Veure llibre |
UNA BONA VIDA (3)
Continuació de les dues parts publicades que podeu llegir aquí i aquí
DADES DE LA TEVA VIDA DIÀRIA
Et deus preguntar
com podem estar tan segurs que les relacions tenen un paper tan important en la
nostra salut i felicitat. Com és possible separar les relacions de les
consideracions econòmiques, de la bona o la mala sort, de les infanteses
difícils o de cap de les altres circumstàncies importants que afecten com ens
sentim en el dia a dia? És realment possible respondre a la pregunta Què
fa una bona vida?
Després d’estudiar centenars de vides senceres, podem confirmar el que en el fons sabem tots: que hi ha una gran varietat de factors que contribueixen a la felicitat d’una persona. El delicat equilibri dels contribuïdors econòmics, socials, psicològics i de salut és complex i no para de canviar. És estrany que es pugui atribuir a un únic factor, amb absoluta seguretat, la causa d’un únic resultat, i la gent sempre et sorprendrà. Dit això, sí que hi ha respostes a aquesta pregunta.
Si mires les mateixes menes de dades repetidament al llarg
del temps, en un ampli nombre de persones i estudis, comencen a sorgir pautes,
i els predictors de la prosperitat humana s’aclareixen. Entre
els molts predictors de salut i felicitat, des d’una bona dieta fins a
l’exercici o el nivell d’ingressos, una vida amb bones relacions destaca pel
seu poder i consistència.
L’Estudi Harvard no
és l’únic estudi longitudinal multidècades de la prosperitat psicològica humana
del món, i ens mirem constantment i expressament altres estudis per veure si
les descobertes se sostenen en les diferents èpoques i els diferents tipus de
persones. Cada estudi té les seves idiosincràsies, i per això és científicament
interessant que els descobriments es repeteixin en múltiples estudis.
Alguns exemples
significatius d’altres estudis longitudinals que representen col·lectivament
desenes de milers de persones:
Estudis de Grup Britànics inclou cinc col·lectius grans nacionalment representatius nascuts en
anys concrets (començant per un grup de baby-boomers nascuts just després de la
Segona Guerra Mundial i més recentment n’ha inclòs un d’infants nascuts al
començament de l’actual mil·lenni) i els ha seguit al llarg de tota la vida
Estudi Longitudinal Mills ha seguit un grup de dones des de la graduació a l’institut el 1958.
Estudi Dunedin sobre Salut i
Desenvolupament va començar
estudiant el 90% dels infants nascuts en una petita ciutat de Nova Zelanda el
1972 i els ha continuat seguint fins a la mitjana edat (i més recentment ha
començat a seguir els seus fills).
Estudi Longitudinal Kauai va estar actiu durant tres dècades i va incloure tots els infants
nascuts a l’illa hawaiana de Kauai el 1955, la majoria dels quals eren
japonesos, filipins o d’ascendència hawaiana.
Estudi sobre Salut, Envelliment i Relacions Socials a
Chicago va començar el 2002 i va
estudiar intensivament un grup divers d’homes i dones de mitjana edat durant
més d’una dècada.
Envelliment Saludable en Barris amb Diversitat al Llarg
de Tota la Vida és un estudi que
ha examinat el caràcter i l’origen de les disparitats de salut en milers
d’adults negres i blancs (entre els 35 i els 64 anys) a la ciutat de Baltimore
des del 2004.
Finalment, el 1947,
l’Estudi del Consell Estudiantil va començar a seguir la vida de noies i
nois que havien estat escollits representants del consell estudiantil a les
universitats de Bryn Mawr, Haverford i Swarthmore. Aquest estudi va ser
planificat en part per investigadors que havien desenvolupat l’Estudi Harvard,
i va ser explícitament dissenyat per plasmar l’experiència de les dones, que no
estaven incloses en la mostra original de l’Estudi Harvard. Va durar més de
tres dècades, i els materials originals d’arxiu d’aquell estudi s’han
redescobert recentment. Gràcies a la connexió de l’Estudi del Consell
Estudiantil amb l’Estudi Harvard coneixeràs algunes d’aquestes dones en
aquest llibre.
