© FER O NO FER?
ALGUNS INTERROGANTS
PERTINENTS
A rel del meu escrit
Fer
possible l’impossible, sobre projectar bones energies envers aquells que crec
que n’estan mancats, he rebut el comentari d’una persona que m’ha fet
reflexionar.
En ell em fa
adonar que potser el que jo proposo no és una bona manera de procedir. Que cal
respectar el lliure arbitri de l’altre, que només un mateix pot dirigir la seva
vida.
Aquest comentari -que agraeixo i trobo encertat- m’ha fet plantejar tota una sèrie de preguntes que vull compartir amb tots els que hi puguin estar interessats:
·
La
projecció d’energia pot efectuar-se sense envair el lliure arbitri de l’altre?
·
Desitjar-li
benestar a un altre, és faltar-li al respecte? És el mateix que desitjar-li
mal?
·
Estimar
i voler el bé per a l’altre és envair la seva llibertat?
·
On situar
el llindar en les relacions humanes?
·
Una
actitud clarament neutra és el correcte?
·
Viure
i deixar viure, per què cadascú és responsable de la seva vida?
·
Si no
t’ho demanen, no ho facis?
·
L’amor
és incondicional o no és amor si se n’espera algun resultat?
·
Podem
ser amables i afectuosos sense afectar l’espai de l’altre?
·
Només
podem parlar del què pensem, sentim o fem nosaltres?
·
No podem
emetre opinions sobre els altres?
·
Hem
de deixar que cadascú faci el seu camí des del nivell on es trobi?
·
La
percepció del bé i del mal depèn de la posició de cadascú?
·
Fer
un “bé” des del nostre punt de vista, és sempre convenient per a l’altre?
Potser és filar molt prim tot això que em plantejo però no està de més pensar-hi una mica per tal d’actuar de la forma més conscient, tenint en compte totes les implicacions.
Crec que el què
va dir Agustí d’Hipona: Estima i fes el
què vulguis! sembla una bona fórmula de referència per a tot el què em
pregunto més amunt.
En qualsevol cas
se’m fa enutjós haver de filar tant prim quan crec que l’espontaneïtat i la
bona fe són els millors ingredients d’una bona interrelació... i no és que
siguin massa habituals!
La qüestió és FER
o NO FER?
Davant de la greu
situació, que degenera per moments, és fa difícil restar plegats de mans,
veient tanta maldat i pèrdua del sentit comú.
Sembla que deixar
que campi el “sálvese quien pueda” no
sigui una opció ni humana ni compassiva.
D’altra banda les
regles universals del lliure arbitri són ben clares. Però, tot i la seva
aparent contradicció, pensem que la Vida sempre posa a tots en el seu lloc: “tal
faràs, tal trobaràs” o “culls el què sembres”
Cal reconèixer
doncs que només som una part de tot l’entramat de la Vida i no depèn de nosaltres
el què s’esdevingui més enllà de nosaltres mateixos.
O sigui que
maneguem-nos nosaltres amb pau i posem tot l’amor que calgui en les nostres
accions... i el demès serà el què hagi de ser!
És una mica dur d’acceptar
però sembla que així són les coses... (S’admeten altres opinions)
__________________________________________________________
Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 25 d’agost
2023
ALTRES ESCRITS DEL
MATEIX AUTOR
No hay comentarios:
Publicar un comentario