COMUNICAT
D’ENRIC DURAN DES DE L’EXILI
Avui
23 d’abril és el 7è aniversari que passo lluny de casa, resistint
a una ordre “nacional” de detenció per l’acció de denúncia i
expropiació a l’injust i espoliador sistema bancari, que vaig fer
pública el 2008, i per la qual cosa encara em demanen 8 anys de
presó, tot i que els bancs denunciats deuen a les arques de l’estat
120.000 vegades més el que jo els vaig quedar a deure a ells i cap
fiscalia no els ha demanat càrrecs penals per això.
A
diferència d’altres exiliats, no he demanat suport o asil a cap
ambaixada de cap país europeu, ja que considero que no hi ha cap
Estat amb qui pugui generar una relació segura.
Tot
aquest temps he pogut executar una llibertat relativa fora de l’estat
espanyol, pero no més enllà de les fronteres d’Europa, donat que
tinc el passaport retirat des de fa 10 anys com a “mesura cautelar”
que mai no s’ha cancel·lat, i comptant només amb el document
nacional d’identitat, no puc anar més enllà.
Havent
viscut I visitat ja sobre el 90% dels països del vell continent,
aquestes facilitats van camí d’acabar-se el 2020, quan em caducarà
el DNI, un document que no puc renovar en una ambaixada sense
arriscar-me a ser detingut i extradit.