Tots aquests
estudis, com també el nostre Estudi Harvard, són testimonis de la importància
de les connexions humanes. Mostren que les persones que estan més connectades
amb la família, amb els amics i amb la comunitat són més felices i més sanes
físicament que les que estan menys ben connectades. Les persones que estan més
aïllades del que voldrien troben que la salut se’ls deteriora més aviat que les
que se senten connectades amb altres. Les persones solitàries també viuen menys
anys. Malauradament, aquesta sensació de desconnexió amb els altres creix a tot
el món. Aproximadament un de cada quatre americans diu que se sent sol; més de
seixanta milions de persones. A la Xina, la solitud entre els adults més grans
ha augmentat clarament els últims anys, i la Gran Bretanya ha nomenat un
ministre de la solitud per corregir el que ha esdevingut un problema de salut
pública important.
Són els nostres
veïns, els nostres fills, nosaltres mateixos. Hi ha una miríada de raons
socials, econòmiques i tecnològiques que ho expliquen, però independentment de
les causes, les dades no poden ser més clares: l’ombra de la solitud i la
desconnexió social plana sobre el nostre món modern «connectat».
Ara podries
preguntar si realment pots fer alguna cosa amb la teva pròpia vida. Les
qualitats que ens fan socials o tímids estan gravades en les nostres
personalitats? Estem destinats a ser estimats o a estar sols, estem destinats a
ser feliços o infeliços? Les nostres experiències d’infantesa ens defineixen
per sempre? Ens pregunten coses així sovint. En realitat, la major part es
redueixen a aquesta por: És massa tard per a mi?
És una cosa que
l’Estudi Harvard ha treballat intensament per respondre-la. L’anterior director
de l’Estudi, George Vaillant, va passar una quantitat considerable de la seva
vida professional estudiant si les persones poden canviar la manera com
reaccionen als reptes vitals, la manera d’afrontar els problemes. Gràcies a la
feina d’en George i la feina d’altres, podem dir que la resposta a aquesta
pregunta persistent, És massa tard per a mi?, és un NO rotund.
No és mai massa
tard. És cert que els teus gens i la teva experiència conformen la manera com
veus el món, la manera com interactues amb altres persones i la manera com
reacciones als sentiments negatius. I sens dubte és cert que les oportunitats
per al progrés econòmic i la dignitat humana bàsica no estan equitativament
disponibles per a tots, i alguns de nosaltres naixem en posicions de
desavantatge significatiu. Però la teva manera de ser al món no està gravada a
foc. Està més aviat gravada a la sorra. La teva infantesa no és el teu destí.
El teu caràcter natural no és el teu destí. El barri en què vas créixer no és
el teu destí. La investigació ho mostra clarament. Res del que ha passat a la
teva vida t’impedeix connectar amb els altres, progressar o ser feliç. La gent
pensa sovint que un cop arribes a l’edat adulta ja està, la teva vida i la teva
manera de viure estan decidides. Però el que trobem mirant la totalitat de la
recerca en el desenvolupament adult és que això no és veritat. Un canvi
significatiu és possible.
Fa un moment hem
fet servir una frase concreta. Hem parlat de persones que estan més
aïllades del que voldrien. Hem fet servir aquesta frase per una
raó: la solitud no és sols la separació física dels altres. El nombre de
persones que coneixes no determina necessàriament la teva experiència de
connexió o solitud. Tampoc ho determina com organitzes la teva vida o el teu
estat civil. Pots estar sol enmig d’una multitud i pots estar sol en un
matrimoni. De fet, sabem que els matrimonis altament conflictius, amb poc
afecte, poden ser pitjors per a la salut que el divorci.
Per contra, és la
qualitat de les teves relacions el que importa. Dit senzillament, viure enmig
d’una relació afectuosa protegeix tant la ment com el cos.
Aquest és un
concepte important, el concepte de protecció. La vida és dura i a
vegades et passa per sobre com una piconadora. Les relacions d’afecte,
connectades, protegeixen contra els successos desagradables de la vida i de
l’envelliment.
Després de seguir
les persones de l’Estudi Harvard fins ben passats els vuitanta anys, volíem
tornar a veure’ls a la meitat de la vida per comprovar si podíem predir qui
acabaria sent un octogenari feliç i saludable i qui no. Així que vam reunir tot
el que en sabíem als cinquanta anys i vam descobrir que no eren els nivells de
colesterol a la mitjana edat el que predeia com envellirien; era la satisfacció
que sentien amb les seves relacions. Les persones que estaven més
satisfetes amb les seves relacions als 50 anys eren les més sanes (mental i
físicament) als 80.
Com més
investigàvem aquesta connexió, més augmentava l’evidència. Els homes i les
dones aparellats més feliçment deien als 80 anys que els dies que tenien més
dolor físic el seu estat d’ànim continuava sent igual de feliç. Però quan les
persones en relacions infelices informaven de dolor físic, el seu estat d’ànim
empitjorava, i també els causava un dolor emocional addicional. Altres estudis
arriben a conclusions semblants sobre l’important paper de les relacions. Uns
quants exemples referencials d’alguns dels estudis longitudinals esmentats
abans:
Amb una població de
3.720 adults negres i blancs (entre 35 i 64 anys), l’estudi HANDLS va
descobrir que els participants que deien tenir més suport social també deien
estar menys deprimits.
Al CHASRS, un
estudi representatiu dels residents de Chicago, els participants que tenien
relacions satisfactòries van informar de nivells més alts de felicitat.
A l’estudi d’un
grup de nascuts a Dunedin, a Nova Zelanda, les connexions socials en
l’adolescència predeien el benestar en l’edat adulta més que els èxits
acadèmics.
La llista continúa.
Però per descomptat la ciència no és l’única disciplina de coneixement humà que
té alguna cosa per dir sobre una bona vida. De fet, la ciència és la
nouvinguda.
ELS ANTICS SE’NS VAN AVANÇAR
Fa mil·lennis que
filòsofs i religions destaquen la idea que les relacions sanes són bones per a
nosaltres. En certa manera, és remarcable que a través de la història les
persones que intenten entendre la vida humana arribin sempre a les mateixes
conclusions. Però és lògic. Per molt que les nostres tecnologies i cultures
continuïn canviant —més ràpidament ara que abans— els aspectes fonamentals de
l’experiència humana perduren. Quan Aristòtil va desenvolupar la idea de
l’eudemonia, es basava en les seves observacions del món, sí, però també en les
seves sensacions; les mateixes sensacions que experimentem avui. Quan fa més de
vint-i-quatre segles Laozi va dir que «com més dónes als altres, més gran és la
teva abundància», feia notar una paradoxa que continua amb nosaltres. Vivien en
una època diferent, però el seu món encara és el nostre món. La seva saviesa és
la nostra herència, i ens n’hauríem d’aprofitar.
Destaquem aquests
paral·lelismes amb la saviesa antiga per posar la nostra ciència en un context
més ampli i per ressaltar el significat etern d’aquestes preguntes i
descobertes. Amb poques excepcions, la ciència no s’ha interessat gaire pels
antics o per la saviesa rebuda. Després de la il·lustració, la ciència es va
posar en el seu propi camí i s’ha comportat com un jove heroi en la cerca del
coneixement i la veritat. Podem haver tardat centenars d’anys, però pel que fa
al benestar humà estem a punt de tancar un cercle. El coneixement científic
està finalment atrapant la saviesa antiga que ha sobreviscut a la prova del
temps.
EL CAMÍ ACCIDENTAT DEL DESCOBRIMENT
Cada dia anem a
treballar tots dos per abordar la qüestió del que fa una bona vida. Amb el pas
dels anys, alguns resultats ens han sorprès. Coses que es donaven per
descomptades, de fet, no ho estaven. Coses que donàvem per falses s’ha
demostrat que són certes. Als pròxims capítols, t’ho explicarem tot, o gairebé
tot.
