La vida es un
camí d’experiències i aprenentatges del que cadascun de nosaltres en treu el
profit que pot o que sap.
Segons com es
miri sembla un joc, amb les seves regles, els seus entrebancs, els seus càstigs
i les seves recompenses.
Si ens ho
prenguéssim així potser ens aniria millor, si més no, no ens capficaríem tant
fent-nos preguntes de les que no sabem o no podem trobar resposta.
En favor de creure que el nostre pas per aquest món es pot assimilar a un joc hi ha la limitació de temps que disposem per a participar-hi i la diversitat de proves que s’hi plantegen.
Pel què fa a la
seva “transcendència” segueix existint perquè de fet no sabem com hi hem entrat
ni quan n’haurem de sortir i... per a què serveix realment!
Tot plegat
elucubracions que venen a la ment per a mirar de donar sentit a una realitat
esquiva i inaprehensible que ens té a tots força amoïnats.
Si ens avenim amb
aquesta possibilitat i tant si hi estem d’acord com no, no tenim altre remei
que “jugar” la nostra partida i sortir-nos-en airosos.
Per això, i
entomant el títol d’aquest escrit, el què ens cal és posar-nos en marxa, seguir
el nostre camí i moure’ns-hi de forma atenta i permanent.
Amb l’expressió manllevada
d’en Machado “Caminant no hi ha camí, es
fa camí en caminar” voldria resumir la norma principal que crec hem
d’observar tots els “jugadors”
Sense rebutjar
les reflexions i valoracions teòriques que podem anar fent (i que cal fer) el
més important és moure’s per poder anar descobrint el nostre entorn, tant
interior com exterior.
D’aquí ve doncs
una dita que jo reconec com a vàlida: el
moviment es demostra caminant perquè s’ajusta bastant a la tasca que ens
ocupa i es contraposa a les divagacions.
Tota aquesta
xerrameca per a mirar de cercar-li, sinó sentit, alguna justificació al nostre
vagareig, moltes vegades destarotat, per aquest món.
Una mica potser
com en Sísif amb el seu etern (i inútil?) pujar la pedra a dalt la muntanya que
reflecteix en certa manera la sensació que ens aclapara.
Bé, està
resultant una reflexió una mica desmanegat o dispers sense un objectiu massa
concret. No sé si és adient deixar anar els pensaments sense voler-hi posar
massa ordre però avui ha anat així.
En qualsevol cas
sempre va bé “buidar el cap” i posar les coses per escrit perquè així te’n fas
més càrrec i en veus noves possibilitats.
És un constant
donar-li voltes a l’incomprensible, a l’absurd, a tot allò que s’escapa al
nostre enteniment perquè ens fa sentir vulnerables.
Deixem-ho aquí.
_____________________________________________________________________
Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 4 octubre
2023
ALTRES ESCRITS DEL
MATEIX AUTOR
https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario