© SABEN
AQUEL QUE DIU... La violència engendra violència?
Quan dos es
barallen de segur que cadascun d’ells té les seves raons, que no comparteix l’altre,
però quan es comença una batussa al cap de cinc minuts ja no se sap qui ha sigut
el primer de tirar la pedra. La qüestió és que, una vegada començada, ja no se
sap com acabar-la.
Aquest fenomen de la violència tant es dóna a nivell individual com col·lectiu i amb les mateixes conseqüències. Parlem només de la violència explicita sobre la que paga la pena distingir-ne algunes modalitats.
Hi ha la violència
bàsica, allò d’acció-reacció. Un t’agredeix i tu t’hi tornes, que pot quedar
només en aquest intercanvi de cops.
Hi ha la violència,
podríem dir-ne atàvica, que es dóna entre races, religions,etc. i que s’arrossega
al llarg dels temps.
Hi ha la violència
institucional, diguem-ne legitima, que s’aplica en teoria per a contrarestar desordres
o per controlar la delinqüència.
Consideració
apart són les guerres, provocades sempre per interessos politicoeconòmics que
tenen com a víctimes propiciatòries els combatents d’ambdós bàndols forçats a
prendre-hi part sense que els hi vagi res.
També cal
esmentar com una derivada de l’anterior les “manifestacions” violentes
instigades per interessos soterrats que s’emparen en algunes reivindicacions
legítimes que acaben amb allò dels desordres públics.
Però la violència
per a mi més odiosa es la que es produeix de manera gratuïta per a obtenir unes
finalitats predeterminades. Són el que s’anomenen “falses banderes” que
consisteix en ocasionar-se un mal en l’àmbit propi per a poder-lo carregar a un
enemic que públicament no seria considerat com a tal.
En qualsevol cas
la premissa és sempre la mateixa: la violència engendra violència per tan mai
és un recurs vàlid per a dirimir res que pretengui ser perdurable.
La tendència humana
a la violència podria ser considerada com una reminiscència ancestral de quan ens
havíem de defensar de perills externs sempre a l’aguait.
La vida en societat
no comporta els antics perills, malgrat que sempre hi ha alguna amenaça que fa
estar en tensió, però l’element violent ja no te cabuda en la convivència social.
Si encara hi ha tants
casos de violència els podríem interpretar com la reacció ancestral enfront d’unes
pors que es generen per tot de causes diverses en el món actual.
Els actes
violents no deixen de ser un desfogament per frustracions i ràbia
interioritzada, quan es creu que no hi ha cap més via per a expressar-ho però la
violència no porta enlloc, tant si es creu “justificada” com si és gratuïta,
cas en què es desqualifica per si sola.
De reivindicacions
la història n’està plena i cal destacar les que es van aconseguir per la via de
la no violència propiciada per éssers clarividents com Gandhi, Mandela, Luther
King...
Ens podríem allargar
perquè el tema s’ho porta però l’objectiu d’aquestes reflexions només pretén deixar
clar que amb violència no s’aconsegueix ni la pau, ni res.
Aquí s’escau
recordar allò de que tot el què vulguis aconseguir “dóna-ho”. Per tant si vols
pau, siguis pacífic. Si vols aconseguir un dret, practica’l. Si vols respondre
a una agressió, mira d’entendre abans el què l’ha motivat per tal d’aclarir-ho.
No és un tema
fàcil, però els efectes de la violència són els que són i per això va bé
estalviar-nos sempre d’emprar-la.
________________________________________________________________________________
Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 8 novembre
2023
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR
No hay comentarios:
Publicar un comentario