En els pròxims cinc
capítols explorem el caràcter elemental de les relacions i concretem com
aplicar les lliçons més potents del llibre. Parlem del fet que conèixer la teva
posició en la vida —on ets en l’esperança de vida humana— pot ajudar a trobar
sentit i felicitat en el dia a dia. Explorem el concepte immensament important
de forma social i per què és igual de crucial que la forma
física. Estudiem com la curiositat i l’atenció poden millorar les relacions i
el benestar, i oferim algunes estratègies per afrontar el fet que les relacions
també ens plantegen les dificultats més grans.
En capítols més
avançats, indagarem en el moll de l’os dels tipus concrets de relacions, des
del que importa en la intimitat de llarga durada fins a com la primera
experiència familiar afecta el benestar i què fer amb això, fins a les sovint
desdenyades oportunitats de connexió al lloc de treball, fins als sorprenents
beneficis de tota mena d’amistats. I en tot això explicarem la ciència d’on
surten aquests punts de vista, i sentirem dels participants de l’Estudi Harvard
quin paper han tingut aquests factors a la seva vida real, en temps real,
durant prop d’un segle.
Hem centrat la
nostra vida en l’Estudi Harvard i el que ens pot ensenyar sobre la felicitat.
Tenim la sort (i la desgràcia) d’estar fascinats per la condició humana. En Bob
és psicoanalista i passa hores cada dia parlant amb persones sobre les seves
preocupacions més íntimes. A més de dirigir l’Estudi Harvard, ensenya a joves
psiquiatres com fer psicoteràpia. Fa trenta-cinc anys que està casat, té dos
fills grans, i en les hores lliures passa molt de temps sobre un coixí de
meditació practicant i ensenyant budisme zen. En Marc és psicòleg clínic i
professor i ha ensenyat i format nous psicòlegs i investigadors durant trenta
anys. Ell també fa teràpia i fa molts anys que està casat i té dos fills. És un
àvid aficionat a l’esport i en les hores lliures se’l veu sovint connectant amb
altres en una pista de tennis (i quan era més jove, en una pista de bàsquet).
Vam començar la
nostra col·laboració sobre la recerca i l’amistat gairebé fa trenta anys. Ens
vam conèixer al Massachusetts Mental Health Center, una organització
comunitària icònica on tots dos treballàvem amb persones amb malalties mentals
en un entorn social i econòmic enormement desfavorit. Tots dos sentíem la
necessitat d’entendre les experiències de persones d’ambients molt diferents al
nostre, tant en la nostra tasca clínica com en la nostra recerca sobre la vida
al llarg del temps.
Trenta anys
després, encara som amics, encara col·laborem en la recerca, i fem el que podem
per guiar el vast tresor ocult de l’Estudi Harvard d’històries vitals cap al
seu segon segle. Aprenent d’aquests individus i les seves famílies, també hem
après i continuem aprenent lliçons valuoses sobre nosaltres mateixos i com
gestionar la nostra vida. Aquest llibre és un intent de compartir aquestes
lliçons, i de compartir el regal inestimable que els participants de l’Estudi
Harvard han fet al món. Al capdavall, no van acceptar de participar-hi només
per investigadors com nosaltres. Ho van fer per tothom a tot arreu. Les seves
vides conformen el cor bategant d’aquest llibre.
Ja hem vist els
resultats de portar aquests punts de vista al món en un sentit més ampli. Al
llarg de la nostra tasca amb l’Estudi, hem fet centenars de conferències sobre
les descobertes que compartirem als capítols següents, i hem redirigit tot el
que hem après cap a la nostra Lifespan Foundation, una organització sense ànim
de lucre dedicada a treure el coneixement del desenvolupament al llarg de la
vida fora de les publicacions acadèmiques i convertir-lo en eines que les
persones puguin fer servir per millorar la seva vida.
