Cal seguir el camí del mig, aquell que travessa les coses i no es queda retingut en elles

LA FORÇA DE L’AMOR S’HO EMPORTA TOT

La força de l’amor s’ho emporta tot i no ho fa pas sense pietat sinó generosament, perquè en tot hi acaba havent un cert dolor. Si totes les coses que apareixen acaben desapareixent vol dir que en procés de descomposició li podem reconèixer la mateixa quantitat d’amor i compassió que la que li veiem en el moment de la generació.

És la mateixa força de l’amor que tot ho crea la que s’ho endú tot, perquè amb el temps, tot acaba fent més mal que bé. La força de l’amor dóna final a les coses perquè la seva comesa és temporal. Tot té el seu sentit i la seva funció, però només en té durant un cert temps. Per això, la mateixa força amorosa que tot ho crea, tot ho destrueix.

Toca no defallir i anar a l’encontre de la saviesa que tots tenim, per a veure-hi clar

© QUI ÉS EL QUE PASSA, EL TEMPS O NOSALTRES?  

El fet d’assenyalar etapes en el temps marcant dies, setmanes, mesos, anys... és un costum arrelat que ens dóna una sensació de control, si més no, d’estabilitat.

Així quan arriba el 31 de desembre en diem final d’any i al 1 de gener, començament d’any i ens apressem a fer balanços d’allò fet i previsions o desitjos del què volem (voldríem) fer.

El temps així formatejat és una roda que es repeteix de forma contínua a través de les quatre estacions (hivern, primavera, estiu, tardor) amb les seves diferents situacions climàtiques.

Però la veritat és que el “temps humà” és un contínuum que depassa aquest esquema.

Unes facultats que ens empenyen a saber-ne més però que ens deixen a mig camí.

© QUI DIES PASSA, ANYS EMPENY  

La vida s’escola tan si fas com si no fas. El temps és impassible, imparcial, indeturable. El gran rellotge d’arena que és la nostra vida va degotant contínuament.

Si el tinguéssim físicament al davant nostre ens esfereiríem. Per sort no és així i ens oblidem del pas del temps que, en silenci, va fent el seu curs al marge dels nostres maldecaps o alegries.

Allò que ja va proclamar l’Heràclit fa més de dos mil anys és un fet ineludible que no acabem d’aprehendre: Tot es mou, tot flueix, tot canvia, no hi ha res que romangui.

Lo preocupante y paradójico es que hemos vendido nuestra intimidad sin precio

VER LIBRO

NO HAY PENSAMIENTO SIN SOSIEGO

La atención no tiene prisa 

Uno de los asuntos más importantes que debe atender la literatura es participar de la conversación pública, contribuir a la dimensión política de la vida y observar las coordenadas de un presente orgánico del que brota un pensamiento que no logra echar raíces en el ahora por lo que tiene de epidérmico y tendencia. Azahara Alonso ha escrito un libro híbrido –en intención y forma–, ‘GOZO’ (Siruela, 2023), que logra la totalidad de lo mencionado arriba. 

Arroja una mirada amplia y audaz sobre nuestra sociedad, sin quedarse en el detalle de la foto ni recurrir al trazo grueso, y lo hace, precisamente, desde la geografía del malestar compartido y colectivo: vidas medidas según los códigos del trabajo que todo lo invade, inercias productivas que dañan subjetividades, un consumo obsceno que ahoga territorios y realidades. Personas desnortadas que no alcanzan el equilibrio ante un pacto roto entre sus vidas y la actividad de lo humano.

El temps és utilitzat com un mètode de dominació perquè inculca el teu lloc a la societat

L’ERA DE L’ESGOTAMENT                     

Entendre els perquès del malestar mental del nostre temps: treballar set dies la setmana, ser pares perfectes, quedar bé a les fotos d'Instagram, no tenir mai temps per a res... i no dormir a les nits!

Vivim una època de vulnerabilitat. Temps d’incerteses. Les relacions socials són cada cop més complexes. Allò que teníem per segur s’ha tornat ambigu. Queden poques coses sòlides. Som un cúmul de fragilitats.  L’ansietat, el desgast, el malestar, la depressió i l’esgotament  s’han convertit, gràcies a l’estocada final de la pandèmia covid-19, en un problema estructural com a societat. Alguna cosa està passant, i greu. Avui es parla ja, com expressava el filòsof Byung-Chul Han, de “la societat de l’esgotament”. 

El temps no el podem controlar però la manera com vivim i repartim el temps, sí

LA QUALITAT DEL TEMPS                     

“Jo el que vull és temps de qualitat per passar amb el meu fill”. Caço la frase al vol, al bus, i em quedo penjada del concepte temps de qualitat. Com tu, l’he escoltat mil vegades, però de cop se’m fa ben estrany. Quin sentit té? 

La possibilitat d’un temps de (bona) qualitat ens diu que hi ha un altre temps que és de mala qualitat, un temps defectuós, el qual, a més, és majoritari: el temps de qualitat se’ns apareix com quelcom a conquerir, a esgarrapar de la lògica dels nostres dies.

