Koldo Aldai 24.09.2010
Traduit del castellà (veure article original al final)
Cal produir no importa què, ni quant. Cal augmentar la producció a costa de tot, per reduir el dèficit i l'atur. No importa "fabricar" tomàquets de plàstic, objectes inútils, tancs mortífers o cotxes de luxe en un món en què els humans moren de fam. El més important és acabar amb les llistes de l'INEM ... No observem més progrés en els sindicats que en els empresaris i el govern, entenent per progrés també l'avanç de valors com solidaritat planetària, sostenibilitat i cura de la Terra.
No reverberen en el nostre interior les consignes dels sindicalistes. No hi ha ressò en les seves reivindicacions curt termini. Estem parlant del mateix agro industrialitzat, de les mateixes fàbriques per al consum desaforat i el malbaratament. Els sindicats ens volen al carrer, però no qüestionen el sistema individualista i materialista. La seva batalla no és la nostra, mentre no es posi interrogant als tomàquets carregats de química, als tancs per a la mort, als supercotxes contaminants ... No es qüestiona una producció absurda o fins i tot perjudicial mentre es creïn llocs de treball. Qui fa vaga per una Mare Terra ofegada i espoliada, per unes aigües i aires contaminats, per uns germans que es moren de fam a l'altra banda del món ...?
Potser no es tracti tant de quant guanyem, de quant ens donen si ens acomiaden (reforma laboral), sinó de què fabriquem, al cap ia la fi, de quin món construïm. És arribada l'hora de preguntar-se sobre alguna cosa més que les condicions de treball, l'acomiadament o la jubilació. Ningú posa en dubte els drets dels treballadors, però no és només el preu de la mà d'obra o el seu final (acomiadament) i les lleis laborals del govern el que hauria d'estar en qüestió. El 29 de Setembre volen els nostres braços caiguts, però els convocants no ens donen ales, no apunten cels. Volen que deixem de treballar als 62 anys, però nosaltres volguessin ser útils fins al darrer alè de la nostra vida. Volen sous més alts, però nosaltres el que voldríem és consumir menys.
La vaga és al cap i a la fi una qüestió d'horitzons. Cadascú dibuixa els seus. Volen que ens batem per un horitzó que en realitat ja és. Volen que sortim al carrer per un present maquillat i millorat, però és que no volem aquest present, aquest horitzó. En el viatge a la utopia no anem gaire lluny amb els sindicats de la mà. Compleixen la seva funció, en molts casos dignifiquen aquest sistema, però nosaltres sospirem per un altre sistema, d'altra horitzó. El dilema es planteja quan ens demanen que ens sumem a la seva pols.
Volen que augmenti el poder adquisitiu dels treballadors, que creixi l'economia no importa en quina direcció. Més enllà de la seva tasca assistencial i de reivindicacions que puguin ser oportunes, no veig en els sindicats onada d'emancipació, força d'evolució. La seva oferta és un més del mateix però amb plus d'euros i un coixí més tou al seure a la mateixa i alienant cadena de producció. Més i segurament just diners en els comptes dels treballadors d'occident no serà canviar una urgida realitat planetària i és arribada l'hora que la nostra mirada abasti planeta.
No som classe obrera en un món fragmentat, som, primer de tot, éssers humans atenent tots als mateixos i grans desafiaments globals. Necessitem llums llargues per explorar futurs, no butxaques més amples per augmentar la despesa. Necessitem ara més que mai somiar alternatives a més llarg termini, lligar compromisos amb l'altre món possible. Els sindicats serveixen al principi de major equitat, però no visualitzen una altra naturalesa més pura, un altre ordre planetari més fratern, una altra civilització més verd i sostenible ... No s'apliquen en el seu esbós.
La crisi que la paguin els capitalistes, sí, però també tots els que hem contribuït a aquesta broma pesada d'un món que només pensa en el màxim benefici personal, en clau individualista, i als que estan a dalt, i als qui estan a baix en la piràmide de l'economia. La crisi que la paguin els bancs i també nosaltres que hem posat el nostre diners en els seus voraços productes que creixien i creixien mentre miràvem a una altra banda.
Diuen que la vaga del 29 és per guanyar el futur, però estem parlant del mateix matí? El ciment avança per tot arreu, els gels es fonen, l'home mor de fam, la vida a la terra està amenaçada ... i els sindicats criden a la vaga general davant la reforma laboral de Zapatero. No hi ha un altre anomenat més potent? No hi ha raó més engrescador per treure'ns al carrer?
Els nous vents no ballen banderes vermelles, agiten cotó d'arc de Sant Martí. Ja no brandarem més "esprais". Les noves consignes no es retolaran en les parets, brollaran amb força des de dins. "Ni un pas enrere, a la vaga general ..." Vaga a la televisió del "gol i més gol", a la competitivitat dominant i la compravenda de tot, a la rancúnia en les pancartes, a la ira en el megàfon ... Vaga, els pols que enverinen els camps, a les serres que tomben els nostres boscos ... Ni un pas enrere, vaga a les xemeneies que enfosqueixen cels, als hospitals sense prats, a l'asfalt sense vida, a l'alba sense ocells, a l'oci sense creació, en menjar sense compartir, al sexe sense tendresa, a la vida sense amor ...
________________________________
“Ni un paso atrás…”
Koldo Aldai 24.09.2010
Hay que producir no importa qué, ni cuánto. Hay que aumentar la producción a costa de todo, para reducir el déficit y el paro. No importa “fabricar” tomates de plástico, objetos inútiles, tanques mortíferos o coches de lujo en un mundo en que los humanos mueren de hambre. Lo más importante es acabar con las listas del INEM... No observamos más progreso en los sindicatos que en los empresarios y el gobierno, entendiendo por progreso también el avance de valores como solidaridad planetaria, sostenibilidad y cuidado de la Tierra.
No reverberan en nuestro interior las consignas de los sindicalistas. No hay eco en sus reivindicaciones cortoplazistas. Estamos hablando del mismo agro industrializado, de las mismas fábricas para el consumo desaforado y el despilfarro. Los sindicatos nos quieren en la calle, pero no cuestionan el sistema individualista y materialista. Su batalla no es la nuestra, mientras no se ponga interrogante a los tomates cargados de química, a los tanques para la muerte, a los supercoches contaminantes… No se cuestiona una producción absurda o incluso perjudicial mientras se creen puestos de trabajo. ¿Quién hace huelga por una Madre Tierra asfixiada y expoliada, por unas aguas y aires contaminados, por unos hermanos que se mueren de hambre al otro lado del mundo…?
Quizás no se trate tanto de cuánto ganamos, de cuánto nos dan si nos despiden (reforma laboral), sino de qué fabricamos, al fin y al cabo, de qué mundo construimos. Es llegada la hora de preguntarse sobre algo más que las condiciones de trabajo, el despido o la jubilación. Nadie pone en duda los derechos de los trabajadores, pero no es sólo el precio de la mano de obra o su final (despido) y las leyes laborales del gobierno lo que debería estar en cuestión. El 29 de Septiembre quieren nuestros brazos caídos, pero los convocantes no nos dan alas, no apuntan cielos. Quieren que dejemos de trabajar a los 62 años, pero nosotros quisiéremos ser útiles hasta el último aliento de nuestra vida. Quieren sueldos más altos, pero nosotros lo que quisiéramos es consumir menos.
La huelga es al fin y al cabo una cuestión de horizontes. Cada quien dibuja los suyos. Quieren que nos batamos por un horizonte que en realidad ya es. Quieren que salgamos a la calle por un presente maquillado y mejorado, pero es que no queremos este presente, este horizonte. En el viaje a la utopía no vamos muy lejos con los sindicatos de la mano. Cumplen su función, en muchos casos dignifican este sistema, pero nosotros suspiramos por otro sistema, por otro horizonte. El dilema se plantea cuando nos piden que nos sumemos a su pulso.
Quieren que aumente el poder adquisitivo de los trabajadores, que crezca la economía no importa en qué dirección. Más allá de su labor asistencial y de reivindicaciones que puedan ser oportunas, no veo en los sindicatos ola de emancipación, fuerza de evolución. Su oferta es un más de lo mismo pero con plus de euros y un cojín más mullido al sentarnos en la misma y alienante cadena de producción. Más y seguramente justo dinero en las cuentas de los trabajadores de occidente no va a cambiar una urgida realidad planetaria y es llegada la hora de que nuestra mirada abarque planeta.
No somos clase obrera en un mundo fragmentado, somos, antes que nada, seres humanos atendiendo todos a los mismos y grandes desafíos globales. Necesitamos luces largas para explorar futuros, no bolsillos más anchos para aumentar gasto. Necesitamos ahora más que nunca soñar alternativas a más largo plazo, atar compromisos con el otro mundo posible. Los sindicatos sirven al principio de mayor equidad, pero no visualizan otra naturaleza más pura, otro orden planetario más fraterno, otra civilización más verde y sostenible… No se aplican en su esbozo.
La crisis que la paguen los capitalistas, sí, pero también todos los que hemos contribuido a esta broma pesada de un mundo que sólo piensa en el máximo beneficio personal, en clave individualista, ya quienes están arriba, ya quienes están abajo en la pirámide de la economía. La crisis que la paguen los bancos y también nosotros que hemos puesto nuestro dinero en sus voraces productos que crecían y crecían mientras mirábamos para otro lado.
Dicen que la huelga del 29 es para ganar el futuro, pero ¿estamos hablando del mismo mañana? El cemento avanza por doquier, los hielos se derriten, el hombre muere de hambre, la vida en la tierra está amenazada… y los sindicatos llaman a la huelga general frente a la reforma laboral de Zapatero. ¿No hay otro llamado más potente? ¿No hay razón más entusiasmante para sacarnos a la calle?
Los nuevos vientos no bailan banderas rojas, agitan algodón de arco iris. Ya no blandiremos más “sprays”. Las nuevas consignas no se rotularán en las paredes, brotarán con fuerza desde adentro. “Ni un paso atrás, a la huelga general…” Huelga a la televisión del “gol y más gol”, a la competitividad dominante y la compraventa de todo, al rencor en las pancartas, a la ira en el megáfono… Huelga, a los polvos que envenenan los campos, a las sierras que tumban nuestros bosques… Ni un paso atrás, huelga a las chimeneas que oscurecen cielos, a los hospitales sin prados, al asfalto sin vida, al alba sin pájaros, al ocio sin creación, al comer sin compartir, al sexo sin ternura, a la vida sin amor…
CRISIS ECONÓMICA 2010
http://www.crisiseconomica2010.com/Inicio/tabid/36/articleType/ArticleView/articleId/512/Ni-un-paso-atras.aspx
No hay comentarios:
Publicar un comentario