© QUÈ BONIC ÉS VIURE
La revisió de la
famosa pel·lícula “Qué bello es vivir”
amb les peripècies d’una petita localitat americana en la primera meitat del
segle passat em mou a fer-ne uns comentaris.
Una història
coneguda a bastament que podem criticar pel seu sentimentalisme i excessiva
càrrega emocional però que expressa una colla de veritats.
El personatge principal és un home honest, valent, generós i compromès amb el seu entorn que posa en primer lloc les necessitats dels altres per davant dels seus desitjos.
El que destaca d’entrada
és el valor de l’amistat: Si tens amics estàs sempre salvat, en especial quan
les coses et van mal dades.
També el valor de
la vida que, tot i els seus entrebancs, per molt desesperat que estiguis, és
quelcom inestimablement valuós i molt d’agrair.
Malgrat
l’exageració de les situacions projectades, la temàtica suposa una exposició
clara i contundent dels efectes de l’amor i la gratitud. És una mostra
d’integritat i generositat que van deixant petja al seu voltant.
Amb un final apoteòsic
en què es resolen els problemes que semblaven insolubles és una bona estampa
que dóna sentit a l’abnegació i confiança entre les persones.
Som en uns dies en
els que tradicionalment tendim a reflexionar i capbussar-nos en temes tendres i
ensucrats, que molts es miren de reüll tot i el seu potencial real.
Actualment estem
immersos en uns ambients eixarreïts, orfes de motivació, on la manca de valors
sura en el nostre modus de viure i així ens va...
Sense arribar als
extrems “sentimentaloides” de la pel·lícula, sí que és cert que la nostra
realitat té el to del passatge en el que el protagonista “no està vivint” i al
final s’adona de tot el què hi ha de bo a la vida.
Una visió
panoràmica del que suposen totes les experiències del nostre viure ens donaria
la força i la confiança en tot allò que fem, que hem fet i que farem amb la
certesa que tots som necessaris en algun aspecte, amb algun do propi que
contribueix a la bona marxa de tot plegat.
Tots estem
interrelacionats i ens donem suport -de forma inconscient moltes vegades- però
tots som miralls els uns dels altres on ens trobem reflectits, alliçonats i
molts cops confortats...
Les relacions
humanes són el combustible que ens empeny a viure, a gaudir, a aprendre.
El servei als
altres, l’ajuda mútua, la solidaritat, són, al cap i la fi, els fruits d’un bon
viure.
Cadascú és
responsable de sí mateix, però tots som també responsables de tots com a
integrants de l’espècie humana.
Suposo que,
cadascú a la seva manera, és conscient que avui dia està en risc la nostra idiosincràsia
humana i que només nosaltres mateixos som qui podem salvaguardar-la.
O així m’ho
sembla!
__________________________________________________________________________________
Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com - 24
desembre 2024
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR: https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html
Versió en castellà en aquest enllaç: https://masacriticaconsciente.blogspot.com/
No hay comentarios:
Publicar un comentario