Entendre els perquès d'una generació cremada:
treballar 24 hores, ser pares perfectes i quedar bé a les fotos d'Instagram
De la societat
del malestar a la societat de l’esgotament. No puc més. No arribo a tot. No em
dóna la vida. No tinc temps. Estic estressat. No dormo bé. He tingut ansietat.
No puc concentrar-me. Tinc centenars d’e-mails sense llegir. Vull
treballar menys. He deixat la feina. La ciutat m’estressa. Haig de demostrar
que soc bona mare, excel·lent a la feina i divertida amb les amigues. Perdo el
temps mirant Instagram perquè estic massa cansat per llegir un llibre. Són
frases que he sentit i llegit més sovint del normal aquests últims mesos.
L’ansietat, el desgast i l’esgotament són un problema estructural com a societat, un problema generacional o són només una moda? Hi ha noves precarietats que ens han deixat a la intempèrie? Som una generació cremada? Som una generació de cristall? No ho sé. Però el que és segur és que tot això no són només problemes personals o individuals; és un problema social. Benvinguts a la nova cultura de l’esgotament.
Burnout és el concepte de moda aquest 2022.
La síndrome de burnout, coneguda per síndrome d’esgotament
professional, apareix, segons Patrícia Tàpia, psicòloga i professora de la
UOC i de la Rovira i Virgili, “quan l’estrès es manté
en el temps i això porta la persona a un estat d’esgotament”.
Primer, van ser els sanitaris: un de cada tres metges
pateix burnout. Així ho deia un estudi del sindicat
Metges de Catalunya arran d’una enquesta a 3.000 sanitaris. Després, es va
veure que els transportistes estaven al límit. Durant el confinament, va pujar
el nombre de morts per
accident en camions, es va multiplicar per 2,4 respecte de la
mitjana dels últims cinc anys, malgrat que les carreteres eren més buides. I,
al final, van caure mestres i professors. De fet, ja el 2019 l’Organització
Mundial de la Salut va anunciar que la síndrome del docent
cremat seria considerada malaltia laboral, i el context de
restriccions i de mascaretes durant la pandèmia ha fet créixer l’angoixa entre
els profes.
Hi ha un problema
social, o ha estat sempre així? Els avis i les àvies que van viure la guerra,
la fam de la postguerra i el barraquisme, què ens en dirien? Els pares que van
lluitar contra una dictadura feixista i van sobreviure amb quatre o cinc fills
en pisos petits a les perifèries de les ciutats, què ens en dirien? Mai no
havia sigut tan fàcil viure, menjar i dormir… i, alhora, ens resulta
incomprensiblement complicat. Alguna cosa està passant. Avui es parla de “la societat de l’esgotament”, terme popularitzat
pel filòsof Byung-Chul Han.
Al llibre No puedo más. Cómo se convirtieron los
‘millennials’ en la generación quemada, l’escriptora i
periodista nord-americana Anne Helen Petersen diferencia entre
esgotament i desgast: “L’esgotament significa arribar al punt de no poder
continuar; el desgast és arribar a aquest punt, i obligar-se a continuar durant
dies, mesos o anys”. Sempre queda alguna cosa per fer. S’han d’aconseguir els
objectius de l’empresa o els que ens autoimposem malgrat que siguin
impossibles. I cal estar disponible a tota hora: dins i fora de l’horari
laboral. “La sensació d’esgotament no desapareix, ni tan sols quan dorms o
estàs de vacances. Ens mantenim a la superfície amb prou feines, i el més petit
dels imprevistos (una malaltia, una avaria del cotxe, l’escalfador espatllat)
pot enfonsar-te”, assegura.
Intentem
agafar-nos a alguna cosa sòlida enmig del caos i de les urgències. Vivim
una època de vulnerabilitat. Temps de fragilitats. Queden poques coses sòlides. Petersen
la clava amb alguns exemples: “Hem de treballar intensament, però alhora
mantenir l’equilibri entre el treball i la vida. Hem de ser unes mares
perfectes, però no mamàs helicòpter. Hem de ser homes igualitaris, i mantenir
la nostra masculinitat. Hem de marcar perfil a les xarxes socials, però gaudir
d’una vida autèntica. Hem d’estar al dia, ser bons conversadors i tenir una
opinió pròpia de tot, però sense que afecti la nostra capacitat de dur a terme
totes les tasques abans mencionades”. Ah, i hem de ser feliços, i somriure a
les fotos. “La felicitat, sigui com a motivació o com a premi, ha acabat
convertida en una eina per controlar els treballadors en el moment de la
desarticulació del teixit industrial de la societat fordista”, com reblen els sociòlegs Luc Boltanski i Ève Chiapello.
