© EL NEGOCI DE CALAR FOC
Arriba l’estiu i els incendis fan puntualment
acte de presència com si fos
una conseqüència natural de la calor ambiental.
De sempre, que jo
recordi, els incendis tenen més tendència a produir-se quan es donen les
condicions de sequera i altes temperatures.
De sempre han existit persones amb instint ‘piròman’: alguna per pura diversió i altres per a fer mal al veí. En ambdós casos, potencials clients de psicòlegs.
La qüestió d’uns
temps cap aquí són els incendis ‘programats’ amb l’objectiu de ‘desbrossar’
espais on s’ha previst erigir algun negoci: urbanització, panells fotovoltaics,
aerogeneradors, camps de golf...
A part de jutjar
amb severitat extrema els causants materials del delicte, s’ha d’actuar sobre
els ‘beneficiaris’ dels ‘solars’ disponibles després de l’incendi.
Una fórmula que a
simple vista podria ser un fre al creixement d’aquesta malvada modalitat d’aconseguir
terreny seria la prohibició taxativa de poder-hi implantar cap instal·lació amb
ànim de lucre ans la obligació de reforestar-ho i indemnitzar a tots els
perjudicats.
Una cosa que ja s’ha
fet evident, fins a tot per als qui no segueixen l’evolució social, és la
impunitat d’una classe elitista que no s’està de res per assolir els seus propòsits.
La dura realitat
és que estem sols -la gent del carrer- per a enfrontar-nos a totes les
malvestats que patim de les que no ens deslliuren els nostres responsables
polítics perquè formen part del problema, sigui per vocació o per imposició de
capes més altes.
Així doncs,
qualsevol desastre que es produeix entre nosaltres, (que actualment es poden
originar de manera artificial) siguin aiguats, terratrèmols, incendis, huracans...
genera dolor, impotència i ràbia per
causa doble: el mal que provoca i la impunitat envers qui ho provoca.
Tota mena d’explotació
humana és menyspreable però si a més perjudica la integritat física de la gent
alhora que el seu anorreament econòmic llavors ja s’ha de parlar de
criminalitat i plantejar-se perseguir-ho per sobre de discrepàncies de
qualsevol tipus.
La reflexió que s’imposa
per damunt de tot és: Hem de permetre aquest desgavell que no fa més que
augmentar cada dia? No ens sentim interpel·lats per tota aquesta maldat que ens
envolta?
Ara no hi valen
cap dels arguments del tipus: Jo sol què hi puc fer? Amb quines armes puc
enfrontar-m’hi? Sí, som molts els perjudicats però ‘ells’ tenen el poder...
És evident que no
hi pot (ni hi ha d’haver) un enfrontament físic. El què cal és que, després de
fer un exercici a fons de consciencia, prendre el determini de que ‘ja n’hi ha
prou’
La dignitat
humana està en joc i la raó de ser de la humanitat està en conflicte directe
amb aquesta situació, per tant no hi ha cap motiu que ens deslliuri de la
responsabilitat d’afrontar-ho
Si ens sentim
mínimament al càrrec de les nostres vides, ens hem d’oposar de totes les maneres
a l’actual desori que està deixant el món inhabitable per l’acció d’uns psicòpates.
Haurem de
rememorar allò de ‘Fuenteovejuna, todos a
una’ perquè si tots ens movem alhora
la cosa canviarà radicalment en benefici general.
Si volem ser
feliços i viure en pau, hem d’extirpar aquesta ‘infecció’ que patim per inèrcia
i inacció.
O així m’ho
sembla
________________________________________________________
Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com - 24 juliol
2026
No hay comentarios:
Publicar un comentario