Una vegada darrere
l’altra, se’ns han acostat persones després de les conferències i els tallers
per dir-nos que els ha tranquil·litzat molt sentir el que hem après, perquè les
lliçons deixaven una cosa molt clara: una bona vida no sempre està fora de
l’abast. No ens espera en un futur llunyà després d’un èxit professional de
somni. No és una cosa que es presentarà quan haguem acumulat una gran quantitat
de diners. La bona vida és aquí mateix, a vegades a molt curta distància. I
comença ara.
PER QUÈ SÓN IMPORTANTS LES RELACIONS
Les millors idees no estan amagades en racons en
penombra. Són davant nostre, amagades a plena llum. Richard Farson i Ralph Keyes
P: Quin és el
secret per envellir bé?
R: Felicitat,
afecte. Vigila el que menges. Intenta sortir i passejar o fer una mica
d'exercici. Tingues amics. És molt bo tenir amics. - Harriet Vaugh,
participant de l’Estudi, 80 anys
Pensa en la
sensació que tens quan estimes algú, o quan saps que aquest amor és correspost.
Pensa en com ho experimentes al cos, la sensació de calidesa i confort. Ara
pensa en el sentiment semblant però diferent de connexió quan un amic íntim
t’ajuda en un mal moment. O en la perdurable eufòria que experimentes quan algú
que respectes diu que s’enorgulleix de tu. Pensa en la sensació de commoure’t
fins a plorar. O quan sents una injecció d’energia després de riure una mica
amb un company de feina. Pensa en el dolor físic de perdre algú que
estimes. O fins i tot en el plaer momentani de saludar el carter.
Aquests sentiments,
grans i petits, estan connectats amb processos biològics. Tal com el nostre
cervell reacciona a la presència del menjar a la panxa recompensant-nos amb
sensacions de plaer, també reacciona al contacte positiu amb altres persones.
De fet, el cervell ens diu: Sí, dóna-me’n més, si us plau.
Les interaccions positives diuen al nostre cos que estem segurs, redueixen
l’excitació física i augmenten la sensació de benestar. En contrast amb això,
les experiències i les interaccions negatives creen la sensació que estem en
perill i ens estimulen a produir hormones d’estrès com l’adrenalina i el
cortisol. Aquestes hormones formen part d’una cascada de reaccions físiques que
apugen l’estat d’alerta i ens ajuden a reaccionar davant de situacions
d’importància crucial: la reacció de «lluitar o fugir». Són una part important
del que ens dóna aquella sensació d’estrès.
Depenem dels senyals d’aquestes hormones d’estrès i
sensacions de plaer, perquè ens guien a través de les dificultats i les
oportunitats de la vida. Evita el perill, busca la connexió.
Aquestes reaccions a les situacions de recompensa i
d’amenaça tenen una llarga història evolutiva. Els Homo sapiens han
caminat pel planeta des de fa centenars de milers d’anys amb aquestes guies
biològiques per viure inscrites a dins. Aquella fiblada de joia que sents quan
un nadó riu quan li fas carotes està vinculada biològicament a la que el teu
avantpassat llunyà sentia quan feia riure un nadó l’any 100.000 aC.
Els humans prehistòrics vivien perills que avui dia són
difícils de concebre. Tenien cossos semblants, però la tecnologia primitiva
només els donava una protecció mínima de l’entorn i dels animals depredadors,
pràcticament cap remei per a les ferides o altres problemes de salut. Un mal de
queixal podia acabar en mort. Vivien vides breus, dures i probablement
aterridores. I tot i així sobrevivien. Per què?
Una raó important és un tret que els primers Homo
sapiens compartien amb moltes altres espècies animals que van reeixir:
el seu cos i el seu cervell havien evolucionat per fomentar la cooperació. Van
sobreviure perquè eren sociables.
L’animal humà no és gaire diferent avui, si bé el projecte
de supervivència ha adquirit nous significats i complicacions. En comparació
amb segles passats, la vida al segle XXI canvia més de pressa que
mai, i moltes de les amenaces a la nostra existència són culpa nostra.
