ens anem desplaçant per les publicacions de les xarxes
socials i només veiem fotos de festes fantàstiques i platges de sorra, ens
podem plantejar si a la nostra vida li falten festes, si li falten platges. En
les amistats ocasionals, a la feina, i sobretot a les xarxes socials, tendim a
mostrar versions idealitzades de nosaltres mateixos. Presentem la nostra cara
neutra, i la comparació entre el que veiem l’un de l’altre i com ens sentim amb
nosaltres mateixos ens deixa la sensació que ens estem perdent alguna cosa. Hi
ha una vella dita que fa: «Sempre estem comparant el nostre interior amb
l’exterior dels altres».
Amb el temps
desenvolupem la sensació subtil, però difícil de treure’s de sobre, que la
nostra vida és aquí, ara, i les coses que necessitem per a una bona vida són
allà, o en el futur. Sempre fora del nostre abast.
Si mires la vida a
través d’aquesta lent, és fàcil creure que una bona vida no existeix realment,
o que només és possible per als altres. Al capdavall, la nostra pròpia vida
rarament s’ajusta a la imatge que ens hem creat al cap de com hauria de ser una
bona vida. La nostra vida sempre és massa desordenada, massa complicada per ser
bona.
Alerta d’espòiler:
La bona vida és una vida complicada. Per a tothom.
La bona vida és
alegre... i difícil. Plena d’amor, però també de dolor. I no passa mai
estrictament; la vida més aviat es desplega, amb el temps. És un
procés. Inclou confusió, calma, lleugeresa, càrregues, esforços, assoliments,
contratemps, salts endavant i caigudes terribles. I, no cal dir-ho, la bona
vida sempre acaba en la mort.
Un discurs
promocional per animar qualsevol, sí.
Però parlem sense
embuts. La vida, fins i tot quan és bona, no és fàcil. Senzillament no hi ha
manera de fer perfecta la vida, i si n’hi hagués, no seria bona.
Perquè una vida plena —una bona vida— es forja
precisament amb les coses que la fan difícil.
Aquest llibre es
construeix amb uns fonaments de recerca científica. Al centre hi ha l’Estudi
Harvard del Desenvolupament Adult, un projecte científic extraordinari que es
va iniciar el 1938 i, contra tot pronòstic, avui continua endavant amb força.
En Bob és el quart director de l’Estudi i en Marc és el seu director associat.
L’Estudi, que és radical per a la seva època, es va proposar entendre la salut
humana investigant no el que feia emmalaltir les persones, sinó el que les feia
créixer amb salut. Ha documentat l’experiència de la vida dels seus
participants més o menys mentre passava, des dels problemes de la infantesa als
primers amors, i fins als dies finals. Com les vides dels seus participants, el
camí de l’Estudi Harvard ha estat llarg i tortuós en si mateix, i ha
evolucionat en els mètodes al llarg de les dècades i s’ha expandit fins a
incloure tres generacions i més de 1.300 dels descendents dels 724 participants
originals. Avui continua evolucionant i expandint-se, i és l’estudi més llarg
sobre la vida humana que s’ha fet mai.
Però cap estudi,
per molt complex que sigui, és suficient per permetre fer grans afirmacions
sobre la vida humana. Per tant, si bé aquest llibre es basa en els fonaments de
l’Estudi Harvard, també recolza en centenars d’altres estudis científics que
involucren molts milers de persones d’arreu del món. El llibre també
s’entrellaça amb la saviesa del passat recent i antic, i assumeix idees que
reflecteixen i enriqueixen el coneixement científic modern de l’experiència
humana. És un llibre que tracta sobretot del poder de les relacions, i està
molt influït, com ha de ser, per la llarga i fructífera amistat entre els
autors.
Però el llibre no
existiria sense els éssers humans que van prendre part en la recerca de
l’Estudi Harvard, la sinceritat i la generositat dels quals va fer possible
aquest improbable estudi.
Persones com la
Rosa i en Henry.
«Quina és la teva
por més gran?».
La Rosa va llegir
la pregunta en veu alta i a continuació va mirar en Henry, el seu marit, per
sobre la taula de la cuina. La Rosa i en Henry ja tenen més de setanta anys,
han viscut en aquesta casa i han segut en aquesta mateixa taula la majoria dels
matins des de fa més de cinquanta anys. Entre ells hi ha una tetera, un paquet
de galetes Oreo obert i una gravadora de veu. En un racó de l’habitació, hi ha
una càmera de vídeo. Al costat de la càmera de vídeo hi ha una jove
investigadora de Harvard que es diu Charlotte, que observa i pren notes en
silenci.
«Déu-n’hi-do, quina
pregunta», va dir la Rosa.
«La meva por més
gran», va dir en Henry a la Charlotte. «O la nostra por més gran?».
La Rosa i en Henry
no es consideraven subjectes especialment interessants per a un estudi. Tots
dos havien estat pobres de petits, es van casar amb poc més de vint anys i van
criar cinc fills junts. Van viure la Gran Depressió i unes quantes èpoques
difícils, això és indiscutible, però si fa no fa com tantes altres persones que
coneixien. Per això no van entendre mai per què els investigadors de Harvard hi
estaven interessats, i encara menys per què hi continuaven estant interessats,
encara trucaven, encara enviaven qüestionaris i, de tant en tant, encara
travessaven el país per anar-los a veure.
En Henry només
tenia 14 anys i vivia al West End de Boston, en una finca sense aigua corrent,
quan els investigadors de l’Estudi van trucar a la porta de la seva família i
van demanar als seus perplexos pares si podien documentar la seva vida.
L’Estudi estava en ple apogeu quan es va casar amb la Rosa l’agost del 1954
—consta que quan ella va dir que sí a la declaració, en Henry no es podia
creure que tingués tanta sort—, i ara era l’octubre del 2004, dos mesos després
del seu cinquantè aniversari de boda. A la Rosa li havien demanat que
participés més directament en l’Estudi el 2002. «Ja era hora», va dir. Harvard
havia seguit en Henry any rere any des del 1941. La Rosa deia sovint
que creia que era estrany que encara acceptés de participar-hi ara que era
vell, perquè en les altres coses era molt discret. Però en Henry deia que se
sentia amb el deure de participar-hi i també que havia desenvolupat un gust pel
procés perquè li donava una perspectiva de les coses. Així doncs, durant
seixanta-tres anys va obrir la seva vida a l’equip de recerca. De fet, els
havia explicat tantes coses d’ell mateix i durant tant de temps, que ja no
recordava què sabien i què no. Però donava per fet que ho sabien tot,
incloent-hi algunes coses que només havia explicat a la Rosa, perquè sempre que
li feien una pregunta procurava dir-los la veritat.
I feien moltes
preguntes.
«El senyor Keane
estava clarament afalagat pel fet que hagués anat a Grand Rapids a
entrevistar-los», escriuria la Charlotte a les seves notes, «i això va crear un
ambient cordial per a l’entrevista. Em va semblar una persona cooperadora i
interessada. Es pensava bé cada pregunta, i sovint callava un moment abans de
respondre. Però era afable i em va semblar que era l’estereotip de l’home
callat de Michigan».
La Charlotte es va
estar dos dies amb els Keane per entrevistar-los i els va fer una enquesta molt
llarga amb preguntes sobre la seva salut, la vida de cada un i la vida que
feien junts. Com molts dels nostres joves investigadors que s’inicien en una
professió, la Charlotte tenia les seves pròpies preguntes sobre el que fa una
bona vida i com les decisions que ella prenia actualment afectarien el seu
futur. Era possible que alguna perspectiva sobre la seva pròpia vida estigués
amagada en la vida dels altres? L’única manera d’esbrinar-ho era fent preguntes
i estant molt atenta a totes les persones que entrevistava. Què era important
per a aquell individu concret? Què donava sentit als seus dies? Què havia après
de l’experiència? De què es penedia? Cada entrevista oferia a la Charlotte
noves oportunitats de connectar amb una persona la vida de la qual estava més
avançada que la seva, i que procedia de circumstàncies diferents i d’un moment
diferent en la història.
Aquell dia
entrevistaria en Henry i la Rosa junts, els faria l’enquesta i després els
gravaria parlant entre ells de les seves pors més grans. També els
entrevistaria per separat en el que anomenem entrevistes annexes.
Un cop a Boston, les cintes de vídeo i les transcripcions de les entrevistes
s’estudiarien per tal que la manera com en Henry i la Rosa parlaven l’un de
l’altre, els seus senyals no verbals i molts altres bocins d’informació es
traduïssin en dades sobre el caràcter del seu vincle: unes dades que formarien
part dels seus expedients i una petita però important peça d’un conjunt de
dades gegant sobre com és realment una vida viscuda.
Quina és la teva por més gran? La Charlotte ja havia documentat les seves respostes individuals
a aquesta pregunta en entrevistes separades, però ara era el moment que
parlessin de la pregunta entre ells. La conversa va anar així.
«M’agraden les
preguntes difícils, en certa manera», va dir la Rosa.
«Molt bé», va dir
en Henry. «Tu primera».
La Rosa va callar
un moment i aleshores va dir a en Henry que la seva por més gran era patir un
problema greu de salut, o tenir un altre accident cerebrovascular. En Henry va
estar d’acord que eren possibilitats que feien por. Però va dir que estaven
arribant a un punt en què segurament era inevitable que passés alguna
d’aquelles coses. Van parlar una bona estona de com afectaria una malaltia greu
la vida dels seus fills adults, i la d’ells. Al final la Rosa va reconèixer que
el que una persona podia preveure era limitat i que no valia la pena amoïnar-se
abans que passés.
«Hi ha alguna
pregunta més?», va demanar en Henry a la Charlotte.
«Quina és la teva
por més gran, Henry?», va dir la Rosa.
«Esperava que te
n’oblidessis i no m’ho preguntessis», va dir en Henry, i van riure. En Henry va
servir més te a la Rosa, va agafar una altra Oreo i va estar callat un moment.
«No és difícil de
respondre», va dir. «Però no és una cosa que m’agradi pensar, francament».
«Home, han enviat
la pobra noia des de Boston, o sigui que val més que contestis».
«És que és
desagradable», va dir, amb la veu tremolosa.
«Vinga».
«Que jo no sigui el
primer de morir. Que em quedi sol, sense tu».
A la cantonada de
Bulfinch Triangle, al West End de Boston, no gaire lluny d’on vivia Henry de
petit, el Lockhart Building presideix la sorollosa convergència dels carrers
Merrimac i Causeway. Al començament del segle XX aquella tossuda
estructura de maó era una fàbrica de mobles i donava feina a homes i dones del
barri d’en Henry. Ara acull consultes mèdiques, una pizzeria i una botiga de
dònuts.
També és la llar
dels investigadors i la documentació de l’Estudi Harvard del Desenvolupament
Adult, l’estudi més llarg sobre la vida adulta que s’ha fet mai.
Pràcticament al
fons d’un calaix d’un arxivador etiquetat «KA-KE» hi ha els expedients d’en
Henry i la Rosa. A dins hi trobem les pàgines esgrogueïdes, esmicolades per les
vores, de l’entrevista inicial d’en Henry el 1941. Està escrita a mà, amb la
cursiva treballada i fluida de l’entrevistador. Veiem que la seva família era
una de les més pobres de Boston, que a l’edat de 14 anys en Henry era
considerat un adolescent «estable, ben controlat», amb «una visió lògica del
seu futur». Veiem que de jove tenia una relació estreta amb la seva mare, però
estava ressentit amb el pare, l’alcoholisme del qual va obligar en Henry a ser
el principal proveïdor. En un incident especialment perjudicial quan en Henry
tenia poc més de 20 anys, el seu pare va dir a la promesa del seu fill que
l’anell de compromís de 300 dòlars que li havia comprat havia privat la família
d’uns diners que necessitaven molt. Tement que en Henry no pogués escapar-se
mai de la seva família, la seva promesa va trencar el prometatge.
El 1953, en Henry
es va alliberar del seu pare quan va trobar una feina a General Motors i va
anar a viure a Willow Run, a Michigan. Allà va conèixer la Rosa, una immigrant
danesa d’una família de nou fills. Un any després es van casar i tindrien
cinc fills. «Molts, però no prou», a parer de la Rosa.
