TOT FENT CAMÍ
(Haciendo Camino)
PRÒLEG
El que segueix és una recopilació dels articles publicats
setmanalment a la revista LUCENA SEMANAL sota l’epígraf “Haciendo Camino” i
signats Jovian Alanda, el pseudònim que vaig emprar en la publicació original
en castellà dels articles que ara publico en versió catalana.
En ells exposo una reflexió personal sobre diferents
temes que ens transcendeixen i per als que cerquem respostes, moltes vegades de
forma infructuosa.
Amb aquest intent de reflexió vull contribuir tant a la
meva pròpia evolució com a l´enriquiment general respecte a les qüestions que
ens preocupen com a éssers humans
sotmesos a les limitacions del temps i l´espai.
Aquesta col·laboració s´ofereix oberta i espontània a tot
aquell que estigui interessat en el gran assumpte de la Vida en el que ens
trobem immersos i del que ens plantegem tants dilemes de difícil comprensió.
Pel fet d´assajar aquesta temptativa ja em dono per
satisfet i desitjo que ajudi en la mesura del possible als qui s´acostin fins
aquestes línies.
Joan Martí
La vida empeny
Sembla que quan les coses es comencen a complicar ho fan totes alhora, una mica en la línia de “les desgràcies no venen mai soles”. Si partim de la base que som nosaltres mateixos els qui ens creem totes les situacions, no tenim altra alternativa que assumir els fets i replantejar-nos les causes que els han motivat encara que, sota els efectes demolidors d´unes circumstàncies adverses, siguin físiques, mentals o emocionals, resulta molt difícil veure-hi més enllà i discernir quin ha estat el detonant .
La
veritat es que una contrarietat sempre ens ofereix la oportunitat per engegar
nous plantejaments que trenquin esquemes tal vegada obsolets als que ens
aferrem com un nàufrag s´aferra a un tauló per a surar malgrat que no el porta
enlloc. Per això la Vida ens dóna una empenta per a que redrecem el nostre camí i ho fa de forma tal que no tinguem cap altre
remei que afrontar un tema que potser
estem ajornant sense solucionar.
Cert que
les conseqüències immediates que deriven del daltabaix son una deixadesa
general i un desencís envers tot el que es tingués entre mans. Una inapetència
i un desinterès que surt del més fondo d´un mateix com a resposta inconscient a
l´impacte rebut. Aquest estat d´ànim, malgrat que comprensible, és letal en tot
el sentit de la paraula donat que ens esfondra encara més i ens instal.la en la
depressió amb el consegüent resultat negatiu general.
Ès segur
que, a rel d´una crisi, avancem en la nostra evolució i assolim una nova visió
de les coses i una millor manera d´encarar la vida, per això: Benvinguts siguin
doncs els problemes que ens permeten
aprendre i créixer. Sense ells romandríem estancats perquè el més fàcil
per a tothom és conformar-nos amb el que tenim a ma tot i que l´altra cara
d´aquesta tria sigui renunciar a les nostres immenses opcions en aquesta vida.
Des d´un
petit contratemps fins una gran adversitat, tot es ocasió i estímul per a
millorar la nostra pròpia circumstància que ens dóna accés a nivells superiors
de comprensió de la realitat en la que estem immersos i de la que traiem la
nostra càrrega diària d´emocions i experiències que, en definitiva, suposen el
nostre únic patrimoni transcendent més enllà dels béns físics que deixarem
enrera quant passem cap una altra dimensió.
28.02.2004
-----------------------------------------------------------------------------La incertesa
Diuen que si no saps a on vas no arribes enlloc, encara que també és cert que en aquesta vida no es tracta d´arribar sinó de fer camí. Davant els dubtes que sovint ens envaeixen en pensar sincerament cap on tenim d´adreçar-nos , son vàries les respostes que trobem i en general contraposades les unes amb les altres.
D´una
banda sentim la veu de la raó que ens recomana sempre el més prudent i assenyat
però no el que potser més ens ve de gust. Això ens ho suggereix la nostra
intuïció que no para compte en valoracions de cap mena anant directa al fons
dels nostres veritables desigs i anhels.
Passa
tanmateix, que aquestes dues veus moltes vegades es barregen i resulta
complicat aclarir quina d´elles es la
que ens està parlant i aquesta confusió es dona quan ens trobem en
alguna cruïlla. Com resoldre el dilema?
Per a
prendre qualsevol decisió, primer hem de
calmar-nos, asserenar-nos completament facilitant així que la millor
perspectiva per a nosaltres es manifesti per si sola en deixar d´angoixar-nos i
de donar voltes a la qüestió de forma conscient. Ens podem moure i actuar en la
direcció que creguem més adequada, però sense l´ànsia per un resultat concret
que pot donar-se o no.
Hem
d´estar alerta als senyals que es van produint contínuament i que ens guien de
forma indirecta vers el que més ens convé en cada moment. El nostre
subconscient mai s´equivoca, mai ens enganya perquè sempre ens diu exactament
el que sentim i el que de veritat més ens agrada, sense entrar en detalls que,
el conscient sí ens remarca per a “prevenir-nos” davant d´alguna aparent
“temeritat” doncs altra cosa no és per a la nostra raó deixar-nos portar pel
nostres autèntics impulsos que sovint comporten trencar motlles que ens aferren
a una vida rutinària i per això buida d´interès.