El problema
afegit en el cas de la generació millennial, nascuda
entre els anys 1981 i 2000, és que el desgast es produeix, en paraules de
la mateixa Petersen, quan la distància entre l’ideal i la realitat es torna
insuportable. “El mínim comú denominador entre els millennials és
que se’ns ha inculcat que el nostre
fracàs (fracàs per trobar una bona feina, fracàs per comprar-nos un pis
digne o fracàs per cuidar dels nostres fills) és degut a no haver-nos esforçat suficient”. Així s’aconsegueix individualitzar el
problema, aïllar allò conflictiu. I, en conseqüència,
s’allunya la gent dels sindicats, de les organitzacions socials i polítiques o
de les associacions de barri que podrien unir forces per enfrontar-se a aquest
malestar.
Hi ha alguns
factors relativament nous per explicar el fenomen
d’una generació fatigada que han anat apareixent des dels anys vuitanta i,
sobretot, es van multiplicar arran de la
crisi del 2008: l’adeu a les feines fixes per a tota la vida, els treballs
temporals, l’explotació i autoexplotació laboral, els preus impagables de
l’habitatge, la pèrdua de força dels sindicats, l’individualisme a ultrança, la
necessitat creada de consumir més i més, la pressió de les xarxes socials per
semblar feliços 24/7… i, en definitiva, l’eclosió d’un nou
capitalisme ultraliberal que ha aconseguit penetrar en totes les facetes de la
vida quotidiana. Els canvis en l’estructura social i econòmica a Europa i als
Estats Units sobretot a partir dels anys 90 han provocat, innegablement, canvis
radicals en les nostres vides i les nostres pors.
La generació millennial hauria de passar a anomenar-se, en paraules de la
periodista Anne Helen Petersen, “generació cremada”. Sense treure
importància als canvis tecnològics dels darrers vint anys, el seu llibre No
puedo más parla més de diners, de pèrdua de seguretats laborals i,
sobretot, de com les grans crisis econòmiques de l’any 2000 i del 2008 han
afectat les possibilitats materials i psicològiques d’una majoria, més enllà
d’una sola generació.
El filòsof i
periodista cultural català Eudald Espluga, en el seu llibre No seas tú mismo. Apuntes sobre una
generación fatigada, estira del mateix fil per reivindicar que
“reduir el debat generacional a l’addicció hiperactiva a les xarxes o a les
distopies digitals significa empobrir la discussió”, ja que, segons ell, “només
cal baixar al carrer per descobrir que la violència immobiliària o la pobresa
energètica són fenòmens més millennial que Pokémon Go o
el shitposting”.
Serem, doncs, la
primera generació que viurà pitjor que els seus pares. Ens havien promès que,
si ens esforçàvem i estudiàvem, podríem pujar a l’ascensor social. Però
l’ascensor està espatllat. Només ens faltava una maleïda pandèmia global, amb
confinaments, més crisi i més ansietat. La precarietat s’ha establert com a
estructural per a capes cada cop més grans de la societat, sobretot entre la
gent més jove. L’atur entre els
joves espanyols de 24 a 29 anys és el segon més alt de tota la Unió Europea. El
66% dels joves que treballen tenen un contracte temporal, i un de cada tres
contractes dura menys d’una setmana. Destinem un percentatge altíssim dels
nostres ingressos a pagar el nostre habitatge i les cures infantils dels
nostres fills. I, per això, el 64% dels menors de 34 anys viuen encara amb els
pares.
I, a més de
cobrar menys, els treballadors ara ja diuen que estan esgotats física i
mentalment. On hem après a treballar sense descans? Per què estem aterrits
davant l’opció de perdre la feina? Per què el meu valor com a treballador i el
meu valor com a persona estan tan interconnectats? Segons explica Petersen, en
una entrevista a la revista Pikara, “hi ha molts millennials (i
gent més gran) que ha interioritzat el mantra de Steve
Jobs que el que és desitjable és fer carrera en un treball cool i
com és de gratificant fer allò que t’agrada. És així com s’incentiva l’excés de
feina”. Aquest nou paradigma sobre el treball com una passió és fantàstic per
a l’empresariat: toleres l’explotació laboral per l’honor de treballar en allò
que t’apassiona, i et justifiques a tu mateix explicant-te que és perquè
t’agrada la teva feina. “Fes el que t’agrada, i seguiràs treballant
tots els dies durant la resta de la teva vida”, assegura amb humor l’escriptora
i periodista nord-americana.
A l’Estat
espanyol, ja el 2020, durant la primera onada de la Covid-19, el 74% dels
treballadors reconeixien que sempre estaven disponibles per a la feina,
i un 45% afirmaven que patien d’un major estrès per motius laborals, segons un
estudi de la companyia d’assegurances sanitàries Cigna i l’empresa de dades
Kantar.
L’equació es basa
en una integració total de treball-vida que pot portar, en cas extrem, fins al
desgast. El que ens agrada es converteix en la nostra feina, i la nostra feina
es converteix en el que ens agrada. No hi ha delimitacions temporals (temps
remunerat i no remunerat) o personals, sinó una llarga llista de tasques a fer
confiant que, fent-ho, obtindrem la felicitat i l’estabilitat econòmica. De
fet, quedar-nos sense telèfon mòbil durant unes quantes hores pot acabar sent
un desastre. Qui no treballa així és acusat, segons Espluga, de “debilitat,
ganduleria o hipersensibilitat”. La idea de fons del “treballcentrisme”,
conclou el filòsof i periodista cultural gironí, és “sublimar el dogma de la
feina fins a aconseguir que es confongui amb la nostra vida”. Estem,
doncs, “sobreexposats als
discursos d’autosuperació” i a “l’individualisme hiperactiu”. Com diu al
seu llibre, “som productius fins i tot quan dormim”. Cal dormir bé per poder
rendir millor demà a la feina!
I, per seguir-ho
fent malgrat l’esgotament ens autojustifiquem en el que Espluga anomena “una
sèrie de discursos culturals que ens animen a comportar-nos com una
diminuta start-up unipersonal”. Tenim el capitalisme digital gravat a foc a la pell: fer feina al 200% i
mostrar-ho a les xarxes socials 24 hores al dia, set dies la setmana, a tot
arreu. De fet, treballem (i ens mostrem) per a Instagram fins i tot
estant de vacances. Crear marca, li diuen ara. Però no ho fem sempre només per
ego. Molts treballadors no es poden permetre el luxe de no ser presents a les
xarxes socials. L’estructura de treball, i de recerca de feina, actuals ens
condemna, segons corrobora el mateix Espluga, a “buscar visibilitat, a competir
per la captació d’atenció, ja sigui creant continguts (tuits, posts,
fotografies, vídeos) o interactuant per guanyar capital social”. Gestionant
sempre la imatge d’un mateix. No podent cometre cap relliscada. Patint per no
caure en cap flame a Twitter. Vigilant tot el que dius per no
ser mai criticat.
Fins i tot, tenir
fills esdevé esgotador, estressant i capitalista. Les paternitats millennial,
sobretot en el cas de les mares, suposen un procés esgotador per ser uns pares
divertits, pedagògics, pacients… i mantenir les nostres suposadament exitoses
vides professionals, i tot fent esport, no engreixar-se i sense emmalaltir mai,
per ser els millors pares fins que no quedi res de nosaltres mateixos.
Històricament, els pares europeus o nord-americans es van haver d’enfrontar a
situacions tan greus com la mort per malalties curables dels nens, la fam o
haver de decidir quin fill podia continuar estudiant i quin no. Petersen, al
capítol del seu llibre dedicat a “L’esgotat pare millennial“,
explica com els pares dels últims vint o trenta anys s’estan enfrontant a una
situació diferent: “Assolir ideals de paternitat que són impossibles d’assolir
dins d’una cultura que fa culpables els pares dels fracassos de la societat”.
La nostra
existència quotidiana, a la feina, com a pares o amb les nostres aficions,
esdevé així pur esgotament dins d’un sistema en què tot es compra i es ven, que ha de fer
rendibles les 24 hores el dia i que ens ha convençut que cal perseguir un ideal
impossible d’assolir (almenys per a la gran majoria). La conseqüència de tot
això, conclou Espluga a No seas tú mismo, “és la saturació d’un jo
que ha de ser constantment administrat i és sempre insuficient” i que, per a
més inri, “té al davant la tasca infinita de conquerir la felicitat
obligatòria”.
Periodista i editor de CRÍTIC
* Disclaimer 1:
aquest article s’ha hagut de fer en horari laboral normal, però també en hores
intempestives, per conciliar laboral i familiarment, i fins i tot vaig estar
una estona escrivint un dissabte a les 00.15 hores de la nit aprofitant que la
meva filla petita dormia.
* Disclaimer 2:
com faig amb tots els meus articles, el tuitejaré, el posaré a Facebook i, fins
i tot, el pujaré a Instagram per aconseguir que tu te’l llegeixis (i per ego,
perquè segurament necessito psicològicament que em diguis que t’ha semblat molt
interessant…).
https://www.elcritic.cat/opinio/sergi-picazo/no-puc-mes-126429
No hay comentarios:
Publicar un comentario