Juntament amb els problemes relacionats amb el canvi climàtic, la creixent
desigualtat d’ingressos i les enormes complicacions de les noves tecnologies de
la comunicació, hem d’afrontar nous perills per al nostre estat d’ànim intern.
La solitud està més estesa que mai, i el nostre cervell antic, dissenyat per
buscar la seguretat en el grup, experimenta aquests sentiments negatius com un
perill per a la vida, i això comporta estrès i malalties. Cada any que
passa, la civilització afronta nous reptes que eren inimaginables fa només
cinquanta anys. També ens presenta noves possibilitats, que vol dir que els
camins de la vida són més variats ara que mai. Però sigui quin sigui el ritme
del canvi i de les possibilitats que tenim molts de nosaltres, hi ha un fet que
perdura: l’animal humà ha evolucionat per estar connectat amb altres humans.
Dir que els éssers humans necessiten relacions d’afecte no
és una idea sentimental. És un fet pur i dur. Els estudis científics ens ho han
dit repetides vegades: els éssers humans necessiten aliment, necessiten
exercici, necessiten raó de ser i ens necessitem els uns als altres.
Sovint ens demanen que resumim els descobriments de l’Estudi
Harvard. La gent vol saber: què és el més important que hem après? Tots dos som
reticents de mena a les respostes simples, o sigui que aquestes converses
sovint no són tan breus com voldrien els que ens ho pregunten. Però quan
realment pensem en el senyal consistent que apareix després de vuitanta-quatre
anys d’estudi i centenars de treballs de recerca, és aquest simple missatge:
Les relacions positives són essencials per al benestar
humà.
Ens la jugarem i suposarem que si llegeixes aquest llibre és
que busques coneixements o almenys sents curiositat per saber què fa una bona
vida. Vols una vida que tingui sentit, propòsit i alegria, i vols estar sa. Si
ens la juguem una mica més, ens podem imaginar fins i tot que ja intentes, tant
com pots, ser feliç i estar sa. Tens alguna idea de qui ets, del que t’agrada i
el que et desagrada i de les teves emocions i habilitats socials. Dia a dia
intentes viure la teva millor vida. I si ets com la majoria de nosaltres, no
sempre te’n surts.
Al llarg del llibre, parlarem d’algunes de les raons
habituals per les quals a les persones els costa trobar felicitat i satisfacció
a la vida, però hi ha un parell de veritats generals que caldria saber
d’entrada.
La primera és aquesta: una bona vida pot ser que sigui una
preocupació central per a la majoria de persones, però no és la preocupació
central per a la majoria de societats modernes. Avui dia la vida és un batibull
de prioritats socials, polítiques i culturals en competència, i algunes tenen
molt poca relació amb millorar la vida de les persones. El món modern prioritza
moltes coses per davant de l’experiència viscuda dels éssers humans.
La segona raó hi està relacionada i potser és més
fonamental: el nostre cervell, el sistema més sofisticat i misteriós de
l’univers conegut, sovint ens enganya en la nostra cerca del plaer i la
satisfacció duradors. Podem ser capaços de gestes extraordinàries de l’intel·lecte
i la creativitat, podem haver cartografiat el genoma humà i trepitjat la Lluna,
però quan es tracta de prendre decisions sobre la nostra vida, els humans
sovint no sabem què ens convé. El sentit comú en aquesta àrea de la vida no és
gaire assenyat. És molt difícil destriar què importa realment.
Aquestes dues coses —la confusió de la cultura i els errors
que fem a l’hora de preveure què ens farà feliços— estan entreteixides i tenen
un paper en la nostra vida cada dia del món. Al llarg de la vida, exerceixen
una influència significativa. La cultura en què vivim ens porta en direccions
concretes, a vegades sense que ho notem, i nosaltres les seguim, fent veure que
sabem el que fem, però en el fons en un estat de confusió latent.