En quin moment vam donar per bona la idea que el temps podia ser de millor o pitjor qualitat? El temps no és millor ni pitjor, no està fet de cap matèria primera que pugui venir en mal estat o ser de gamma premium.

El odio es un lastre. La vida es demasiado corta para estar siempre cabreado

CÓMO RECUPERAR LA CREATIVIDAD (I)

Recupera tu tiempo para recuperar la creatividad

Cuando necesitas recuperar la creatividad porque temes que haya desaparecido, recuerda: la creatividad no mengua ni se esfuma, solo está distraída.

Por el mismo hecho de haber nacido eres una persona creativa. Las células grises que improvisan una cena con latas con contenidos que no parecen casar, pueden componer sagas literarias. Prueba a encontrar el antónimo de creativo… No lo encontrarás.

Tenemos alrededor de 6.000 pensamientos al día según los neurólogos canadienses Julie Tseng y Jordan Poppenk, que emplearon escáneres cerebrales en voluntarios para observar cómo nacían pensamientos durante el visionado de películas. En palabras de Tseng y Poppenk:

Tasques considerades poc rellevants encara que són essencials per al nostre dia a dia

USOS DEL TEMPS. Càrrega mental i gènere: Hi ha equilibri?

El mes de març de 2020 el món va parar, o si més no, va pretendre parar. Però en realitat, qui es podia permetre parar?

La voràgine capitalista que ens envolta, la centralitat del treball assalariat i una societat vertebrada al voltant de l’oferta i la demanda en comptes de la vida convertien la possibilitat de parar en una qüestió de classe i gènere. Parar, doncs, i per desgràcia, va esdevenir un luxe que poca gent es podia permetre. Ni la situació sanitària de la Covid-19, ni la crisi econòmica que se’n deriva, ni tan sols els missatges misterwonderfulistes sobre la pandèmia com a oportunitat han aconseguit que la productivitat passi a un segon pla.

La pandèmia, però, ha permès tornar a posar al centre del debat els usos del temps i la sostenibilitat de la vida. Les reflexions que envolten el temps obliguen a tenir en compte la perspectiva de gènere de manera transversal per tal de poder proposar canvis i millores que afectin realment i de forma transformadora aquesta sostenibilitat de la vida.

Perquè aquesta possible utopia es faci realitat, no només cal que hi posem ganes

EL REPTE DE MILLORAR ELS USOS DEL TEMPS

Proposem un possible dia utòpic: una jornada de 24 hores on el temps no és un element que se’ns llença a sobre o hem d’anar perseguint, sinó quelcom de què disposem eficientment i d’acord amb les necessitats del nostre cos. En aquest dia utòpic, una família amb dos fills ha aconseguit fer un ús racional del temps: es lleven a les set del matí per portar la canalla a l’escola a les 8.30, mitja hora abans del que estem habituats. Els pares també arriben abans a la feina i fan totes les hores seguides, amb petites pauses per recuperar la concentració.

No els cal fer llargues pauses per fer un segon esmorzar, perquè tenen jornades més compactades, alguns dies de teletreball o poden dinar a la feina en mitja hora, sabent que plegaran abans. Coincidiran amb l’hora de sortida de l’escola dels fills, cap a les 16.30, i mentre aquests facin extraescolars, ells podran anar a fer compres o encàrrecs. A les set ja serà tothom a casa (i també els comerços podran tancar abans), per sopar a les 20.00, mirar una mica la televisió (amb programes de gran audiència que començaran a les nou), i llegir una mica abans de tancar els ulls cap a les 23.00. 

La promesa del dinero es, nuevamente, una falsa promesa

EL TIEMPO Y EL DINERO

En un mundo agobiado por la servidumbre del trabajo asalariado, por las deudas, el consumismo y el frenesí de la sociedad contemporánea, disponer de dinero es disponer de tiempo para hacer lo que yo quiero con él.

¿Cuál es el atractivo del dinero? ¿En qué consiste su poder? ¿Por qué tantos lo buscan, lo desean, dan su vida por él y están dispuestos a sacrificar sus sueños y su dignidad por obtener más dinero?

La respuesta más obvia es que necesitamos dinero para vivir. Para comer, vestirnos, educarnos, tener una vivienda y salud. En fin, existen necesidades reales, concretas que sólo se pueden satisfacer con el dinero. Esta respuesta, además de obvia, es cierta aunque cierta sólo en la superficie. Es decir, aunque es verdad que necesitamos el dinero para satisfacer necesidades vitales, el poder trascendental del dinero reside en otro aspecto. En otro aspecto oculto pero que siempre aflora cada vez que usamos el dinero para adquirir algún servicio o bien.

Tiempo

El poder del dinero reside en su capacidad de representar el tiempo. Para ser más específico, su poder reside en que, para nosotros, el dinero es tiempo (lo que no tiene nada que ver con el lugar común que afirma que el tiempo es dinero).

¿Qué significa esto que el dinero es tiempo? Para responder esta pregunta y entender la relación entre ambos, es necesario primero hacer unos muy breves comentarios acerca del tiempo y después acerca del dinero.