© AVANÇAR O ESTANCAR-SE?
En un extrem hi
ha la temeritat, a l’altre la covardia. Entremig hi trobem el coratge,
l’acomodació, el dubte... Anar de “quixots” ni està ben vist si serveix de
gaire res, però replegar-se en el terreny de veure-les venir no sembla gens
estimable.
El que sí és cert és que molts avenços –si no tots- han estat producte de persones agosarades, apassionades, que, per damunt de dubtes i dificultats, s’han llançat de cap a aconseguir els seus somnis. Uns reptes personals que, en assolir-los, han servit per a tothom que se’ls han fet seus sense haver-hi pres part.
I aquí va la meva
crítica: Tothom acostuma a menystenir –quan no a maldir- d’aquells que impulsen
coses noves, que s’aparten de les rutines, que confien en la vida i s’hi
capbussen per a treure’n profit. Però quan aquests “quixots” se’n surten –del
què sigui- s’obliden menyspreus i tothom s’hi apunta.
Ara bé, el plaure
que senten els pioners de qualsevol camp no té comparació possible amb res i
compensa amb escreix totes les angúnies i maledicències suportades. Haver estat
“creador” de qualque cosa, per petita que sigui, i a més haver-ho aconseguit a
contracorrent proporciona una satisfacció molt especial.
En acabat podem
llegir allò de que anem a “cavall de gegants” i ens quedem tan amples i és que
aprofitar-se de l’esforç aliè és quelcom molt fàcil... i habitual.
En fi, cadascú
sap el què li convé i com s’ho manega per la vida, una vida que, no està de més
recordar-ho, tan sols “es viu” una vegada. O sigui que és cosa de cadascú el
suc que n’hi treu, les experiències que hi té i les contrapartides que li
ofereix pel do de gaudir-la.
No hi ha cap més
jurat que nosaltres mateixos per a atorgar premis per les tasques realitzades,
per tant allò que no aconseguim per iniciativa pròpia no “puntuarà” en l’àmbit
de la satisfacció personal.
Se’ns ha equipat
amb un grapat de dons per a fer-los servir en benefici de tots i és una
responsabilitat que no hem d’oblidar si volem mirar-nos al mirall en pau. Ens
devem als altres d’una manera o altra, encara que només un mateix sigui
responsable de la seva pròpia vida.
Tots ens
aprofitem dels esforços i troballes dels nostres antecessors, per això nosaltres
també hem de contribuir al bagatge general de la vida amb les nostres
aportacions i descobertes. Sembla un plantejament prou just com perquè el
tinguem en compte i actuem en conseqüència.
La tasca creativa
que ens ha de moure en el nostre dia a dia no és només una obligació sinó un
plaure desenvolupar-la, pel gaudi i la satisfacció que comporten els seus
resultats.
La vida és
experimentació i creació. Quan ens preguntem pel sentit de la vida no cal anar
gaire lluny: Capbussem-nos en ella, confiats i oberts a totes les experiències
que ens proposi i siguem ben creatius, tan creatius com puguem i sapiguem.
És una tasca que
ningú ha de defugir si vol sentir-se bé amb si mateix.
O així m’ho
sembla.
________________________________________________________________________________
Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 13
octubre 2023
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR
https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario