EL DECREIXEMENT: Una Via de futur

EL DECREIXEMENT: UNA VIA DE FUTUR
Carolina T Godina (traducció del castellà)

“Que ningú pensi que decréixer econòmicament és un obstacle per créixer. En realitat és gairebé una necessitat, doncs només quan abandonem totalment la nostra idea de creixement material, podrem créixer social, cultural i espiritualment”.

Atès que dues persones em van demanar que escrivís sobre quina distinció existeix per a mi entre decreixement i pobresa, aquí va aquest article. Abans de res deixar clar que aquesta és la meva perspectiva i la meva postura sobre aquest tema i que no pretenc tenir la veritat sobre aquesta qüestió, senzillament és una opció per la qual passa part del nostre avenir com a espècie i la de tot el planeta en el seu conjunt.

Decréixer en el diccionari significa ‘minvar o disminuir’… bé, això pot fer-nos pensar que un moviment basat en el decreixement implica inevitablement un empobriment de les persones que advoquen per un model tal. No obstant això, no té perquè suposar un empobriment, però sí un acte de renúncia a tot un seguit de coses que ens arrosseguen a la deterioració ambiental, físic i mental. Alguna cosa basada en una disminució i una minva ens espanta perquè relacionem aquests termes amb una deterioració important en l'àmbit material al que tan ben acostumats estem.


Crec que no és més que un dels fruits de la nostra cultura, basada en un llenguatge tendenciós que ha buscat estigmatitzar certs termes a favor d'uns altres que han servit per manipular determinades tendències. Fixeu-vos en el llenguatge dels qui creuen que el progrés és regular i ascendent, sempre usen termes que alimenten aquesta idea. El llenguatge és una arma molt potent i per aquest motiu es fa serrvir a consciència per manipular a les persones, però com tot poder, el del llenguatge també és, en certa mesura, neutre, cobra sentit en funció del context en el qual ho situem i com utilitzem els termes. És una eina com una altra, i l'ús d'una paraula en un context o en un altre pot adquirir sentits molt dispars i fins i tot antagònics.

El decreixement, per tant, pot ser vist com una cosa negatiu que cal evitar costi el que costi o com una cosa positiva, tot depèn de la mirada que posem damunt del terme i de quina manera ho situem en el context actual. Això no vol dir que sigui una cosa arbitraria, ja que decréixer és decréixer, però el que tracto de transmetre és que el sentit últim d'aquest terme no necessàriament és negatiu, és a dir, els paisatges que aquest terme dibuixa no tenen perquè ser la misèria i l'empobriment, com molts ens volen fer creure, sinó tot el contrari. La idea és decréixer, per poder desenvolupar-nos com a éssers humans d'una manera més sana per tots i per al nostre planeta.

Ara exposo com entenc jo la diferència entre decreixement i pobresa. Per mi el decreixement és deixar de viure com si els recursos fossin infinits, com si la Terra sempre ens anés a nodrir passi el que passi, com si el món solament existís per ser sobreexplotat, etc. Decreixement és viure d'una manera més d'acord amb l'ambient i les persones que ens envolten, no gastar per sobre de les nostres possibilitats i no em refereixo simplement a articles capritxosos i innecessaris, sinó no consumir més recursos dels quals realment necessitem. Decreixement és buscar les vies que ens ajudin a recuperar la bona salut del planeta i per tant dels seus habitants.

Els termes de progrés, creixement, evolució, desenvolupament, guarden en el seu si allò que els contradiu. Tota la càrrega de la que els hem dotat els converteix, actualment, en un acudit de mal gust. A més, sens dubte, s'han relacionat aquests termes amb alguna cosa positiva, s'ha fet extensiu fins i tot a aquells aspectes nefastos que no tenen gens de progrés ni d'avanç. En aquests termes s'amaga actualment la llei del més fort.

A tot això es pot objectar, que els països pobres es veuran més empobrits si es vol estendre aquesta proposta de decreixement a aquests països, però aquest decreixement va dirigit principalment als països rics perquè els països pobres no es vegin en permanent desavantatge i puguin disposar dels seus propis recursos i aliments. No obstant això, no negaré que si el creixement capitalista és insostenible per als països rics també ho serà, en un futur no gaire llunyà, per als països que encara estan en uns nivells de vida precaris. Però confio que molts altres grups humans i països, aprenguin dels errors que els països rics hem comès i que hem fomentat en altres racons del planeta, i apostin per nous enfocaments transformadors que deixin enrere el model capitalista que concep el món com un objecte a explotar infinitament.

