© A LA CERCA D'AIRE I ENERGIA
Passen els dies i
l'atmosfera asfixiant es va fent cada vegada més aclaparadora i pesada.
No sé com els va
als que creuen en el relat oficial... suposo que estan angoixats i disposats a
aferrar-se a qualsevol indici de millora (¿les vacunes potser?)
Però, i els que
com jo no ens hem cregut res des del principi, on ens agafem?
A més de suportar
la mentida persistent que ens envolta... la falta de festes i d'alegria va
minant l'estat d'ànim agreujat per l'assenyalament -fins i tot el atac- d'algun
dels "creients".
I sembla que va per llarg i que augmenten les amenaces i extorsions. Amb aquest panorama necessitem més que mai AIRE i ENERGIA. Però on anar a buscar-los? Qualsevol pas que donem ha de ser "infringint alguna norma" que suposa un plus de malestar.
Mentrestant, va
baixant el nivell d'energia que ens sosté i la falta de motivació es comença a
desplegar davant nostre fent aparèixer el desànim que pren el lloc de la ràbia
inicial.
És una guerra de
desgast com aquells llargs setges a què sotmetien algunes ciutats quan les
volien conquerir malgrat la seva aferrissada defensa.
Així és com ens
trobem la minoria de persones conscients. Enmig d'un setge, i amb la llastimosa
derivada de veure'ns enfrontats als nostres propis germans.
I no cal perdre
temps reconeixent la gran traça que les elits han demostrat en aquesta operació
massiva de control humà. Les elits sempre ho planegen tot amb molt de compte
perquè tenen molt clars els seus objectius, cosa que nosaltres no tenim...
Patim, ens
queixem, confiem que... però cap reflexió seriosa i menys cap acció ferma per
defensar els nostres drets, ja no dic ampliar-los el que, a més de lògic i
necessari, hauria de ser el nostre objectiu de vida...
Però no. Ens
conformem amb el petit benestar material de què disposem (que ens han deixat) i
només la seva pèrdua ens preocupa una mica. Res de pensar en la nostra
llibertat i dignitat humanes (¿sabem el que són?)
Embotornats amb
sèries televisives i altres entreteniments no parem atenció al que ens és més
indispensable. Aclaparats amb tantes "obligacions distractives" no
podem desbrossar el gra de la palla i així ens va.
És hora de
desprendre’s de tota la faramalla "des-informativa" per donar espai a
la reflexió que ens proporcioni una visió del que ens és bàsic i important:
l'amor, l'alegria, la confiança, la pau, la senzillesa, la solidaritat,
l'amistat, el contacte humà... en fi per què seguir.
Si no som capaços
de renunciar a tantes coses supèrflues que ens tenen ofegats a la vida, ja
podem tenir clar que ho perdrem tot: l'important i el superflu!
Nosaltres tenim
la paraula. Només nosaltres podem dir "fins aquí hem arribat" si és
que volem una vida amb sentit, amb il·lusió... En definitiva, si volem ser
feliços!
____________________________________________________________
Joan
Martí
No hay comentarios:
Publicar un comentario