Quantes vegades el temps és la nostra excusa per renunciar a la vida?

VERSIÓN EN CASTELLANO
AL FINAL

LA SOCIETAT DEL CANSAMENT

Al llibre Vers una espiritualitat dels sentits (Fragmenta Editorial) el teòleg portuguès José Tolentino Mendonça (1965) ens proposa reflexionar sobre el nostre món interior amb idees com aquestes catorze.

1. L'excés (d'emocions, d'informació, d'expectatives, d'exigències...) atropella la persona humana i l'empeny a un estat de fatiga, d'on cada vegada és més difícil tornar. El risc és l'empresonament permanent en aquest cansament.

2. "He sentit massa per poder continuar sentint" [Fernando Pessoa]. En efecte, l'excés

d'estimulació sensorial en què estem submergits té un efecte contrari. No ens amplia la capacitat de sentir, sinó que la contamina amb una irremeiable atròfia.

3. Vivim en una societat dominada cada cop més pel mite del control. I el seu postulat dogmàtic és aquest: la fórmula per a una vida realitzada és la capacitat de controlar-la de dalt a baix. No entenem fins a quin punt una mentalitat així representa la negació del principi de realitat. Això per dir fins a quin punt se'ns ajuda poc a entomar la irrupció de l'inesperat que avui el sofriment representa.

4. Sentim el dolor com una tempesta estranya que ens cau a sobre, tirànica i inexplicable. Quan arriba, només som capaços de sentir-nos-hi atrapats, i els sentis se'ns tornen com persianes que, ni que sigui inconscientment, abaixem.

5. "El dolor és tan gran, el dolor sufoca, ja no té aire. El dolor necessita espai", escriu Marguerite Duras a les pàgines autobiogràfiques del volum que va titular El dolor. I ens descobrim més sols del que ens pensàvem entremig d'aquest incendi íntim que creix. A les etapes del sofriment la impotència sembla empresonar enigmàticament totes les nostres possibilitats. I posem en dubte que aquest limitat cos que som sigui el lloc per viure la nostra aventura total o un fragment que sigui significatiu.

6. La mort s'ha convertit en un tabú. És més desagradable parlar-ne que no pas deixar anar una obscenitat. L'amaguem per tots els mitjans. D'una altra banda, quan ens toca saber que els que estimem se'n van, això ens enfonsa en un dolor i en una solitud extremes. [...] Ens caldria primer plorar la nostra impossibilitat de consol.

7. La rutina comença sent un esforç de regularitat en els diversos plans de l'existència, esforç que, cal dir-ho, és en si positiu. La vida seria impossible si l'eliminéssim del tot. Les rutines tenen un efecte saludable: fan de la quotidianitat un encadenament de situacions esperables, ens permeten habitar amb confiança el temps.

8. Però el que comença sent bo amaga també un perill. De sobte, la rutina substitueix la vida mateixa. Quan tot es torna obvi i regulat, deixa d'haver-hi lloc per a la sorpresa. Cada dia és simplement igual que el dia abans. El nostre viatge passa a les mans d'un pilot automàtic, que només ha d'aplicar, de la manera més maquinal de què sigui capaç, les regles prèviament establertes. Els sentits s'adormen. Els dies ja poden ser nous cada matí o l'instant obrir-se com un llindar inèdit, que mai no els recorrerem així.

9. El cor no en té prou amb la rutina. El gran repte és, cada dia, tornar-ho a mirar tot per primera vegada, enlluernar-se amb la sorpresa dels dies. És reconèixer que aquest instant que passa és la porta per on entra l'alegria. Però per a això haurem de recuperar la sensibilitat a la vida.

10. La nostra autobiografia és així també una història de la pell i del tacte, de la manera com toquem o no toquem, de la manera com ens han o no ens han tocat, encara que continuï sent, en gran mesura, un relat submergit, en què no hi pensem.

11. Inventem el temps i mai no en tenim. Els nostres rellotges no dormen mai. Quantes vegades el temps és la nostra excusa per renunciar a la vida, per perpetuar el desencontre que tenim amb ella? Com que no tenim segles al davant, renunciem a l'audàcia de viure plenament el breu instant.

12. Una de les crisis més greus de la nostra època és la separació entre coneixement i amor. [...] Estimar significa obrir-se, trencar el cercle de l'aïllament, habitar aquest miracle que és poder estar plenament amb nosaltres i amb l'altre. L'amor és el desgel.

13. "Només hi ha una manera de patir: és no estimar" [António Lobo Antunes]. Però no és pas el sofriment inevitable de tot amor el que impedeix la vida. L'obstacle és, més aviat el seu contrari: l'apatia, la distracció, l'egoisme, el cinisme.

14. L'amor és el camí que ens porta a l'esperança. I l'esperança no és una espècie de consol, mentre s'esperen dies millors. No és sobretot l'expectativa del que vindrà. Esperar no vol dir projectar-se en un futur hipotètic, sinó saber recollir l'invisible en el visible.

Vers una espiritualitat dels sentits (www.fragmenta.cat/ca/cataleg/assaig/528429)

© José Tolentino Mendonça

© de la traducció: Pere Comellas Casanova

© Fragmenta Editorial, 2016

VIST A: http://www.catorze.cat/noticia/11106/societat/cansament

VERSIÓN EN CASTELLANO

LA SOCIEDAD DEL CANSANCIO

Sentimos el dolor como una tormenta extraña que nos cae encima

En el libro Hacia una espiritualidad de los sentidos  (Fragmenta Editorial) el teólogo portugués José Tolentino Mendonça (1965) nos propone reflexionar sobre nuestro mundo interior con ideas como estas catorce.

1. El exceso (de emociones, de información, de expectativas, de exigencias ...) atropella la persona humana y la empuja a un estado de fatiga, de donde cada vez es más difícil volver. El riesgo es el encarcelamiento permanente en este cansancio.

2. "He oído demasiado para poder continuar sintiendo" [Fernando Pessoa]. En efecto, el exceso de estimulación sensorial en el que estamos sumergidos tiene un efecto contrario. No nos amplía la capacidad de sentir, sino que la contamina con una irremediable atrofia.

3. Vivimos en una sociedad dominada cada vez más por el mito del control. Y su postulado dogmático es éste: la fórmula para una vida realizada es la capacidad de controlarla de arriba a abajo. No entendemos hasta qué punto una mentalidad así representa la negación del principio de realidad. Esto para decir hasta qué punto nos ayuda poco a asumir la irrupción de lo inesperado que hoy el sufrimiento representa.

4. Sentimos el dolor como una tormenta extraña que nos cae encima, tiránica e inexplicable. Cuando llega, sólo somos capaces de sentirnos atrapados, y los sentidos se nos vuelven como persianas que, aunque sea inconscientemente, bajamos.

5. "El dolor es tan grande, el dolor sofoca, ya no tiene aire. El dolor necesita espacio", escribe Marguerite Duras en las páginas autobiográficas del volumen que tituló El dolor. Y nos descubrimos más solos de lo que pensábamos en medio de este incendio íntimo que crece. En las etapas del sufrimiento la impotencia parece aprisionar enigmáticamente todas nuestras posibilidades. Y ponemos en duda que este limitado cuerpo que somos sea el lugar para vivir nuestra aventura total o un fragmento que sea significativo.

6. La muerte se ha convertido en un tabú. Es más desagradable hablar que no soltar una obscenidad. El escondemos por todos los medios. Por otra parte, cuando nos toca saber que los que amamos se van, eso nos hunde en un dolor y en una soledad extremas. [...] Nos haría falta primero llorar nuestra imposibilidad de consuelo.

7. La rutina comienza siendo un esfuerzo de regularidad en los diversos planes de la existencia, esfuerzo que, desde luego, es en sí positivo. La vida sería imposible si la elimináramos del todo. Las rutinas tienen un efecto saludable: hacen de lo cotidiano un encadenamiento de situaciones esperables, nos permiten habitar con confianza el tiempo.

8. Pero lo que empieza siendo bueno esconde también un peligro. De pronto, la rutina sustituye la vida misma. Cuando todo se vuelve obvio y regulado, deja de haber lugar para la sorpresa. Cada día es simplemente igual que el día anterior. Nuestro viaje pasa a manos de un piloto automático, que sólo debe aplicarse, de la manera más maquinal de que sea capaz, las reglas previamente establecidas. Los sentidos se duermen. Los días ya pueden ser nuevos cada mañana o al instante abrirse como un umbral inédito, que nunca los recorreremos así.

9. El corazón no le basta con la rutina. El gran reto es, cada día, volver a mirar todo por primera vez, deslumbrarse con la sorpresa de los días. Es reconocer que este instante que pasa es la puerta por donde entra la alegría. Pero para ello tendremos que recuperar la sensibilidad a la vida.

10. Nuestra autobiografía es así también una historia de la piel y del tacto, de la forma en que tocamos o no tocamos, de la forma en que nos han o no nos han tocado, aunque siga siendo, en gran medida, un relato sumergido , en el que no pensamos.

11. Inventamos el tiempo y nunca tenemos. Nuestros relojes no duermen nunca. ¿Cuántas veces el tiempo es nuestra excusa para renunciar a la vida, para perpetuar el desencuentro que tenemos con ella? Como no tenemos siglos delante, renunciamos a la audacia de vivir plenamente el breve instante.

12. Una de las crisis más graves de nuestra época es la separación entre conocimiento y amor. [...] Amar significa abrirse, romper el círculo del aislamiento, habitar este milagro que es poder estar plenamente con nosotros y con el otro. El amor es el deshielo.

13. "Sólo hay una manera de sufrir: es no amar" [António Lobo Antunes]. Pero no es el sufrimiento inevitable de todo amor lo que impide la vida. El obstáculo es, más bien su contrario: la apatía, la distracción, el egoísmo, el cinismo.

14. El amor es el camino que nos lleva a la esperanza. Y la esperanza no es una especie de consuelo, mientras se esperan días mejores. No es sobre todo la expectativa de lo que vendrá. Esperar no significa proyectarse en un futuro hipotético, sino saber recoger lo invisible en lo visible.