M'interessa, per sobre de tot, estar bé? El remei a l'actual situació el tenim a les nostres mans: ESTIMAR-NOS ELS UNS ALS ALTRES.
Caram, quina
fórmula tant poc original! Quin concepte més suat i redit! A més, què senzill
és dir-ho i que complicat sembla d'executar. Però és així. No hi ha més cera
que la que crema !!
M'explico.
Després de donar-li algunes voltes al desesperançat estil de vida actual en
caiguda lliure i sense indicis raonables de recuperació en cap aspecte, he
arribat a la conclusió que ens hem d'obstinar a aplicar el precepte mil·lenari
per difícil que ens sembli la seva implementació.
Estem dotats de la facultat d'estimar i exercir aquesta facultat ens pot proporcionar bàsicament dues coses ben palpables: benestar propi i bones relacions amb el nostre entorn.
La pregunta que ens hem de plantejar podria ser: M'interessa, per sobre de tot, estar bé? Per òbvia que sembli hem de respondre-la ja que a la vida tot té el seu preu i segons el què responguem caldrà pagar-ne un de diferent.
Si la resposta és
positiva, el preu serà el reconeixement del nostre ésser superior i la
conseqüent renúncia al superflu. Si la resposta és negativa el preu serà una
insatisfacció permanent i quedar atrapats en el parany del pal i la pastanaga.
En l'actualitat
estem negats en un mar de sensacions que col·lapsen la nostra ment: Indignació,
inseguretat, impotència, desorientació... Por!
Amb cap d'elles
anem enlloc. És hora de replantejar prioritats passant per sobre d'antigues
creences o prejudicis. Aquí és on cal aplicar la "fórmula magistral":
estimar-nos els uns dels altres. ¿I amb això podré menjar cada dia?
No sé perquè serà
que en totes les èpoques s'han carregat a aquells esclarits que han tractat de
fer-nos veure la millor manera de viure. ¿Això no ens hauria de fer reflexionar
una mica? En aquesta època tecnològica cap repte mental o material ens sembla
inabastable. Per què ens resistim tant davant l'aplicació d'una fórmula de
resultats segurs? Per què no utilitzar una energia que tenim a mà i en
quantitat inesgotable?
Hi ha multitud de
cites que en confirmen la seva efectivitat. Però, serà que realment ens agrada
patir? Està demostrat que ser feliç no depèn d'allò que volem aconseguir a
costa d'esforç i males relacions. Ens deixem la vida en activitats que no ens
reporten benestar real (aquell que ens fa sentir bé interiorment) i ens oblidem
del camí de les coses senzilles, autèntiques i reconstituents.
Què guanyo amb estimar els altres? Guanyo tot el que sóc capaç de donar. Guanyo sempre que els altres guanyen. Aquí va una de les cites ancestrals més experimentades: Només tens allò que dónes. A més, tot el que dónes torna a tu incrementat i sense cap cost per part teva.
Bé però,
¿com pot ser que "tingui" el que "dono"? Molt fàcil. Per
exemple: Si somrius estàs donant alegria als que t'envolten alhora que tu et
sents bé. O és que quan somrius pots sentir-te malament?
Una altra: Vas
pel carrer i veus algú caigut inconscient, tot i que tens molta pressa, avises
a urgències perquè se’n puguin fer càrrec. Penses: Si jo estigués en el seu
lloc ho agrairia.
Això està prenent un caire d'autoajuda que no té molt bona premsa oi? Pren-t'ho com vulguis, la qüestió és que ho provis. O tens alternatives millors per sortir de la sotragada? No et sembla un bon negoci! Doncs a què esperes per posar-ho en pràctica.
I per acabar, una altra cita apropiada: No et preocupis pel què et pugui
portar el demà, gaudeix i agraeix el que cada dia t'ofereix la vida.
Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com
Publicat en aquest bloc el 10/10/2011
No hay comentarios:
Publicar un comentario