Abans que parlem més de les formes culturals i personals en
què se’ns pot apartar de la bona vida, vegem la vida de dos participants de
l’Estudi Harvard que han passat per la tempesta sencera de la vida, i vegem
quines experiències ens poden ensenyar sobre el què importa i el què no.
QÜESTIÓ DE SORT
El 1946, John Marsden i Leo DeMarco es trobaven en una
cruïlla important de la vida. Tots dos havien tingut la sort d’acabar-se de
graduar a Harvard, tots dos es van allistar voluntaris a l’exèrcit durant la
Segona Guerra Mundial; en John no va poder entrar al servei actiu per
complicacions de salut i es va quedar als Estats Units, i en Leo va ingressar a
la Marina al Pacífic Sud. Un cop acabada la guerra, tots dos estaven disposats
a iniciar la resta de la seva vida. La majoria consideraria que havien començat
amb bon peu (o amb molts bons peus): la família d’en John era rica, la d’en Leo
era de classe mitjana alta, s’havien graduat en una universitat d’elit i eren
homes blancs en una societat que privilegiava els homes blancs. Per no parlar
del fet que després de la guerra es van donar moltes ajudes socials i
econòmiques als veterans amb fons federals i també de les comunitats locals.
Semblava que els esperava una bona vida.
Si bé dos terços dels homes originaris de l’Estudi Harvard
procedien dels barris més pobres i més desfavorits de Boston, el terç restant
havia estudiat a Harvard. Educats per a l’èxit, aquells universitaris haurien
d’haver estat uns nens d’anunci de Una Bona Vida a Amèrica. Com en
John i en Leo, molts procedien de famílies benestants, la majoria van optar per
professions liberals i es van casar, i molts van aconseguir l’èxit econòmic i
professional.
Heus aquí un exemple del sentit comú que ens porta pel mal
camí. Molts de nosaltres donem per fet que les condicions materials de la vida
de les persones determinen la seva felicitat. Donem per fet que les persones
que tenen menys avantatges han de ser menys felices i que les persones que
tenen més avantatges han de ser més felices. La ciència ens explica una
història més complicada. Quan estudies la vida de milers d’individus, sorgeixen
pautes que no sempre s’ajusten a les concepcions populars de com se suposa que
han d’anar les coses. Vides individuals com les d’en John i en Leo ens ofereixen
una visió del que és important realment.
En John havia d’escollir: quedar-se a Cleveland, treballar a
les oficines de la franquícia de productes tèxtils del seu pare i algun dia
dirigir-la, o seguir el somni de la seva vida i anar a la Facultat de Dret (l’acabaven
d’acceptar a la Universitat de Chicago). Va tenir la sort de poder escollir.
Mirant només els guarniments de la seva vida, moltes persones creurien que en
John estava destinat a la felicitat.
Va decidir anar a la Facultat de Dret. En John sempre havia
estat un estudiant aplicat, i va continuar així. Segons ell mateix, el seu èxit
es va deure més a treballar de valent que a una intel·ligència especial. Va dir
a l’Estudi que la seva principal motivació era la por al fracàs, i fins i tot
evitava expressament sortir amb noies per no distreure’s. Quan es va graduar a
la Universitat de Chicago, era dels primers de la classe i va començar a rebre
ofertes de feina atractives. Finalment es va decidir per un gabinet que
fomentava la mena de treball de servei públic que esperava fer. Es va posar a
assessorar el govern federal sobre l’administració dels serveis públics, i
també va fer classes a la Universitat de Chicago. El seu pare, encara que
estigués decebut perquè en John hagués deixat el negoci familiar, n’estava molt
satisfet. En John s’estava obrint camí.
En Leo, per la seva banda, havia somiat ser escriptor i
periodista. Va estudiar Història a Harvard, i durant la guerra va omplir
meticulosos diaris, pensant que algun dia els podia fer servir per a un llibre.
