No està de més una sacsejada per evitar quedar abaltits en uns propòsits utòpics

© LA DISSORT DE NO PODER CREURE EN RES       

Quin enyorament d’aquells temps en què tot semblava tan clar, que tenies bons agafadors per sostenir-te, un relat assentat, uns paràmetres vitals definits amb els que feies via i sabies el què t’hi jugaves i com te’n sorties...

Si fas això aniràs al cel, si fas això altre, a l’infern... Podies confessar-te i tot tornava a estar amb ordre.

La història era quelcom diàfan, quasi sòlid i et servia de base per a desenvolupar-te sense angoixes.

Tan el bé com el mal, la bondat o la maldat, tenien encontorns precisos entre els que moure’t... És evident que llavors tot ja era mentida però encara no ens n’havíem adonat.

Ara tot s’ha desvelat i som més conscients de la realitat, cosa que suposa un avenç, però ens ha situat en un desert inhòspit i àrid on no hi ha cap lloc on aixoplugar-se.

A còpia d’anar “pelant la ceba” ens hem trobat sense res a les mans, sense res d’on agafar-nos, sense cap certesa de la que partir per anar fent camí. Envoltats de mentides i desinformacions aclaparadores es fa molt penós tirar endavant.

Si la vida ja és un gran misteri, haver-hi de bregar entre tantes incerteses i enganys suposa un desgast i un desencís pregons que no deixen marge per a la fe... la fe en què?

Inventa’t un món diferent, més benèvol i acollidor!! Aviat està dit i no és que no t’ho puguis plantejar és que no en veus el propòsit ni la forma de fer-ho amb els “materials” que tens al voltant (un mateix inclòs). Materials defectuosos ja de fàbrica i amb obsolescència programada.

Tot plegat ben decebedor i no hi val a dir que és derrotisme perquè la realitat és la què és i si només es pot tirar “d’esperança” val més estripar la baralla.

Segur que hi ha alguna sendera per a sortir d’aquest immens disbarat en què s’ha convertit el viure i no em refereixo a “plegar veles” a la tremenda sinó a trobar la sortida de la llodriguera.

Avui ha tocat fer el paper de la trista figura avaluant la situació de forma desencisada encara que normalment hi aboco les millors perspectives imaginables però no està de més una sacsejada per evitar quedar abaltits en uns propòsits utòpics envers els que no ens hi esmercem amb gaire convenciment.

Expressar tristor i desencantament és quelcom lícit que serveix tan per a desfogar-se com per a donar-se un bany de crua realitat, com una dutxa d’aigua freda, per a revenir i espavilar.

O així m’ho sembla a mi. 

_________________________________________________________________________

Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 1 setembre 2023    

ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR

https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html