Al llarg de la
dècada següent en Henry i la Rosa experimentarien alguns moments difícils. El
1959, en Robert, el seu fill de 5 anys, va contraure poliomielitis, una
dificultat que va posar a prova el seu matrimoni i va causar molt de dolor i
preocupació a la família. En Henry va començar a General Motors, a la planta de
la fàbrica, com a muntador, però va perdre dies de feina per la malaltia d’en
Robert, el van degradar i al final el van acomiadar, i es va trobar sense feina
amb tres fills per alimentar. Per arribar a final de mes, la Rosa es va posar a
treballar a l’Ajuntament de Willow Run, al departament de pagament de nòmines.
Si bé al començament la feina era un recurs temporal per mantenir la família,
la Rosa va acabar sent molt apreciada pels seus companys de feina i hi va
treballar a jornada completa els trenta anys següents. Hi va desenvolupar
relacions amb persones que per a ella van arribar a ser com una segona família.
Després de ser despatxat, en Henry va canviar de professió tres vegades, i al
final va tornar a General Motors el 1963, i va anar ascendint fins a arribar a
ser supervisor de planta. Poc després, va tornar a relacionar-se amb el seu
pare (que havia aconseguit superar l’addicció a l’alcohol) i el va perdonar.
La Peggy, la filla
d’en Henry i la Rosa, que ara té més de cinquanta anys, també participa en
l’Estudi. La Peggy no sap què han explicat els seus pares a l’Estudi perquè no
volem esbiaixar la informació que dona sobre la vida familiar. Tenir múltiples
perspectives sobre el mateix ambient familiar i els mateixos successos ajuda a
ampliar i aprofundir les dades de l’Estudi. Quan ens endinsem en l’expedient de
la Peggy, veiem que quan era petita creia que els seus pares entenien els seus
problemes, i que l’ajudaven a animar-se quan estava trista. En general,
considerava els seus pares «molt afectuosos». I en consonància amb els informes
d’en Henry i la Rosa sobre el seu matrimoni, la Peggy deia que els seus pares
no es van plantejar mai la separació o el divorci.
El 1977, amb
cinquanta anys, en Henry puntuava la seva vida així:
Satisfacció amb el matrimoni: EXCEL·LENT.
Estat d’ànim de l’últim any: EXCEL·LENT.
Salut física dels últims dos anys: EXCEL·LENT.
Però no determinem
la salut i la felicitat d’en Henry, o la de ningú de l’Estudi, senzillament
preguntant-los o preguntant als seus familiars com se senten. Els participants
de l’Estudi ens permeten observar el seu benestar a través de moltes lents
diferents, que van des de ressonàncies cerebrals fins a anàlisis de sang o
cintes de vídeo en què parlen dels seus problemes més íntims. Prenem mostres
dels seus cabells per mesurar les hormones de l’estrès, els demanem que
descriguin les preocupacions més grans i els objectius crucials en la vida que
tenen, i mesurem a quin ritme es calma el seu cor després de desafiar-los amb
jocs mentals. Aquesta informació ens proporciona una mesura més profunda i
àmplia de com li va a algú la vida.
En Henry era tímid,
però es va abocar a les seves relacions més estretes, en particular en la
connexió amb la Rosa i els seus fills, i aquestes connexions li van oferir una
intensa sensació de seguretat. També va aplicar certs mecanismes potents per
afrontar situacions de les quals parlarem en les pròximes pàgines. Basant-se en
aquesta combinació de seguretat emocional i afrontament efectiu, en Henry va poder
declarar una vegada darrere l’altra que era «feliç» o «molt feliç» fins i tot
en les èpoques més dures, i la seva salut i longevitat ho reflecteixen.
El 2009, cinc anys
després de la visita de la Charlotte a la casa d’en Henry i la Rosa i al cap de
setanta-un anys de la seva primera entrevista amb l’Estudi, la por més gran
d’en Henry es va fer realitat: la Rosa va morir. Menys de sis setmanes després,
en Henry la va seguir.
Però el llegat familiar continua amb la seva filla, la Peggy. No fa gaire, la vam tenir a les nostres oficines de Boston per a una entrevista. Des dels 29 anys, la Peggy té una relació feliç amb la seva parella, la Susan, i ara, amb 57, afirma que no se sent sola i que té bona salut. És una mestra de primària respectada i una persona activa en la comunitat. Però el camí que va prendre per arribar a aquest moment feliç de la seva vida és dolorós i valent. Més tard hi tornarem.
.../....
No hay comentarios:
Publicar un comentario