Les seves experiències a la guerra el van convèncer que havia triat el bon
camí: volia escriure sobre com la història afecta la vida de les persones
corrents. Però mentre era a l’estranger, el seu pare va morir i poc després que
tornés a casa a la seva mare li van diagnosticar la malaltia de Parkinson. Era
el gran de tres germans i va decidir tornar a Vermont, per viure a prop de la
mare i cuidar-la, i aviat es va posar a ensenyar en un institut.
Poc després de començar a fer de professor, Leo va conèixer
la Grace, una dona de la qual es va enamorar profundament. Es van casar
immediatament i al cap d’un any van tenir el seu primer fill. Després
d’això, l’esbós de la seva vida estava bàsicament decidit. Va continuar fent
classes a l’institut els quaranta anys següents i no va intentar mai complir el
seu somni de ser escriptor.
Fem un salt de vint-i-nou anys, al febrer del 1975. Tots dos
homes tenen 55 anys. En John es va casar als 34 i ara és un advocat d’èxit, que
guanya 52.000 dòlars l’any. En Leo continua sent professor d’institut, i guanya
18.000 dòlars l’any. Un dia reben el mateix qüestionari per correu.
Imaginem-nos John al seu despatx d’advocat, assegut a la
seva taula entre dues visites, i a Leo a la seva taula de l’institut, mentre
els seus alumnes de novè fan un examen d’Història. Els dos homes responen
preguntes sobre la seva salut, la història recent de la família, i en un moment
donat tots dos arriben a una sèrie de 180 preguntes de Vertader/Fals. Entre les
quals, aquesta:
La vida té més dolor que plaer.
En John (l’advocat) escriu: Vertader.
En Leo (el professor) escriu: Fals.
Sovint em sento mancat d’afecte.
En John respon: Vertader.
En Leo respon: Fals.
Continuen responent preguntes sobre el consum d’alcohol
(tots dos prenen una copa al dia), els hàbits de son, les idees polítiques i
les pràctiques religioses (tots dos
van a missa cada diumenge), i més endavant arriben a aquestes dues preguntes:
Completa les
frases següents de la manera que vulguis:
Un home se sent
bé quan...
En John: ... pot
reaccionar als impulsos interiors.
En Leo: ... nota
que la seva família l’estima passi el que passi.
Estar amb altres persones...
En John: ... és
agradable.
En Leo: ... és
agradable (fins a un cert punt).
John, un dels
membres amb més èxit professional de l’Estudi, també era un dels menys feliços.
Com Leo, volia estar a prop de persones, com mostra aquesta última resposta, i
estimava la seva família, però constantment va expressar sentiments de
desconnexió i tristesa al llarg de la seva vida. El primer matrimoni no li va
anar bé i es va allunyar dels seus fills. Quan en John es va tornar a casar als
62 anys, ràpidament es va començar a referir a aquella nova relació com a
«mancada d’amor», tot i que va durar fins al final de la seva vida.
Més endavant
tornarem a parlar del camí d’en John cap a la desesperació, i d’alguns dels
factors que és probable que conformessin el seu patiment, però hi ha una
característica concreta de la vida d’en John que ara mateix ens preocupa: si bé
va intentar de valent ser feliç, en tots els estadis de la seva vida va estar
absort en ell mateix, i el que descrivia com els seus «impulsos interiors». Va
començar en la professió esperant millorar la vida dels altres, però amb el
temps va associar menys els seus assoliments amb l’ajuda a la gent i més amb
l’èxit professional. Convençut que la seva professió i l’èxit li aportarien felicitat,
no va aconseguir mai trobar el camí cap a l’alegria.
Leo, per altra
banda, pensava principalment en si mateix en relació amb els altres —la seva
família i la seva escola, i els seus amics apareixen sovint en els informes que
feia a l’Estudi—, i en general se’l considera un dels homes més feliços de
l’Estudi. Però quan una de les investigadores de Harvard va entrevistar en Leo
a la mitjana edat, va escriure: «Vaig sortir de la nostra visita amb la
sensació que el subjecte era, no sé com dir-ho..., molt normal».
Final dels dos primers capítols de l'obra UNA BONA VIDA
No hay comentarios:
Publicar un comentario