© QUÈ VEIEM QUAN ENS MIREM AL MIRALL
Ens acostem a l’època
de l’any en què acostumem a fer balanç i a expressar els nostres desitjos que tenim habitualment arraconats en
el nostre interior perquè no ens amoïnin.
I és que
certament ens agradarien moltes coses que potser no tenim a l’abast i ens
estimem més amagar-les, ofegar-les per a que no ens facin patir pel fet de no poder-ne
gaudir.
En el fons del què es tracta és de comprendre’ns, d’escoltar-nos i fer-nos cas en allò que més desitgem, encara que no sempre sigui el que més ens convé, però és el que voldríem experimentar i fins que no ho provem no ens adonem de si és o no per nosaltres.
Tant pendents que
estem del què passa al nostre voltant i tan poca atenció que ens oferim a
nosaltres mateixos. D’aquí la pregunta de “què veiem quan ens mirem al mirall”
El diàleg quasi inexistent
amb nosaltres mateixos és una de les causes de la nostra insatisfacció a la
vida per l’enfocament erroni de la nostra atenció, massa pendents dels altres
en detriment de la pròpia cura nostra.
Les coses no passen
soles, les hem de fem venir, les hem de materialitzar i per a fer-ho primer hem
de ser conscients del què volem per a fixar-hi l’atenció i despertar l’emoció d’aconseguir-les.
És una tasca que
demana aplicació i voluntat però que tenim ben al nostre abast i ens és del tot
necessària per a proveir la nostra de vida de contingut i experiències satisfactòries.
Tal com dia a dia
planegem les nostres accions així mateix hem d’indagar en el nostre interior de
cara a satisfer les nostres necessitats i desitjos massa abandonats, enterrats,
fora de la vista.
L’esforç que
demana aquesta cura de nosaltres mateixos és sobradament recompensada en
comprovar que som capaços de proporcionar-nos allò que ens fa més feliços.
Acollir-nos i
donar-nos suport és bàsic per anar serens per la vida i poder estar disposats, si
convé, a tenir cura d’altres. Si no estem ben atesos nosaltres poc podrem fer-ho
amb els altres
Per tant la
primera feina del dia, una vegada rentada la cara, és preguntar-li “al del
mirall” què espera de nosaltres, què li agradaria que li donéssim... i disposar-nos
a complaure’l.
Una vegada
enllestida aquesta responsabilitat primordial ens podrem dedicar a d’altres
tasques de les que ens haguem d’encarregar. Però cap ocupació, per important
que ens pugui semblar, ha de passar pel davant de l’atenció envers nosaltres.
Quanta
infelicitat hi ha per tot arreu degut a aquest equivocat ordre de prioritats,
que ens deixa a nosaltres mateixos sempre en el darrer lloc.
Potser és per l’erroni
concepte que ens han inculcat d’estimar primer al proïsme sinó volem ser considerats
egoistes... però com podem estimar l’altre si no ens estimem a nosaltres mateixos?
A la vida tot
funciona de la manera més natural possible, tot es regeix per la llei del mínim
esforç perquè allò al què et resisteixes, persisteix.
Així que no ens
reprimim, no ens violentem, deixem fluir els nostres sentiments i fem atenció a
les nostres necessitats perquè ningú més pot fer-ho per nosaltres.
O així m’ho
sembla.
____________________________________________________________________________
Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 29 novembre
2023
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR
No hay comentarios:
Publicar un comentario