No seria per culpa seva que la festa s'acabaria. Amb sort, aquest cop seria eterna

LA IDEA                                                        

Un dia, la Guadalupe Nájera va tenir una idea. Va ser just després d'anar-se'n al llit, però li feia tanta mandra llevar-se que no la va apuntar en un paper. Al matí següent, va notar alguna cosa humida al cap. Era la idea que supurava. Se la va tocar amb fàstic i va intentar agafar-la. No va poder. Era una idea esmunyedissa, una gran idea que ja començava a empastifar-li el cabell. Estava calenta i li va semblar que bategava. La Guadalupe va trigar força a refer-se i per fi la va deixar anar en veu alta:

—A partir d'ara, només faré el que em doni la gana.

Una hora després, va sonar el despertador i la Guadalupe Nájera va comprovar que el seu propòsit anava de veres. Va apagar l'aparell d'un cop i va continuar dormitant fins que se'n va afartar. Llavors es va alçar, es va preparar uns ous remenats i es va posar les seves ranxeres preferides per contemplar una llum del dia que solia perdre's. A la fàbrica no tenien finestres.

Placer de compartir tiempo con quienes forman parte de tu vida alrededor de una mesa

ODA A LA SOBREMESA                          

Primero la comida. Después, lo importante: esa clásica prórroga consciente del placer que supone compartir tiempo con quienes forman parte de tu vida alrededor de platos a medio terminar. Comer en compañía es compartir historias y reforzar vínculos, pero, sobre todo, ganar espacio en la memoria de los que nos rodean y sentirnos más satisfechos con nuestra vida.

El festín ha terminado hace rato, pero nadie se levanta. En la mesa sobres de azúcar rasgados por la mitad, tazas de café vacías, servilletas arrugadas, varios platos con migas de pan, restos de tartas de queso y mousses de limón. Alguien empieza a contar una historia. Otro interrumpe. Se habla de cualquier tema y, a veces, de todo lo que se ha ido postergando hasta este preciso instante.

Piensan que están autorizados por Dios para hacernos las maldades que se les ocurran

LOS FAVORITOS DE DIOS                      

Todos sabemos que el cristianismo es la doctrina que enseñó un hombre, que fue llamado Jesús, y después Cristo (o Jesucristo). ¿Se puede afirmar que tal maestro existió? Sí, porque nos llegó su doctrina. ¿Qué sentido tiene negar su existencia si su obra perdura? Su ejemplo sigue ahí, disponible para todo aquel que lo quiera imitar. 

Entretenerse en averiguaciones sobre quién lo dictó, dónde y cuándo, ¿no es como intentar descubrir el sexo de los ángeles? ¿No es como buscar al que te ha disparado en vez de buscar al médico?

¿Qué es lo que enseñaba ese hombre? Pues básicamente podría resumirse en una frase: “No hagas a los demás aquello que no te gustaría que los demás te hicieran”. Él aseguraba que, respetando esa sencilla regla, todo el mundo se podía salvar.

Hi ha tantes coses per aprendre, tants moments per disfrutar, la vida sempre va sumant

 

                               SOBREVIURÉ                               

Ara viuré, si em queda una miqueta d’aire no penso defallir

He d’aprendre a viure,
tornar a començar.
Viure en silenci,
ser invisible, no em farà avançar.

Les nostres facultats s’atrofiaran i aviat no sabrem ni llegir, ni escriure... ni pensar

Veure llibre

© L’ANORREAMENT DE L’ÉSSER HUMÀ 

Un llibre imprescindible per a desemmascarar les falses promeses de la intel·ligència artificial i entendre com les grans tecnològiques converteixen el seu hype (bombo publicitari) en un negoci a costa de les nostres vides.

Acabarà la intel·ligència artificial dominant el món? Han creat una forma de vida artificial capaç de pensar per si mateixa? Es quedarà amb els nostres llocs de treball? És una era on els ordinadors són millors que els humans?

