© IMAGINANT L’ESDEVENIDOR
Tenim moltes dades per a intentar fer una predicció realista de l‘esdevenidor i del paper que hi jugarem la majoria dels humans.
En general sembla
que ho tenim ben fotut per tots els controls que es volen implantar i per la carestia
artificial, dissenyada per a reduir la població tan com es pugui.
La idea de
desposseir a tothom de qualsevol propietat, que passaria a ser de lloguer, és
una altra qüestió a tenir en compte en el panorama previst.
Per acabar-ho d’adobar hi ha el tema de la “salut” -principal cavall de batalla de la nova societat- amb continuades “vacunacions” i control exhaustiu de la nostra situació mèdica.
Deixem de banda –desgraciadament
per supèrflua- la part moral de drets i participació pública que ja són ara una
“broma” o sigui que si es retiren del tot no hi haurà cap pèrdua significativa.
Agafant doncs
tots els aspectes pressuposats podem provar d’imaginar l’entorn social que en
resultaria i alhora quina seria la nostra participació pràctica.
Potser per a
resumir-ho podríem dir que passaríem a ser tots com infants que han de demanar permís
per a fer qualsevol cosa; que han d’acceptar tot el què se’ls diu que han de
fer; que se’ls vigila constantment “pel seu bé”.
Vist així, fins i
tot ens ho podríem prendre amb “il·lusió” perquè suposaria una segona
oportunitat de viure i en podríem treure profit esmenant errades passades...
Bé, una mica de fantasia
no fa mal a ningú i alleugereix l’ansietat que arreu s’està covant de cara a l’esdevenidor.
Posant-nos
seriosos, però sense dramatitzar-ho més del compte, hi ha dues opcions bàsiques:
acomodar-se al què vagi venint o rebel·lar-s’hi, marginant-se socialment.
La primera opció
sembla la més fàcil de seguir donat que ja fa temps que l’estem “practicant”
sotmetent-nos a imposicions i lleis fora del dret natural.
Pel què fa a la
segona, és la que correspon a tots aquells disconformes amb la marxa de les
coses i que volen viure amb llibertat i dignitat, tot i que ja actualment d’això
n’anem escassos.
En conclusió. Hi
ha molta gent –la majoria- que no s’adona de l’enrenou que l’envolta i d’altres
que encara que el vegin, mentre puguin anar tirant, ja els hi està bé.
L’únic problema
el tenen (el tenim) aquells que no acceptem tota aquesta desnaturalització de l’ésser
humà i la pèrdua de drets consubstancials al fet de viure.
O sigui que una “minoria”
tenim deures per fer i decisions a prendre ben aviat. Anem esperant a prendre-les
quan ens trobem “entre l’espasa i la paret” i llavors Déu dirà... perquè a
marginar-nos sempre hi som a temps.
El que
secretament ens manté ferms davant d’aquesta desmanegada situació és que
confiem en què la cosa peti per un lloc o altre i les malvestats previstes no s’acabin
produint.
La confiança i la
tranquil·litat són, de moment, el millor antídot.
O així m’ho
sembla.
_____________________________________________________________________
Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 25 setembre
2023
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR
https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario