En una sala impoluta nadie tarda un segundo en recoger un papel que se cae al suelo

UN HOGAR LLAMADO MUNDO       

Habitar el mundo. Una invitación a la estética de lo cotidiano. 

«Nos hemos convertido en consumidores de lo efímero, en lugar de creadores o cuidadores de lo importante» -  Raquel Cascales

¿Dónde está la belleza en una sociedad donde todo es aesthetic? En tiempos de estetización digital masiva, se han perdido las herramientas y la sensibilidad para juzgar con criterio estético. Y esto no es asunto de cada cual o de cada casa. Es un asunto que afecta a las comunidades, a las ciudades y a la configuración del mundo como explica Raquel Cascales en este ensayo.

Quien camina sin rumbo desafía al tiempo y mantiene la chispa de la conciencia

CAMINAR ES RESISTIR                           

UNA PROPUESTA AMBULANTE

Caminar es uno de los últimos actos de resistencia en un mundo que ha convertido el tiempo en una mercancía. Mientras la ciudad nos obliga a medir cada minuto en función de su utilidad, el flâneur –ese caminante sin causa– se desliza entre las grietas del sistema, eligiendo el extravío en lugar del destino. 

No le interesa la dictadura de los relojes, sino el ritmo impredecible de sus pasos, la textura del suelo, la forma en que la luz tiñe una esquina. Como advirtió Walter Benjamin, para ese paseante ocioso, la multitud es su velo, la trinchera desde la que observa sin ser devorado por la maquinaria del mercado.

Treballo quasi tot el dia: em llevo a tres quarts de nou i dibuixo fins a l’hora de dinar

PILARÍN BAYÉS                                

«M'estimo més ser bleda que dramàtica»

Pilarín Bayés (Vic,1941) ha il·lustrat la infància de moltes generacions de catalans i encara no ha passat de moda. És de conviccions fermes i d’esperit optimista, i als seus 85 anys encara dibuixa cada dia fins a quarts de tres de la matinada. El dibuix és la seva passió, i mentre pugui no pararà mai. Treballa amb la seva filla, amb qui estan impulsant les jornades professionals d'il·lustració Vic il·lustra: "Perquè al món de la il·lustració, que ja és una professió força solitària, ens falta xarxa. I m’agrada molt la idea que els il·lustradors ens coneguem entre nosaltres i que els més joves tinguin l’oportunitat de donar-se a conèixer". Tinc la sort que un matí d’agost em rebi a casa seva, a Vic. Quan arribo ja té preparada la taula on farem l'entrevista, amb un braç de gitano per a cadascú. “¿Què voldràs per beure? Em sap greu, però només et puc oferir Coca-Cola o cafè. Ahir se’m va acabar l'orxata”.

El seu contacte és amorós. La seva textura és acollidora. El seu benestar, assegurat

© EL MIRACLE DE L’AIGUA                

Un element imprescindible i misteriós. Sense ell no podem viure.

L’aigua ens sadolla, ens neteja, ens relaxa, ens refresca... i ens constitueix físicament.

Quan et llances a un espai curull d’aigua, l’aigua -com una mare sol·licita- t’acull, t’abraça... El benestar que proporciona és inigualable. Només la seva visió ja és terapèutica.

Una font, un riu, una cascada, un llac. Allà on raja el seu so és gratificant; allà on està encalmada és una gran sensació de pau.

Camino por el sendero con un estribillo alegre, simplemente cantando bajo la lluvia

          CANTANDO BAJO LA LLUVIA          

¡Qué sensación tan maravillosa! Vuelvo a ser feliz.

Estoy cantando bajo la lluvia,

simplemente cantando bajo la lluvia.

¡Qué sensación tan gloriosa!

Vuelvo a ser feliz.

Tot ha de tenir explicació i tinc ganes de saber coses que no les arribaré a saber mai

ESTAT DE FASCINACIÓ                         

Hi ha dues accions a les quals em recorre l’ànima quan la terrenalitat l’amenaça de ressecar-la. Dues activitats que podria fer perfectament dins una cel·la —no demanen altre contenidor que l’habitació infinita de jo per dins—, però que el segle XXI a Barcelona em fa fer-les des de llocs menys ascètics, com ara una cafeteria o el sofà de casa.

Ho noto, que l’ànima se’m marceix, quan, malgrat el Prozac, ho trobo tot trist. Una núvia amb tatuatges, un bebè amb diadema, una caixa d’allò que en diuen plátanos machos. Ploraria profundament sobre aquestes tres imatges perquè, d’alguna manera, premen el botó d’obertura de les comportes d’una tristesa intractable que sentia quan tot em feia ràbia i no suportava a ningú.

Per treure’m de casa m’has d’oferir que l’esforç màxim del dia sigui dutxar-me al matí

NO HAS FET VACANCES                        

Avui se m’acaben les vacances i em sento com si m’hagués pres un bidó de  Jägermeister. Em fa mal tot, estic trista, enfadada, tinc mal de cap, restrenyiment, reflux gastroesofàgic i els peus freds.

I demà, quan em connecti a la reunió del matí, potser algú em preguntarà on he anat de vacances i per què estic tan blanca. Ara t’ho explico.

La paraula vacança ve del mot llatí vacare, estar buit, estar lliure, estar desocupat. En cap moment contempla l’exercici de rentar els plats en un altre codi postal, per més remot que sigui. Aviam espera, que ho torno a mirar. No, enlloc diu lo dels plats.

Necesitar a los demás no nos hace menos libres, sino profundamente humanos

LA GEOGRAFÍA DE LA CONVIVENCIA

Bares, hospitales y todo lo que sucede entre medias

Una amiga me reenvía una newsletter sin añadir apenas contexto. No me explica qué espera que piense, ni subraya una frase, ni acompaña el gesto con una larga recomendación; simplemente me la hace llegar. Podría parecer algo menor, una acción de pocos segundos condenada a desaparecer bajo la siguiente notificación, pero hay en ella una forma discreta de atención que quizá hemos aprendido a valorar demasiado poco: pensar en alguien mientras leemos, reconocer en unas ideas la huella de sus preguntas, detenernos y decidir que merece la pena compartirlas. El otro sigue existiendo cuando no está delante. Su voz deja sedimento. La conversación, de algún modo, continúa trabajando a distancia.

La newsletter era de Andreu Peiró y giraba alrededor de un artículo titulado España contra todo pronóstico. El punto de partida tenía la eficacia provocadora de los buenos anzuelos: en España hay más bares que camas de hospital.

El futur de la humanitat no és un destí escrit: té molt a veure amb el que nosaltres fem

LA IDEA DE FUTUR                                         

Forma part de l’esforç dels humans per trobar sentit a la vida

A la revista El Món d’Ahir hi trobem bons narradors que escriuen sobre el passat. L’objectiu principal no és analitzar la història, sinó fer-la reviure a través d’escriptors que hi apropen la lupa. Amb un títol que ret homenatge a Stefan Zweig, cada trimestre se’n publica un número articulat per un tema: La infància, L’atzar, El cosmos, Feliços vint, o el darrer, Futur.

"Les grans malvestats del segle XX i els riscos socials, econòmics i ambientals derivats de les successives revolucions tecnològiques han convertit el futur en una obsessió, no només per als pensadors, sinó també per als científics, els polítics i totes les persones interessades en el fet col·lectiu. En les circumstàncies actuals, cadascun de nosaltres sap que els nostres plans individuals són tan fràgils com els de la lletera del conte. Però com a espècie no ens podem permetre el luxe de no fer plans.

El dolor se interpreta como falla, el cuidado como carga, la empatía como distracción

EL MAL NUESTRO DE CADA DÍA

Te vaciaremos y te llenaremos de nosotros. —George Orwell

El mal no siempre necesita camuflarse bajo grandes ideologías ni aparatos represivos visibles. A veces le basta con administrarse a través de instituciones, burocracias, medios de comunicación, algoritmos, mercados. Y eso no lo hace menos peligroso; solo lo hace más invisible.

Es una corrupción que no es accidental, coyuntural ni periférica: es estructural, constitutiva del sistema mismo. No se trata de psicopatologías aisladas, se trata sobre todo de una configuración relacional colectiva profundamente degradada.

De este trasfondo se ha ocupado la llamada ponerología, que ha estudiado cómo la psicopatía a gran escala ha convertido en herramientas de dominación todo un repertorio de técnicas derivadas del psicoanálisis y de la psicología social.