Aquests temors són una conseqüència de la implacable promoció de la IA per part de les empreses tecnològiques per justificar el robatori de dades, motivar la creació d'eines de vigilància i devaluar la creativitat humana.

Quieren una sociedad inerme. Es un plan y tenemos tantos traidores como invasores

MANUAL DE RESISTENCIA                      

Muchos españoles de toda ideología o condición, incluso policías, no saben qué hacer, andan desnortados, se preguntan qué hacer para defender nuestro paisaje y paisanaje, para defender a España.

Pues bien, carezco de ánimo para liderar nada, ni a nadie pero yo, si estuviera desnortado algo que no estoy, haría lo siguiente (de lo que se puede decir públicamente, recuerden que también carecemos de libertad de expresión):

En una sala impoluta nadie tarda un segundo en recoger un papel que se cae al suelo

UN HOGAR LLAMADO MUNDO       

Habitar el mundo. Una invitación a la estética de lo cotidiano. 

«Nos hemos convertido en consumidores de lo efímero, en lugar de creadores o cuidadores de lo importante» -  Raquel Cascales

¿Dónde está la belleza en una sociedad donde todo es aesthetic? En tiempos de estetización digital masiva, se han perdido las herramientas y la sensibilidad para juzgar con criterio estético. Y esto no es asunto de cada cual o de cada casa. Es un asunto que afecta a las comunidades, a las ciudades y a la configuración del mundo como explica Raquel Cascales en este ensayo.

Quien camina sin rumbo desafía al tiempo y mantiene la chispa de la conciencia

CAMINAR ES RESISTIR                           

UNA PROPUESTA AMBULANTE

Caminar es uno de los últimos actos de resistencia en un mundo que ha convertido el tiempo en una mercancía. Mientras la ciudad nos obliga a medir cada minuto en función de su utilidad, el flâneur –ese caminante sin causa– se desliza entre las grietas del sistema, eligiendo el extravío en lugar del destino. 

No le interesa la dictadura de los relojes, sino el ritmo impredecible de sus pasos, la textura del suelo, la forma en que la luz tiñe una esquina. Como advirtió Walter Benjamin, para ese paseante ocioso, la multitud es su velo, la trinchera desde la que observa sin ser devorado por la maquinaria del mercado.

Treballo quasi tot el dia: em llevo a tres quarts de nou i dibuixo fins a l’hora de dinar

PILARÍN BAYÉS                                

«M'estimo més ser bleda que dramàtica»

Pilarín Bayés (Vic,1941) ha il·lustrat la infància de moltes generacions de catalans i encara no ha passat de moda. És de conviccions fermes i d’esperit optimista, i als seus 85 anys encara dibuixa cada dia fins a quarts de tres de la matinada. El dibuix és la seva passió, i mentre pugui no pararà mai. Treballa amb la seva filla, amb qui estan impulsant les jornades professionals d'il·lustració Vic il·lustra: "Perquè al món de la il·lustració, que ja és una professió força solitària, ens falta xarxa. I m’agrada molt la idea que els il·lustradors ens coneguem entre nosaltres i que els més joves tinguin l’oportunitat de donar-se a conèixer". Tinc la sort que un matí d’agost em rebi a casa seva, a Vic. Quan arribo ja té preparada la taula on farem l'entrevista, amb un braç de gitano per a cadascú. “¿Què voldràs per beure? Em sap greu, però només et puc oferir Coca-Cola o cafè. Ahir se’m va acabar l'orxata”.

El seu contacte és amorós. La seva textura és acollidora. El seu benestar, assegurat

© EL MIRACLE DE L’AIGUA                

Un element imprescindible i misteriós. Sense ell no podem viure.

L’aigua ens sadolla, ens neteja, ens relaxa, ens refresca... i ens constitueix físicament.

Quan et llances a un espai curull d’aigua, l’aigua -com una mare sol·licita- t’acull, t’abraça... El benestar que proporciona és inigualable. Només la seva visió ja és terapèutica.

Una font, un riu, una cascada, un llac. Allà on raja el seu so és gratificant; allà on està encalmada és una gran sensació de pau.