Uns altres pensen, per posar un exemple, que tots els africans desitgen una Àfrica com Occident i crec, en part, que això és una cosa que ens han fet creure els mitjans de comunicació alertant-nos de la impossibilitat que els països anomenats ‘subdesenvolupats’ puguin arribar a un desenvolupament semblant, ja que tal desenvolupament seria el desastre planetari definitiu. Encara que és evident que no és possible el desenvolupament capitalista a escala mundial com ja he apuntat més amunt, també és cert que tal afirmació amaga l'interès per part dels països rics de mantenir a gran part de la humanitat en la més absoluta pobresa i indefensió, ja no per qüestions de recursos naturals (que ja hem vist que els governants els importa un pito el benestar del planeta), sinó, i principalment, per seguir demostrant el poder dels països rics i tenir una pedrera d'esclaus a més d'un mercat on vendre armament i seguir sobreexplotant el planeta. Alimentar el conflicte als països pobres per vendre l'armament dels països rics i mentre alimentar en les nostres ments la idea que Àfrica ja està ben com està, el raonament dels poders econòmic-polítics és pervers i estúpid (una combinació altament perillosa).

I jo responc que a Àfrica, com en altres llocs del món on la pobresa és la norma, no tots els models que es proposen segueixen la línia del modelo capitalista, cada vegada són més, a nivell ciutadà, els que s’adonen del perill que suposa un creixement com el que segueix Occident i ja estan proposant altres models viables (si ens traslladem a Àsia, a Índia hi ha exemples interessants de consciència ciutadana entre les capes més humils de la població, que són sovint les que tenen idees més innovadores), concordar amb l'entorn, on les necessitats estiguin cobertes sense necessitat de malbaratar el que la terra ens dóna, però clar això té poca visibilitat, perquè de moment encara són propostes que no s'han estès prou sense oblidar, a més, que no interessa molt que s’estengui l'exemple ja que això significaria un món més just per tots i un repartiment equitatiu, tot això unit a la cooperació entre les persones, la qual cosa faria perdre poder a les multinacionals i als magnats del planeta que ja no podrien seguir usant el poder econòmic com a arma de dominació i explotació.

La proposta de decreixement que sona des de fa anys en diferents punts del nostre món, no és desgavellada. La gent que la defensa no defensa el retorn a l'edat de pedra, no es tracta d'això. Es tracta de recuperar la gestió dels recursos locals a força de cooperació entre les persones, buscar energies més sanes i respectuoses amb el medi ambient, buscar altres maneres de conrear la terra, altres formes d'organització entre les persones, altres models econòmics en els quals els diners realment no estiguin per sobre de les persones i l'intercanvi no es basi sempre en monedes i bitllets.

Decréixer és disminuir de forma notable el nostre consumisme compulsiu i el nostre consum de determinades energies no renovables. Decréixer és buscar el mínim impacte en el nostre entorn, no solament pensant en nosaltres mateixos i en els nostres interessos immediats, sinó posant la vista molt més allà, posant la vista en els altres, buscant un món en el qual puguem viure tots dignament.

Per concloure ho faré amb una frase d'un llibre molt recomanable. ‘Camino se hace al andar’ de José Luis Escorihuela. Editorial Nous, Còrdova 2008. El curiós és que el que exposo en l'article ho vaig escriure abans d'arribar a aquesta part del llibre, sincronies.

“Que ningú pensi que decréixer econòmicament és un obstacle per créixer. En realitat és gairebé una necessitat, doncs només quan abandonem totalment la nostra idea de creixement material, podrem créixer social, cultural i espiritualment”.*

Donada la situació urgent que vivim, ens atrevirem d'una vegada a renunciar a certes coses per cuidar de la nostra Terra i de tots els que en ella viuen?

http://www.sostenibleycreativa.es/cambios-sociales/el-decrecimiento-una-via-de-futuro/