Si ens
preguntem honestament quina cosa ens fa
més il·lusió, segur que sorgeix en nosaltres aquell projecte, aquella idea,
aquell camí que dóna sentit a la nostra vida. Tot te un preu, es cert i a
cadascú li correspon d´avaluar-lo. Sempre hi haurà qui prefereixi una vida
insípida però tranquil.la i “segura” renunciant a totes les sensacions i
emocions que la vida ens ofereix si estem disposats a deixar-nos dur per
ella.
6.03.2004
---------------------------------------------------------------------------Tenir raó o ser feliç ?
Temps d´eleccions, temps de discussions... Quanta energia malversada! Tots els esforços emprats a desqualificar o desmentir a l´adversari, que profitosos podrien ser esmerçats en sentit positiu. Un malbaratament desmesurat i inútil de retrets i amonestacions que a més de no aportar res de constructiu només contribueixen a enrarir la convivència i a desencoratjar als qui veritablement volen implicar-se en qüestions socials per al bé de tots.
Però és així i no sembla que cap
dels participants en aquesta “obra teatral” tingui la més mínima intenció de
canviar el “guió” acceptat tàcitament per tots. Per això resulta tant evident
que cada poble té els dirigents que es mereix i si el ciutadà consenteix, quan
no estimula, aquesta conducta electoral dels seus representants polítics,
després no pot queixar-se del que facin i de com ho facin doncs ja varen deixar
ben clar el nul respecte que sentien envers els altres.
És
possible un altra manera de dur els afers públics? Sí, rotundament i a més, qui ho intenti
aconseguirà arrossegar i comprometre aquesta gran massa d´indecisos i
insatisfets que son els qui, comptat i debatut, fan triomfar una opció
determinada.
On fa
falta treballar és en la captació d´esforços i voluntats, en l´assimilació de
criteris i projectes, en la canalització de qualsevol iniciativa o plantejament
útil per a la societat, vingui d´on vingui i, en definitiva, en tenir clar quin
és l´objectiu principal que no és altre que servir a les persones de la millor
manera possible sense malgastar cap esforç en anar contra res.
En
aprofitar tota l´energia que es desenvolupa al nostre entorn anul·lem de cop
totes les confrontacions que son, sense cap mena de dubte, nocives i estèrils.
Tantes i tan variades propostes exposades en campanya electoral poden substituir-se per quatre paraules –les
del títol d´aquest escrit- que, més enllà de programes concrets, expressen una actitud davant la vida que sempre es
tradueix en un benestar per als qui es regeixen per ella doncs, al cap i a la
fi, hi ha moltes opcions de govern i organització de la societat però el que
veritablement importa és l´estil de fer-ho que en el cas que exposo pot
resumir-se amb un “viu i deixa viure”.
12.03.2004
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Tots som
iguals
Ningú esta lliure de
responsabilitat pel que s´esdevé en aquest món. Son molts els éssers humans que
es troben sotmesos a condicions indignes de misèria, opressió i violència. La
diversitat de cultures, races i creences son una font d´incomprensió entre els
homes quan en l´essencial tots som iguals. Tots tenim necessitats i desigs
semblants. A tots ens agrada que ens escoltin , que ens respectin, que ens
estimin. Tots ens preguntem d´on venim i cap on anem. Les nostres diferències
son mers matisos -color, sexe, religió, llengua, costums– que en tot cas
aporten al conjunt humà una extraordinària riquesa.
Conrear la tolerància, l´obertura
mental i el respecte entre tots és la clau per aconseguir una convivència plena
de benestar. Sigui quin sigui l´àmbit en el que ens moguem, la nostra conducta
personal sempre influeix en la col·lectivitat. Ja ho va dir el filòsof: “Quan
una papallona bat les seves ales tot l´univers tremola”.
Qualsevol detall, per petit que ens
sembli, genera energia que pot ser positiva o negativa segons sigui el que
pensem o la manera com actuem. Amb actituds insolidàries o intolerants estem
enviant a l´espai missatges de crispació i violència generadors de tot tipus de
conflictes que ens retornen d´una forma
o altra, a nivell individual o col·lectiu. Hi ha una llei universal de
causa-efecte o acció-reacció, també anomenada Karma, que és inexorable: Tal
faràs tal trobaràs.
Si realment volem viure en un món
en pau posem cadascú de nosaltres harmonia en el nostre entorn més immediat,
evitem la discriminació, compartim il·lusions, practiquem el respecte mutu,
aceptem les diferències externes, interessem-nos sincerament pel que senten els
demés. Recordem les autèntiques necessitats bàsiques de les que tantes persones
estan mancades quan pensem en els nostres propis problemes, molts cops, més
artificials que reals.
A la nostra ma tenim que la Vida
sigui per a tot el gènere humà –nosaltres inclosos- una veritable font de pau i benestar, només
tenim que desitjar-ho. No som perfectes però sí que som capaços de fer millor
les coses pensant en els qui ens envolten per a que, al cap i a la fi, sigui
millor per a tots.
20.03.2004
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
La cultura,
una necessitat
Ingredient bàsic, per a donar-l´hi sentit, la cultura aporta a l´ésser humà una riquesa de sensacions que a la vegada li produeix una evolució interna que fa aflorar la sensibilitat amb la que s´obre un amplíssim camp de noves experiències a més del despertar de la pròpia consciència amb el consegüent accés a la visió crítica de les coses i els esdeveniments deixant enrere la situació d´ens primari, manipulable i dirigible.
En un món amb
tants éssers humans sense cap formació elemental, el desenvolupament cultural
es fa indispensable per aconseguir que tots tinguem autonomia de pensament i
opinió. Així, la major part de conflictes no es plantejarien i els interessats
en promoure´ls no trobarien el suport d'una massa ignorant i fàcil d'entabanar.
Una
immersió cultural combinada amb actuacions de foment econòmic de tants que
estan sota mínims en el nostre planeta és la fórmula adequada per a que tots
visquem en pau i harmonia. Es tracta d'eliminar la injustícia més pregona:
Milions d'éssers humans sense sentit ni esperança en la vida.
A més de
disposar de menjar, sostre i salut, una
persona per a la seva evolució precisa saber llegir, escriure, etc. Com fer-ho?
Doncs, per compte de tancs i soldats, escoles i mestres. Per comptes de
l'actual dispendi en armament, biblioteques, conservatoris de música, sales de
teatre… en fi tot allò que afavoreixi la qualitat de vida dels habitants del
nostre món.
No es
cap utopia, és la millor inversió, perquè tots hi sortirem guanyant. Sense anar
gaire lluny, al nostre voltant, són innombrables les persones que limiten el
seu viure al treball i la diversió, allunyats de tota manifestació cultural
que, a més d'empobrir-les, les deixa a mercè de qualsevol demagog. Gaudir d'una
peça musical, un espectacle de dança o un bon llibre comporta un plaure íntim i
la satisfacció de conrear el nostre esperit tan necessitat d'aliment com el
nostre cos.
Quan ens
deixem captivar pels valors i la bellesa artística canvia la nostra percepció
de les coses, ens tornem més sociables, som més tolerants i oberts però també,
i això és l'important, passem a ser responsables de nosaltres mateixos i
analitzem tot el que es diu i el que succeeix des de la nostra pròpia
perspectiva i raciocini sense que cap engalipada ens pugui afectar impunement.
27.03.2004
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
La il·lusió de
viure
Encara que no sapiguem
ni el com ni el perquè de la Vida, la veritat és que viure és un regal i un
temps de gaudir, aprendre, experimentar i compartir. En aquesta vida, tots som
alhora mestres i alumnes. A cadascú ens distingeix alguna qualitat que oferim
als que ens envolten així com també gaudim dels coneixements i valors d’aquells
amb qui ens relacionem. Tots complim una funció de semblant importància dins de
l'Univers, entès com una suma de parts que configuren el Tot.
Tant la més petita tasca
com la més sofisticada aplicació compleixen igual la seva comesa a la
Superestructura Universal, de la mateixa manera que en un mecanisme totes les
seves peces són necessàries -des de la senzilla femella fins a l'element més
sensible- en el procés de la Vida , tots contribuïm en la mesura adequada des
de la nostra posició, per això ens podem sentir plenament satisfets en aportar
la part que ens toca ja que totes les aportacions són necessàries per a
l'equilibri general. Si observem el nostre cos veurem que tots els seus òrgans
i funcions estan en perfecta harmonia, independentment de quina sigui la seva
aparent importància, tot es complementa perquè la maquinària corporal en
conjunt respongui perfectament.
Amb el nostre diari
viure participem de múltiples maneres al Gran Espectacle. Tant si fem com si no
fem, col·laborem a la gran obra de la Vida. Quan alguna vegada ens preguntem
quina és la nostra missió, no ens adonem que ja l'estem duent a terme amb els
nostres actes més comuns, ja que tot allò que fem influeix en el nostre entorn.
Succeeix no obstant que sempre aspirem a realitzar grans coses –salvar el món,
per exemple- suposem que quan es tracta de tenir un objectiu a la vida, aquest
ha de ser de característiques extraordinàries quan en realitat allò
transcendent ho tenim molt a mà sense que sigui obligat viatjar a altres
continents, pujar alts cims o explorar recòndits avencs.
A la quotidianitat del
dia a dia hi ha el nostre repte vital. Tal com visquem, tal com siguem,
cooperem així al progrés i a l'evolució general. La nostra opció consisteix a
acceptar-nos tal com som, millorar-nos tant com sigui possible i tenir clar que
cadascun de nosaltres és únic, encara que tots siguem la mateixa cosa.
03.04.04
Religiositat o
consciència
De petit fas la primera
comunió, reses rosaris, assisteixes a missa els diumenges i així es van creant
uns hàbits religiosos. De tota aquesta immersió doctrinal sorgeixen no obstant
dos efectes contraposats: D'una banda el tema religiós, imbuït de manera
forçada i condicionat a càstigs la seva inobservança, ens encamina cap a un
seguiment confiat i rutinari però alhora ens provoca sensacions de dubte i
desorientació.
Invocant i resant a la
imatge que ens inspira més devoció, aconseguim certa pau mentre la nostra
consciència va despertant al reconeixement i l'acceptació d'un Poder Superior
que anomenem amb diferents noms segons sigui la cultura o el nivell de creença
de cadascú. A partir d'aquí, el nostre esperit pot instal·lar-se a la pràctica
ritual o evolucionar cap a un estat de transcendència dirigint-se a la seva
saviesa interna.
Totes les litúrgies
ofereixen un marc acollidor que ens infon un sentiment religiós i una sensació
de protecció i seguretat emparats en els dogmes de fe. Però si anem més enllà,
les preguntes i les incerteses ens condueixen cap al nostre interior. De manera
clara, senzilla i personal, la saviesa divina que tots posseïm se'ns manifesta
la guia més eficaç, font inesgotable de coneixement i il·luminació.
El que busquem fora ho tenim
dins, només cal deixar-ho sortir, escoltar-ho i confiar-hi. Per a totes les
nostres necessitats i decisions, trobarem en nosaltres la orientació més
adequada. Exempta d'influències o conveniències socials, la nostra veritat
interior ens ofereix l'autèntic contrapunt als nostres dubtes i les nostres
vacil·lacions en tots els aspectes del nostre viure.
Renunciar a la vivència
religiosa tutelada per passar a responsabilitzar-nos per nosaltres mateixos de
l'evolució i el discerniment espiritual propis, exigeix cert valor, ja que
tota llibertat comporta la pèrdua de l'empara i el confort externs, però ens
impulsa a cotes il·limitades de certesa i confiança.
La nostra individualitat
fa indispensable i intransferible aquest procés personal de cerca i compromís.
Fer desistiment d'això i emparar-nos en mers rituals només suposa una anestèsia
per a les inquietuds que el nostre esperit ens planteja constantment i que el
misteri de la nostra existència posa en evidència ens agradi o no.
10.04.04
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Un pa sota el
braç?
Quan neix un fill,
s'acostuma a comentar allò que els fills sempre vénen amb un pa sota el braç.
La gent es casa, té fills i munta una família. Amb quin bagatge ens embarquem
en aquesta transcendent tasca? La majoria de vegades amb molta curiositat i un
vague temor, carregats de bona voluntat que es va posant a prova a mesura que
es produeixen els fets: naixement, malalties, escolarització, educació,
convivència familiar...
L'aparició en escena
d'un nou ésser, tan fràgil i innocent, ens omple de goig. Sentim un gran orgull
en veure'ns projectats en ell creient-lo, erròniament, part de nosaltres
disposat a continuar i millorar les nostres obres. És cert que ens projectem en
els nostres fills, però ells són una altra persona diferent de nosaltres i per
tant hem de tenir clar que tenen els seus propis criteris i objectius que no
necessàriament han de coincidir amb els nostres. La seva ànima va escollir
néixer d'una parella determinada perquè aquesta reunia les característiques que
necessitava per efectuar el trànsit per aquesta vida de la manera adequada a
les lliçons que necessita aprendre i les experiències que vol viure.
És evident que hem de
donar la nostra ajuda i protecció al nouvingut però sense perdre de vista ni un
moment el que abans hem exposat. Què passa llavors amb això del "pa sota
el braç"? La riquesa té accepcions molt àmplies, més enllà de les purament
materials. Segur que la nostra perspectiva de les coses millora amb l'arribada
d'un fill, sobretot si és el primer. Aquest esdeveniment i la subsegüent
alteració de costums desperta en nosaltres uns sentiments desconeguts
omplint-nos de sensibilitat.
En qualsevol cas,
avancem, millorem i ampliem el nostre horitzó en abandonar la nostra
individualitat per passar a formar part d'un nucli plural on els seus
components s'interrelacionen compartint interessos i sensacions alhora que es
recolzen en caminar per la vida. Junts, però cadascú amb la seva pròpia
personalitat a què tots devem el més exquisit respecte. Vet aquí la clau de l'èxit
familiar.
17.04.04
La mort a la meva
porta
Es va creuar davant meu
i per poc ensopeguem de tan esverat que anava. Desorientat i espantat, mirant a
tot arreu buscant un lloc on aixoplugar-se en haver-se alterat l'ordre al
carrer per la proliferació d'obres i enderrocs. La seva llar de sempre se
n'havia anat en orris i ara no sabia on anar. Entrava i sortia d'un lloc i d’un
altre dubtant i interrogant-se sobre quin podria ser el seu nou destí. Aturat
davant la porta de casa meva em mirava fixament com implorant auxili. Per dues
vegades em vaig topar amb ell, una en anar i una altra en tornar de la feina.
Ambdues ocasions el seu anar i venir amb aspecte desvalgut i atemorit em van
provocar una tendra compassió i ho vaig sentir molt proper, però vaig seguir el
meu camí.
Al matí següent, en
tornar a sortir, el vaig trobar davant de la porta, estès al mig del carrer,
aixafat el seu cosset probablement per un vehicle amb massa pressa. Vaig sentir
una gran tendresa, per la nostra efímera relació i un càlid sentiment va omplir
el meu cor en constatar la fragilitat de la nostra existència i la solitud del
nostre deambular per aquest món. La seva desemparada estampa, que podia ser la
de qualsevol de nosaltres, il·lustrava amb rotunditat el fet que la vida és un
do en usdefruit a què no donem importància i només quan se'ns reclama la seva
restitució veiem el seu valor real.
Descansa en pau petita
criatura, truncats els teus afanys, encara que només eres un petit ratolí, vull
deixar testimoni de la teva història a la qual vaig assistir com a espectador
privilegiat, impotent i perplex per la crua realitat, exposada descarnada
davant dels meus ulls, que em va fer recordar allò que sempre oblidem: Pel fet
de néixer hem de morir, perspectiva que no volem acceptar pel seu halo
desconegut a qui cadascú dóna el sentit que més li convé segons les seves
pròpies creences.
La imatge desemparada de
l'animalet era un retrat precís de multitud d'éssers humans perduts en el seu
viure, movent-se en solitud que van per la vida sense més expectatives que
sobreviure.
Valorem l'extraordinari
do de la vida sense el qual res no té sentit i per això ens ha d'omplir de
satisfacció i gratitud.
24.4.04
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Què som?
Aparentment l'ésser
humà, la creació més evolucionada de totes les espècies que integren el món
conegut, també es troba predeterminat igual que totes les criatures vives, a un
procés de naixement, creixement i mort. La característica excepcional que ens
diferencia és que les persones ens interroguem sobre això i no trobem resposta
lògica a aquest plantejament determinista que ens equipara a qualsevol dels
pobladors del planeta: Per què i per a què, naixem, creixem i morim?
Comparem la nostra
situació amb la d'una cèl·lula del nostre cos de la qual ens beneficiem però sense
comptar amb ella, encara que ens preocupem que totes funcionin. La laboriositat
frenètica que hi ha al nostre interior ens passa desapercebuda, perquè tot es
realitza de forma automàtica, al marge de la nostra voluntat, a causa del
treball incansable de totes les parts microscòpiques que integren el nostre
cos, que “neixen, creixen, actuen i moren ” en un procés de renovació constant.
Si ens poséssim al lloc
d'una cèl·lula -l'organisme autònom més petit- veuríem al nostre voltant
innombrables congèneres summament ocupats, cadascun en la seva pròpia funció,
relacionats entre si per aconseguir la tasca general, però totalment aliens al
fet de formar part d'un ésser viu més gran, de tal envergadura, que els resulta
impossible la seva comprensió de la mateixa manera que a l'ésser humà li
produeix vertigen quan pensa en l'Univers com un Tot on es troba immers.
Inquietant, no és cert?
Reprenent el cas de la
cèl·lula, podem fer com ella que no es planteja la comprensió d'allò que escapa
a les seves possibilitats d'anàlisi i es concentra en les seves ocupacions
específiques però, és clar, per al vanitós ésser humà resulta inacceptable no
entendre què passa i vol tenir el control sobre totes les coses. Inútil
aspiració, quan ni la vida ni la mort estan a la seva mà i molt menys el
coneixement del Tot o Absolut o Infinit, diguem-ne com vulguem.
Com la cèl·lula és al
cos humà, potser que siguem nosaltres respecte a un ésser superior, encara que
en el nostre cas, és possible, malgrat la petitesa humana, poder intuir la
Saviesa Suprema, el TOT al que pertanyem si ens ho proposem des d'una gran fe i
un grau d'humilitat per sobre de tota pretensió vital.
1.05.04
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Viure per
treballar?
Partint de la maledicció
divina “guanyaràs el pa amb la suor del teu front” molts només viuen per
treballar quan el més sensat seria treballar per viure. Aquí l'ordre dels
factors sí que altera el producte. El quid de la qüestió es troba en com ens
proposem viure i per quins objectius ens regim.
Situant les nostres
necessitats materials en un marc raonable de confort, ens caldrà aconseguir uns
mitjans econòmics suficients per sufragar-ho però, a partir d'aquí, ja podem
moure'ns lliurement cultivant la part espiritual del nostre ésser atenent
altres aspiracions més elevades que nien al nostre interior.
Si el nostre propòsit a la vida és l'acumulació de béns materials o l'apreciació social, ens veurem abocats a un sobreesforç continuat que farà vàlida la maledicció esmentada, en quedar atrapats a l'espiral de treballar molt per tenir moltes coses i ser més considerats.
L'objectiu de vida, òbviament a cadascú correspon. Vist de forma desapassionada, el camí que cadascú pren a la vida i la forma com se la planteja són respectables per igual però ha de ser valorat basant-se en les seves motivacions reals i en funció dels seus resultats. En el primer cas, és evident que la vida se'ns ofereix més fluida, rica i variada d’opcions en atribuir un temps per a cada cosa. En el segon cas, encara que pugui semblar que obtenim millors resultats, la veritat és que ens creem un cercle infernal ja que com més tenim més volem o, el que s'acostuma a dir, més necessitem (¿?)
La nostra pròpia estructura física i espiritual ens reclama un enfocament equilibrat. No podem passar sense dormir un mínim d'hores diari, igualment hem de menjar i relaxar-nos de manera periòdica així com dedicar un temps a tasques diferents de la feina habitual siguin de lleure, esport o estudi. Quan forcem qualsevol àmbit del nostre ésser, aquest protesta generant un malestar patològic o psicològic que ens posa sobre avís que estem en un camí erroni.
Agafar-nos a la feina com a única idea vital, en detriment d'altres expectatives personals, és limitar-nos humanament privant-nos d'una infinitat d'opcions meravelloses que la Vida posa a la nostra disposició si estem disposats a viure-les.
15.05.04
-------------------------------------------------------------------------------
La vida, somni o
realitat?
Si no fos per les necessitats del cos podríem pensar que tot és un somni, tal com passa amb una pel·lícula o com quan en dormir ens trobem immersos en mil imatges inconnexes, amb més o menys realisme, fins a despertar sorpresos sense saber del cert que ens passa i on som.
Ben mirat, tot sembla real: de vegades magnífic i d'altres nefast com en els somnis en què s'alternen malsons i escenes pletòriques d'encant. Personatges d'aquest gran guió que és la Vida, ens movem aparentment al nostre gust, però estem subjectes a la trama general escrita per... qui sap?
Les accions i emocions que desenvolupen els actors en una obra cinematogràfica són tan reals per a nosaltres en contemplar-la com ho pot ser la nostra pròpia experiència vital. Un enigma que cadascú enfronta a la seva manera tal com millor li dicta el seu enteniment.
Encara que passem per alt les nostres inquietuds i dubtes, les qüestions que no comprenem segueixen aquí acuitant-nos. No tinguem por de fer-nos preguntes si volem sentir-nos desperts, si volem evolucionar, doncs, plantejar-nos hipòtesis que expliquin en la mesura del possible el misteri en què estem envoltats, ens acosta una mica més al punt de connexió amb el Jo Suprem.
El Coneixement, així en majúscula, és latent en nosaltres mateixos i és a la nostra mà acollir-lo plenament. En interrogar-nos sobre els temes que ens desborden, la nostra veu interior ens va suggerint les respostes amb simbolismes que cal interpretar. Molts aspectes quedaran fora de la nostra comprensió perquè saber-ho tot seria potser massa tremend i inconcebible.
En qualsevol cas, el dubte que encapçalava aquesta nota segueix present: Estem dins o fora del conte? Escrivim nosaltres la història o només som mers personatges d'una obra extraordinària l'autor de la qual desconeixem? Sigui quina sigui la resposta, el fet que tots tenim un començament i un final ens pot orientar en el sentit de suposar la nostra vida controlada per una intel·ligència i un poder més enllà del nostre control.
22.05.04
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Banderes, per què
i per a què?
L'home, individu singular per excel·lència, cerca la pertinença a un grup, sigui una societat, un club o una pàtria. Sembla que per afirmar-nos necessitem estar englobats sota qualsevol ensenya, subestimant la nostra pròpia personalitat que ens caracteritza i ens constitueix en éssers únics a cadascú.
El fet de tenir criteri personal, idees raonades o creences determinades és una aportació per oferir a la col·lectivitat en la mesura de les nostres possibilitats. Renunciar a aquesta particularitat ens posa a l'alçada dels integrants d'un ramat que se sotmet obedient a les ordres d'un guia amb l'agreujant que aquesta afiliació degenera de vegades en fanatismes tan nocius com inútils.
Valors bàsics com respecte, tolerància, compassió són per a la convivència humana l'equipatge que ens permet la millor harmonia entre tots els éssers que ens movem per aquest món tan maltractat per l'ús i l'abús de banderes diverses, siguin polítiques, econòmiques, esportives, religioses , etc.
Molt del que passa no passaria si ens impliquéssim a títol personal perquè la nostra opinió individual i secreta difereix gairebé sempre de les raons esgrimides pel “grup” al qual pertanyem i que actua, en el nostre nom, com millor li sembla i convé a uns interessos gairebé sempre aliens al nostre propi.
No desenvolupem la nostra singularitat pel temor a sentir-nos marginats, assenyalats pels altres. I no es tracta de fomentar la cultura àcrata doncs podem opinar el mateix que el grup però no tenim perquè cedir-li la nostra capacitat de decisió que és una prerrogativa que ens pertany i ens situa en el pla correcte.
La seguretat de
sentir-nos emparats sota la capa del grup suposa la pèrdua d'identitat personal
i fet i fet coarta el nostre progrés efectiu en estar alienats a altres
interessos que poden ser adequats per a nosaltres però com una opció voluntària
i no imposada.
A ningú no li agrada que
l'obliguin a fer alguna cosa però en canvi a molts els sembla natural aquesta
imposició soterrada consubstancial dels grups que anul·la la idiosincràsia dels
seus membres. Saber i voler estar per sobre de modes, consignes o prejudicis de
qualsevol índole ens proporciona la pau i el benestar interns de sentir-nos
amos del nostre destí.
29.05.04
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------
L'aventura del
dia a dia
Són les 6,45 del matí. El son encara senyoreja a gust i la motivació per aixecar-se és molt remota. Què ens espera de nou en el dia que comença? Quin interès ens convida a l'esforç de posar-nos en marxa? El sol fet d'estar vius i donar-nos opció per a noves experiències, que poden resultar sorprenents i fins i tot meravelloses, seria prou estímul per llançar-nos a l'acció, però no és així a primera hora. L'activitat quotidiana és per a molts, potser per a la majoria, un motiu mancat d'al·licient al qual ens aboquem més per compromís que per gust.
Pot variar d'una tasca a una altra en la forma, però, en el fons, són moltes hores de treball, no sempre el que més desitgem, en què estem sotmesos a la pressió de la productivitat que generalment comporta mínima consideració cap a la persona que està dedicant el seu temps i energia a una tasca amb la sola motivació d'obtenir una remuneració que permeti el sosteniment.
Una ocupació que no motivi plaer en ser desenvolupada, accentua tots els seus aspectes negatius i genera frustració en no aportar satisfacció i quedar limitada només a aconseguir els mitjans de vida necessaris com a única finalitat que justifiqui una dedicació tan continuada i repetitiva. Això serveix tant per a patró com per a empleat que veuen, cadascú en el seu propi àmbit, com van transcorrent els dies en un aparent malbaratament del seu temps vital que preferirien dedicar a altres activitats més agradables i creatives, que omplissin el seu ànim i donessin sentit a la seva vida.
Treballar, menjar i dormir deixen disponibles molt poques hores per a nosaltres i a més fora d'horari útil. Què fer, doncs? Doncs anar traient temps de les hores de descans o desistir d'algun projecte o activitat (siguin estudis, aficions, lleure o esport) perquè no encaixa a l'agenda atapeïda.
Hi ha alternativa a aquesta situació? Aquí entrem en el terreny dels objectius personals que, si es basen en la possessió i acumulació material, ens sotmeten a tota mena de sobreesforços desitjats o no. Emperò si el nostre criteri es troba a l'ona de gaudir de la vida en el seu sentit més ampli, anirem escollint aquelles obligacions indispensables i deixarem marge suficient per desenvolupar les infinites facultats que tots posseïm i que és a la nostra mà regalar-nos en deixar que flueixin els nostres gustos i apetències més íntims.
5.06.04
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Tot el que és bo
abunda
Bonica frase pronunciada per una persona amb qui tractava per primera vegada. Va ser en preguntar-li el seu nom i pel fet de coincidir amb el meu, va brollar-li l'expressió que encapçala aquest escrit. Em va atendre ràpid i sol·lícit, negant-se a cobrar res pel seu servei que, encara que senzill, va suposar una solució per al meu problema.
Sembla que al món només hi ha desastres i problemes perquè tots els mitjans d'informació en van sempre plens, però la veritat és que la immensa majoria de les coses van bé i les bones notícies estan per tot arreu impregnant la vida quotidiana amb la seva suavitat i bellesa. Molt optimista? Poc realista? Ni una cosa ni l'altra.
Detalls positius potser nimis però innombrables esquitxen el nostre camí diari. Des dels bons dies que ens desitgen –encara que sigui una salutació rutinaria- fins al petit favor que rebem a la feina o en qualsevol gestió que puguem efectuar. Quan som beneficiaris d'un gest de bona voluntat aliè ens sentim embargats d'un benestar íntim i profund que ens produeix una sensació alhora de sorpresa i felicitat.
Diuen que les bones notícies no venen. La gent està àvida de la desgràcia dels altres com si amb això volgués consolar-se de les pròpies. Hi ha una consciència col·lectiva que és la suma de tot el que pensem o sentim cadascun de nosaltres. Al nostre abast està donar-li un contingut positiu alimentant els nostres pensaments només amb valors constructius i esdeveniments agradables. D'aquesta manera transmetem bona energia que es difon per tot arreu beneficiant de manera inconscient a tots els que integrem la família humana.
Com a éssers pensants que som tenim la facultat de veure les coses sota el prisma que més ens agradi. Qualsevol succés comporta el seu vessant útil del que podem extreure ensenyaments per créixer i avançar. Rebutjant de la nostra ment els temes negatius i apartant dels nostres pensaments els aspectes desagradables aquests quedaran reduïts i eliminats per falta de ressonància amb la consegüent millora general en veure's lliure d'ells la consciència col·lectiva de la qual només fluiran aspectes profitosos i creatius contribuint de manera efectiva i espontània a l'evolució mental i espiritual de tots els éssers que habitem el planeta.
12.06.04
La insatisfacció
És cert que sovint ens assalta un estat d'insatisfacció motivat per mil i una circumstàncies. Moltes vegades són autèntiques ximpleries les que desfermen aquesta sensació encara que allò que aflora, per qualsevol motiu intranscendent, són causes més profundes d'infelicitat que nien al nostre interior.
Com el conte de les noranta-nou monedes d'or, pensem en la que falta per a cent i no en totes les que tenim a la mà. Sembla que per ser feliços sempre ens falta alguna cosa, com si tot del què ja gaudim no tingués valor pel sol fet de ja disposar-ne.
Som feliços en la mesura que apreciem allò que la vida ens va oferint: la salut, l'amor, l'amistat, els mitjans materials en general... Tot ho hem d'agrair contínuament atès que cap bé és inamovible ja que el que avui tenim ens pot faltar demà !
Quantes persones es lamenten de no haver considerat en la seva justa vàlua alguna cosa del que gaudien quan, arribat el moment, ho perden. En paraules de John Lennon “La vida és el que ens passa mentre estem fent plans per al futur” Si volem una vida plena hem de treure partit de l'aquí i l’ara sense que això impedeixi projectar-nos endavant i somiar.
La recerca del tresor personal es troba en totes les cultures i llegendes: Donem moltes voltes, seguim innombrables camins, sempre darrere del què ens falta sense parar atenció al què ens envolta o al què ens passa en el moment que estem vivint i per aquí és per on se'ns va escapant el “nostre tresor” que tenim sempre al costat.
Quan anem a buscar una cosa determinada que compleixi les nostres ànsies, amb el nostre desassossec, passem de llarg. Recordem allò de “Déu escriu recte amb línies tortes” i estiguem atents doncs, sovint, allò que anhelem se'ns presenta de manera diferent de la que imaginàvem però sempre és la més adequada a les nostres veritables necessitats.
En general, cal recórrer un llarg camí per arribar a descobrir allò que ens ompli i doni sentit a la nostra vida però, perquè el nostre camí sigui profitós, el nostre esperit ha d'estar obert i receptiu, sense idees preconcebudes que ens privin de veure allò que se'ns brinda. La vida és generosa però totalment imprevisible.
19.06.04
---------------------------------------------------------------------------------------------------------
El màgic
Qualsevol història de ficció, des de la senzilla Mary Poppins fins a l'efectista Harry Potter, conté els elements bàsics per atraure, sorprendre, satisfer i un llarg etcètera perquè en el fons d’elles s’hi albira allò meravellós barrejat amb allò humà. La fascinació cap a el màgic ens ve de lluny i deu el seu arrelament a l'íntim desig que tots tenim de comptar amb un mitjà d'enfrontar-nos als misteris de diferent índole que ens envolten.
També ens captiva el poder d'interactuar en la realitat de manera sobrenatural que utilitzaríem de mil maneres aplicat a la nostra vida diària, a les nostres múltiples vicissituds per resoldre els mil i un problemes amb què ens topem, però, seguint les “normes màgiques”, l'ús d'un poder té unes limitacions i condicionants que el circumscriuen a situacions determinades o extremes.
Hem sentit a parlar d'aquelles persones que tenen uns dons especials que han d'observar amb rigor la utilització dels mateixos que, en cap cas, no els està permès aplicar en benefici propi i tampoc comercialitzar-lo. En realitat, qualsevol pot desenvolupar facultats màgiques sempre que la motivació sigui oberta i altruista.
Davant les fantàstiques històries de màgia, la nostra reacció va de l'admiració i l’embadaliment a la indiferència o el desdeny segons sigui la nostra edat, sensibilitat, estat d'ànim o situació vital. És comprensible que capti més l'interès dels nens i les persones amb dificultats, siguin emocionals o materials, que troben evasió i somieig en aquest territori fora de la realitat habitual.
On pararem amb tanta màgia? Potser és un sedatiu de carències, valors i necessitats insatisfetes. En aquesta mateixa línia podríem citar les innombrables loteries a què tants acudeixen a la recerca de la solució per a les seves vides. Estem envoltats de fets màgics que ens passen desapercebuts per habituals. Qualsevol fenomen al nostre univers és un veritable miracle, des del funcionament del nostre propi cos fins a l'equilibri planetari.
La millor màgia, l'única màgia, és al nostre interior on resideix tot el potencial que desitgem i vulguem. La certesa hi és, per a qui ho vulgui comprovar: La fe mou muntanyes. O el que és el mateix: Amb profunda convicció aconsegueixes tot el què desitges.
26.06.04
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
La nostra
dualitat
Tal com passa amb tots els àmbits del què ens envolta, l'ésser humà també es veu sotmès a la paradoxa de la dualitat. De la mateixa manera que existeix el dia i la nit, la tempesta i la calma, l'amor i l'odi i així “ad infinitum”, en tots nosaltres nien la llum i la foscor que s'alternen en la seva influència i ens sorprenen constantment per la seva aparició incontrolada, al marge de la nostra voluntat.
Quantes vegades estem tan tranquils i, per una nimietat, ens assalta un sobtat arravatament de mal humor que tant desconcerta a qui està al nostre costat com a nosaltres mateixos. A què pot ser degut? El nostre interior és com una cuina en permanent activitat on macera i es va coent tot allò que ens passa. Sovint les emocions i sensacions amb què ens anem topant no resulten ingredients massa apropiats, el guisat se'ns indigesta i, en el moment que menys ho esperem, ens repeteix en forma d'exabrupte o sortida malagradosa.
Totes les persones, incloses les més serenes, calmades i assenyades, estan subjectes als efectes d'aquesta dualitat que ens conforma i ens situa al mateix nivell de tot allò que existeix. En nosaltres conviuen allò positiu i allò negatiu, la sensatesa i la bogeria, la grandesa i la mesquinesa... La raó que es dóna per explicar aquesta aparent incongruència és que si no hi hagués contrastos no podríem apreciar la realitat. Així podem dir que tenim calor perquè la comparem amb el fred que també hem sentit o que estem contents perquè sabem de la tristesa...
Ineludible alternativa? Això sembla i no resulta tan indesitjable si pensem en l’ajuda que ens proporciona en l’avaluació del nostre diari viure. Si ho veiem com una eina de viatge, ens cal enfocar degudament les nostres reaccions i, en ser conscients del procés amb què ens guiem, prendre les decisions oportunes efectuant les correccions de rumb pertinents sobre la marxa, igual que ho fa un mariner que solca els mars, sotmès a les forces de la natura, que va adaptant la seva navegació per mantenir-se a la ruta prevista.
Cadascú de nosaltres està format per aspectes de llum i d'ombra. Acceptar la nostra dualitat, sense rebutjar cap faceta, ens posa en el camí correcte per efectuar amb profit el nostre pas per aquesta vida i treure'n les lliçons que hem vingut a aprendre.
3.07.04
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Caminant, no hi ha
camí...
Quina bella i encertada definició que ens va donar el poeta: Caminant no hi ha camí, es fa camí en caminar... Així és, així de senzill. La vida és plena de camins i senderes. Qualsevol és bo pel nostre pas. Tots porten a algun lloc i a tot arreu trobem bellesa i coses per aprendre. No es tracta de circular per un camí determinat sinó que aquest camí sigui “el nostre camí” on puguem trobar els fruits adequats per al nostre cos i el nostre esperit.
Molts són els que s'enlluernen per camins cèlebres, sigui el Camí de Santiago o el París-Dakar, per parlar només de dues de les rutes més conegudes en àmbits ben diferents. Pot ser que hi trobin el que anhelen o pot ser que hi trobin la inspiració necessària per reconèixer el seu propi camí. En qualsevol cas –recordem la cita del poeta– és el nostre caminar el que constitueix el camí i no al revés.
Quan la inquietud existencial ens envaeix, ens agafem a opcions “d’eficàcia provada” o si més no que ofereixin unes expectatives raonables de proporcionar-nos el que busquem, si és que sabem amb certesa el que busquem. Per començar, val la pena mirar cap endins en lloc de desviar la nostra atenció cap a l'exterior. Fins que no surti de nosaltres l'impuls adequat, l'orientació precisa que doni resposta al nostre neguit, seran en va tots els passos que fem i tots els camins que recorrem.
Hem de sincerar-nos i escoltar molt atents el què ens diu el nostre cor: Què és el què ens agradaria fer, què és el què més ens agrada i llançar-nos darrere d'això. Només així, només en posar-nos en marxa moguts pel motiu autèntic que emana del nostre interior, trobarem la satisfacció de sentir-nos en el bon camí, en el nostre camí. És clar que la cosa exigeix una bona dosi de confiança i determinació, però, un cop presa la decisió, podem estar segurs que en el camí que iniciem no ens ha de faltar la guia i el suport que ens poden arribar del costat més inesperat.
En desprendre'ns de prejudicis i fardells inútils, avancem tranquils i oberts el què ens fa plenament intuïtius i receptius a tot allò que ens envolta. En aquesta tessitura, tot el que necessites saber se't revela i tot el que precises t'arriba, en el moment oportú i de la manera més adequada.
10.07.04
No hay comentarios:
Publicar un comentario