LES ACTUALS POLÍTIQUES DE RECICLATGE
Primer reduir que significa utilitzar menys d’alguna cosa, pensant que si disminuïm la seva demanda i també la seva producció reduirem el seu impacte ambiental. En segon lloc, en reutilitzar que com el seu nom indica, és usar el mateix producte tantes vegades com sigui possible aprofitant la vida útil del mateix. I en tercer lloc, reciclar, que significa donar una nova oportunitat a objectes o materials convertint-los en una altra cosa.
A Espanya
mai hi ha hagut un veritable interès per aplicar seriosament aquests
principis. En canvi, com s’ha fet amb les corporacions energètiques, s’ha aprofitat el volum econòmic i l’opacitat del sector dels residus i el
reciclatge per a teixir una xarxa d’intercanvis de favors entre les
empreses involucrades i els principals partits polítics.
En els darrers temps aquest àmbit està experimentant una renovació d’imatge
gràcies a la “nova recollida” de residus i la implantació dels contenidors intel·ligents, avui
ja implantats a molts indrets de l’estat. A Catalunya també s’han anat
desplegant als municipis de Barcelona, Girona, Centelles, Montmeló, la Seu
d’Urgell, etc. El volum de negoci del sector és molt important, tant és
així que a nivell estatal hi ha hagut una autèntica pugna pels
megacontractes d’escombraries que han arribat a 1.230 milions d’euros,
entre FCC, Acciona, Urbaser, PreXZero, etc.
Els contenidors intel·ligents s’instal·len com a solució que pretesament ha de
gestionar millor les 120.000 tones a l’any d’escombraries que es generen a
Espanya i que a Catalunya fa que arribem a 477 quilos de deixalles per
persona i any. Però atenció amb les xifres! Segons E-Notícies en el 2024 només
a Catalunya, vam reciclar un 1% menys, tenint el pitjor percentatge
de reciclatge dels darrers 5 anys. Aquests resultats sorprenen, ja que com hem
comentat, en molts municipis catalans ja disposen d’aquests contenidors, per la
qual cosa les dades qüestionen la seva eficàcia real.
Els nous contenidors es diferencien dels tancats perquè porten sistema
d’identificació. Targeta o clauer que es presenta amb molt màrqueting però
que a efectes pràctics, si no ho flexibilitza l’ajuntament respectiu, passem de
poder reciclar des de qualsevol punt o municipi i a qualsevol hora, a fer-ho en
dies i horaris estipulats només des dels contenidors assignats al nostre
domicili. La gent que passa el dia fora de casa, on llença els residus que
genera, a les papereres? No és això posar impediments per a què es recicli
correctament?
Si ens posem a pensar ens adonarem que els contenidors intel·ligents no
solucionen el problema de la quantitat ingent de residus que generem, però
sí suposen un canvi d’imatge disfressat amb tecnologia. Ens explicarem, segons
el Reial Decret 1055/2022 s’estableix que les empreses productores d’envasos,
sota el paraigües d’Ecoembes són les responsables d’assumir la
responsabilitat financera i/o organitzativa de la gestió d’envasos, això inclou
les operacions de recollida separada, classificació i tractament. Com ja vam
recollir en un article anterior, El Salto informava sobre els resultats d’una
investigació que demostrava com les grans empreses de begudes, alimentació,
supermercats, petroquímiques, etc. que són les accionistes d’Ecoembes,
maniobraven per fugir de les legislacions enfocades cap a la reducció de
residus, actuant com a lobby de pressió per eludir la seva
responsabilitat directa en la contaminació que produeixen.
Vivim en una
societat on políticament ha interessat acabar amb el comerç de proximitat, amb
el retornament dels envasos de vidre, la reparació d’electrodomèstics i demés,
i en el seu lloc s’ha potenciat la venda en grans superfícies, a plataformes
online, etc. En aquests espais el plàstic és un dels materials més usat per a
envasos i embolcalls.
Un estudi recent revela que només els envasos de plàstic d’un litre contenen
entre 110.000 i 370.000 microplàstics o nanoplàstics. El plàstic pot
afectar el sistema immunitari, el cervell, la fertilitat, les hormones i
possiblement generar diversos tipus de càncer. Com més petites són les
partícules, més probabilitats hi ha que puguin entrar en els éssers vius
i interferir en el seu metabolisme, amb els riscos potencials que sabem
que això comporta.
Tot i aquests perills ja demostrats científicament, només a Espanya es
consumeixen tranquil·lament uns 10 milions de botelles d’aigua diàries. Mentre
el plàstic s’introdueix en el nostre organisme i també, per la seva durabilitat
roman en abocadors i oceans, la industria de l’envasat i de la venda d’aigua,
refrescs i demés s’omple les butxaques.
Canviant uns contenidors oberts per altres de tancats amb sistema
d’identificació, no es soluciona el problema dels residus, però sí
comporta altres problemes associats dels quals no es parla. Per començar
encareix el sistema ja que augmenta el cost unitari del preu del contenidor,
també el seu manteniment degut als sensors que porta incorporats.
El sistema
d’identificació que en teoria vol fomentar la responsabilitat
ciutadana, no garanteix per sí mateix uns millors resultats tal com ja
reflecteixen les estadístiques, però sí concedeix el control absolut
d’informació sensible a les empreses privades. Informació com saber, a
través de la freqüència d’ús dels contenidors, si un habitatge
està buit o no. Una preocupació més pel ciutadà; un abús més en la línia de la
davallada de drets i llibertats que ja va començar durant la pandèmia.
La seva implantació comporta el cost econòmic i ambiental de l’eliminació dels
contenidors antics. Probablement un milió d’unitats hauran de
desaparèixer (388.700 grocs, 300.000 verds, 300.000 blaus,
més els de la resta i l’orgànica). No hauria de ser
l’administració la primera interessada en tenir nets i ben mantinguts els
contenidors antics i així aplicar coherentment en les seves actuacions els
principis de les 3R?
Però tot això no interessa perquè la màquina política treballa per a mantenir
l’statusquo del sector, la qual cosa vol dir, mantenir a qualsevol preu els
privilegis dels lobbys del sector, com són Ecoembes i els de les grans
empreses com és la mateixa FCC o Acciona i d’altres que no esmentarem per no
estendre’ns més.
Per a qui no ho sàpiga, aquestes empreses, a més de compartir el fet
de ser multinacionals que cotitzen a l’IBEX35, les dues han forjat
l’origen de la seva riquesa empresarial al caliu del franquisme. Pel que
fa a FCC està presidida per Esther Alcocer Koplowitz, marquesa de Casa
Peñalver, una de les empresàries més poderoses del país. Com a dada del seu
poder econòmic, la revista Forbes va publicar al 2024 que FCC havia pagat la
quantitat de 283 milions en dividends als seus accionistes. Una ullada a la
premsa oficial mostra com el seu nom, al llarg dels anys, se l’ha relacionat en
diversos escàndols que miraculosament ha anat superant.
L’altra multinacional, Acciona presidida per José Manuel Entrecanales
Domecq. Segons la revista Forbes, només el 2024 va cobrar 3,9 milions
d'euros com a president i CEO d'Acciona, un 4% més que el 2023 (Forbes
28/02/25). Des del seu passat franquista, Acciona ha continuat sent
protagonista d'adjudicacions polèmiques i ha aparegut en investigacions sobre
corrupció política sense conseqüències penals. Recentment, la companyia ha
estat vinculada al cas Koldo, on la Guàrdia Civil ha identificat adjudicacions
irregulars vinculades a polítics del PSOE, com José Luis Ábalos, Koldo García i
Santos Cerdán.
L’ombra de les empreses que són beneficiàries dels contractes de neteja i
reciclatge és llarga i allargada. El seu poder econòmic ha fet prevaldre els
seus interessos per damunt de la societat i el medi ambient. Per això,
el govern espanyol ha evitat crear un organisme públic per a controlar el
sector i ha permès, que s’autoregulessin els propis fabricants d’envasos
agrupats sota la plataforma d’Ecoembes.
Aquest ambient totalment favorable a aquestes empreses explica que
l’administració no actuï davant la reclamació de l’Observatori de Residus
i Greenpeace, que acusa a Ecoembes de rebre diners per reciclar per tots els
envasos que porten el logotip del Punt Verd i el que acaba passant és que els
que s’han llençat fora del contenidor o al medi ambient, no els assumeix,
situació que fa que els acabem pagant nosaltres a través dels nostres
ajuntaments. La perversió és tal que es preveu que les empreses contaminants
cada any amb això s’estalvien 1.700 milions d’euros, pel que podem concloure
que quants més envasos d’usar i llençar es produeixin i més quedin fora dels
contenidors (contenidor groc), més augmenta el seu negoci.
Encara que molta gent no lligui caps, el posicionament de l’administració
queda clar. El preu de reciclar, per exemple, tants envasos que s’haurien de
limitar en origen o ser reciclats pels seus fabricants té un elevat cost
econòmic i mediambiental. L’administració, en comptes de fer complir la
llei i exigir els costos que segons Greenpeace corresponen a oligarquies
empresarials, opta per augmentar la taxa d’escombraries a la ciutadania.
Els ajuntaments al·leguen que l’augment de la taxa és degut a una
imposició europea, en canvi, el president de l’Asociación Nacional de
Inspectores de la Hacienda Pública, Arturo Delgado, manifesta que això no és
cert. Europa el que demana es que compleixin uns objectius mediambientals i que
cada estat membre estableixi els instruments per a fer-ho. Però a Espanya
tot això està massa condicionat ja que com dèiem estem parlant d’un sector per
on circulen patrocinis, donacions directes o indirectes a partits, portes
giratòries, comissions, etc.
Els polítics que ens haurien de defensar dels abusos del gran capital i
revertir la dilapidació de recursos naturals cada cop més escassos, són els que
sota la bandera de preteses polítiques verdes i sostenibles, permeten que
grans grups empresarials facin prevaldre es seus dividends per damunt de tot.
El Dr. Nicolás Olea, catedràtic de la Facultat de Medicina de la UB de Granada
i moltes coses més, ho explica molt clarament: Ens recorda de nou que
reciclar és la darrera de les opcions, la clau del procés és reduir, que vol
dir evitar que es posin en circulació, per exemple, envasos d’un sol ús. Reduir
vol dir consumir menys i allargar la vida de les coses, per
exemple usant envasos de vidre de retorn, reparant els utensilis, però això no
li interessa a cap empresari contaminant com PepsiCo, Coca Cola, Nestle o Mercadona...(accionistes
d’ Ecoembes) que al capdavall són els responsables de produir la contaminació
en origen. Tampoc els interessa als politics acostumats a beneficiar-se
dels favors obtinguts a canvi de concursos i licitacions públiques dels
que acaben essent adjudicatàries les empreses de l’IBEX35 i d’altres
grans grups empresarials.
En resum, estem davant d’una solució cosmètica que no aporta cap canvi real.
Tenir cura del
medi ambient és responsabilitat de tots, però veiem que l’administració només pensa
que l’hem d’exercir nosaltres. Si parlem de responsabilitat, cal que
l’administració comenci predicant amb l’exemple exigint que qui actualment es
beneficia econòmicament d’utilitzar envasos d’un sol ús en el seu model de
negoci, compleixi amb la llei assumint els costos econòmics, ambientals i
socials d’aquesta solució i no ens els traslladin a nosaltres, a través d’una
taxa arbitraria.
I el que encara
considerem que és més important, que l'administració d'una vegada per totes
incorpori a les estratègies de sostenibilitat les solucions de retorn d'envasos
i reutilització de materials. Les polítiques actuals destinen gairebé tots els
esforços públics a mantenir l'statusquo del negoci de la recollida
d'escombraries i el reciclatge, quan el que necessitem són decisions valentes
com limitar la circulació al mercat de determinats materials com és el plàstic
tradicional provinent del petroli. La seva restricció reduiria enormement els
costos econòmics del reciclatge alhora que evitaria problemes a la salut humana
i ambiental.
La gestió dels
residus en conjunt és una problemàtica multifactorial que acaba sagnant els
abocadors del país i el medi ambient. Per això, és urgent treballar per acabar
amb l'obsolescència programada que fa que un producte després d'un curt període
de temps deixi de funcionar i no compensi reparar-lo.
Cap negoci ni
pacte ni favor polític justifica dilapidar la salut de la gent, la contaminació
dels ecosistemes i el malbaratament de recursos naturals que no són nostres
sinó de les generacions futures.
Marta Domènech
Consultora de creixement personal
No hay comentarios:
Publicar un comentario