18/6/13

Quan els de baix es mouen, els de dalt trontollen.

LA RESPOSTA INDIGNADA DAVANT UNA CRISI SISTÈMICA

Crònica de la conferència d’Esther Vivas a Vinaròs presentada per Carles Santos


“El problema de la cultura no és l’IVA, sinó la pròpia cultura”. Carles Santos –“sóc músic”-, resumia amb aquesta frase el setge al sector que s’està vivint en el últims temps a base d’aplicacions de l’IVA i altres circumstancies que, sumades a  la situació de crisi econòmica, estan afectant greument un àmbit social fonamental i, per tant, ofegant la funció cultural com a agent crític del poder establert.

Qüestió de cultura o dues peces per interpretar una crisi
El nostre músic, universal en tants conceptes, explicava des de la seu de la Fundació Caixa Vinaròs que la presència d’Esther Vivas i la conferència L’estafa de la crisi i la resposta indignada, no deixava de ser una invitació a casa seua, ja que l’auditori que porta el seu nom és l’espai de creació en el qual passa moltes hores.

Un espai des del qual Santos proposava a Vivas davant un nombrós públic dos ambients musicals per tal d’orquestrar i experimentar dues visions de la crisi. Una peça aparentment més tranquil·la, en la qual quedava patent la mestria i el domini de l’íntim flirteig etern i apassionat de Santos amb el piano, i l’altra, un bram musical tocat amb els punys, vigorós, contundent. Dues peces de les quals, Vivas es quedava amb els efectistes punys sobre el teclat com a pols musical per a interpretar la crisi, especialment pel que afecta a la incidència en la població. “Una resposta indignada davant la crisi” que Santos convertia divendres 13 de juny, en una energètica i sonora cacofonia musical.

Sistemes, règims i ètica
Vivas començava per elaborar un esbós del context  econòmic situant el concepte com la conseqüència de la crisi que arrossega el propi sistema capitalista; una crisi del regim sorgit de la transició que esquitxa, també, al bipartidisme i a la, fins fa poc, intocable monarquia, institució que s’ha convertit en els últims temps en una “riota popular”.

Tot i les dramàtiques  conseqüències que està tenint la situació econòmica en la ciutadania, com traslladava Vivas, el sistema permet grans contradiccions, com, per exemple, que hi hagi “guanyadors” que estiguin aprofitant aquest context per a obtindre més beneficis, com és el cas d’Amancio Ortega i la seua empresa tèxtil, Inditex, duent  a  terme un joc brut amb l’ètica materialitzat per les condicions de treball del personal que la seua empresa tenia a Bangladesh i que va quedar al descobert, com en el cas d’altres empreses de la “marca espanyola”, fa unes setmanes en el incendi d’una fàbrica. Un altre exemple el podem trobar en Telefònica, que ha acomiadat personal quan les dades publicades li suposen uns beneficis milionaris a la gran corporació.

La crisi com a excusa
Vivas feia seu el plantejament que envolta la filosofia de moviments com el 15-M i, en la línia d’altres veus com la de Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres, i destacava la certesa que el context econòmic està servint d’excusa per tal d’aplicar polítiques duríssimes ja planificades i per obrir en canal l’economia de les classes més desprotegides davant les fluctuacions del món financer. El pitjor es que “ens estant venent estes mesures com si foren les úniques possibles”.

Tot i això, l’activista posava l’accent en que la situació econòmica també ha generat “una cosa positiva: que li hagi caigut la careta al sistema”, un sistema incoherent basat en la usura i l’avarícia que està incapacitat per oferir benestar a la població, i que deixa als vorals del camí a un milió de persones que actualment estan passant gana a l’Estat espanyol, “quan cada dia els supermercats llancen tones de menjar als contenidors”. En aquest sentit, el fet que hi hagi col·lectius que es van articular en torn al 15-M i altres moviments d’indignats ofereix esperança front al descrèdit i menyspreu que els ha dedicat l’establishment, ja que si s’han materialitzat en propostes, moviments i accions que compten amb el beneplàcit de la població, com és el cas de l’entrada de Sánchez Gordillo en una coneguda cadena de supermercats per tal d’agafar menjar i oferir-lo a gent que està passant gana .

Un dels col·lectius més representatius és la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca (PAH), malgrat que hagin sigut catalogats de filioetarres, filoterroristes o radicals antisistema, han fet seu el lema “Sí que es pot”. En contra del que pretenia el Govern espanyol, compta amb un gran suport de la població, ja què la ciutadania contempla les mesures adoptades per la PAH com legítimes en la defensa dels interessos de les persones afectades per un sistema depredador que no ha tingut en compte la capacitat econòmica de les famílies, sinó que ha animat a l’endeutament facilitant crèdits i fomentant la bombolla.

Vivas incidia també en la necessitat d’observar aquest moviment indignat de manera global, i recordava la Primavera Àrab, la resposta d’Occupy Wall Street o els esdeveniments que estan tenint lloc actualment a Turquia com a part d’un procés que compateix nus i origen.

Legimitat i legalitat
D’altra banda, Vivas establia una comparativa entre legalitat i legimitat, conceptes que han esdevingut antitètics, si més no. Sovint existeix legalitat en les mesures que aplica l’establisment -seguint els mandats de la Troika i altres actors-, però que siguin legals no significa que siguin legítimes. Així, moviments agrupats en torn als indignats han aconseguit algunes victòries, com que la gent torni a recuperar l’interès per la política i incentivar la necessitat de crear un discurs alternatiu a l’oficial i que s’avantposi, per tant,  a l’infantil argument utilitzat fins la sacietat de que la responsabilitat recau en la ciutadania, ja que “hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”. L’altre punt positiu a contemplar, finalment, es que la població ha recuperat la confiança en si mateixa i la capacitat per a convertir-se en actor principal en aquest conflicte econòmic.

Aprenentatges
“Canviar les coses requereix temps”, aquest és un dels aprenentatges que traslladava l’activista, però un temps que en moments de canvi, vivificants, també es contrau o s’accelera. En aquest sentit, Vivas recordava la frase del filòsof francès Daniel Bensaïd que dóna títol a la seua autobiografia “Una lenta impaciència”. El contrapunt l’obtenim en la utilització de la por per part del poder econòmic per tal d’establir una barrera de contenció, un model de dissuasió que ha quedat  palès durant les manifestacions que han tingut lloc en els últims temps: detencions preventives, obertura de webs on poder denunciar a manifestants i altres mesures més contundents, com la utilització de mètodes com les pilotes de goma durant les manifestacions, que han generat resultats dramàtics.  Mesures de control, que per a Vivas, “evidencien que ens enfrontem a un gegant amb peus de fang”. “No els està sortint bé perquè la gent dóna suport als que protesten”.

Ecologisme i feminisme
Dins d’aquest model econòmic i social  al qual cal plantejar una alternativa, Vivas senyalava dos elements de pes: l’ecologisme i el feminisme. L’ecologisme, pel que fa a la necessitat de buscar un model econòmic sostenible en un planeta finit, un model productiu que respecti l’ecosistema. En relació al feminisme, Vivas remarcava la gran incidència que estan tenint en les dones les retallades, ja que és el sector social que més les està patint: laboralment són les que ocupen els llocs de treball més precaris i en l’àmbit familiar la situació les obliga a tornar a la llar en qüestions, per exemple, com la cura de dependents.
Vivas cloïa la conferència amb una frase per a l’esperança i la confiança en l’activisme i en la suma de diferents forces davant un sistema capitalista col·lapsat: “Quan els de baix es mouen, els de dalt trontollen”.
Alicia Coscollano | Vinaròs


No hay comentarios: