© L’ENIGMA HUMÀ
Com explicar la
contradicció inherent a l’ésser humà? Com acceptar-ne la limitació material?
L’esperit per un
cantó, el cos per l’altre... Un constant entortolligament entre desigs i
necessitats. La millor voluntat ensopegant amb les mil i una incoherències del
dia a dia.
No era possible una “configuració” més equilibrada? O potser ja ho era i algú la va alterar... No es comprèn que un mecanisme tan sofisticat com és la naturalesa humana, tingui unes “tares” tan evidents i inexplicables, vaja que no lliguen amb l’estructura general.
Encara que només
siguin especulacions potser sí que algú o alguns en un temps pretèrit van
intervenir en la nostra constitució original manipulant el què fos, ocasionant
les distorsions que patim habitualment.
S’ha escrit que
el nostre ADN va ser intervingut rebaixant-ne les seves facultats per tal
d’assolir uns éssers útils però no massa espavilats per a poder ser més
“controlables”.
Sigui com sigui,
la qüestió és que hem de bregar amb molts “sense sentits” que ens ocasionen un
capteniment erràtic, quan no contradictori.
Tota aquesta
divagació ve donada en contemplar la continuada inòpia humana, la constant
actitud d’autosabotatge, la desviació inercial cap al mal comportament quan la
bona convivència és la millor forma de viure (i la que ens fa més feliços).
D’acord que no hi
ha res perfecte en la Natura però les imperfeccions evidents que arrossega
l’ésser humà no quadren amb la meravella que suposa en el seu conjunt: cos,
ment i esperit.
Si aquestes
clares mancances són “ex professo” per a donar més “al·licient” a
l’experimentació de la vida pot ser una interpretació, però més aviat sembla
una excusa de mal pagador.
El que sí està
clar és que si disposéssim de “l’equipament complet” moltes incongruències no
hi foren i les relacions humanes serien, sinó com una seda, sí del confort adequat per
estar en sintonia amb un entorn magnífic que faria de l’estada vital un veritable
plaure.
En qualsevol cas
la insatisfacció, que en el fons tots arrosseguem, va lligada a la sensació de
que trobem a faltar alguna cosa en nosaltres, com si anéssim pel món amb una ma
lligada a l’esquena...
Per a poder fruir
plenament de tot el què ens envolta sense “efectes secundaris” caldria la
rehabilitació completa de la nostra estructura. Retornar al nostre “disseny
inicial”.
Ara però el què
es pretén és augmentar encara més el nostre desajust a base d’ampliar
artificialment algunes capacitats i reduir-ne d’altres a fi i efecte
d’aconseguir la plena submissió i desactivació de l’ésser humà (allò que en
diuen el transhumanisme).
Mirant-nos de
lluny a tota la humanitat es veu un conjunt d’ésser vius que s’interrelacionen
de maneres forçades i en general poc amistosa: hipocresia, enveges, mentides,
violència... També aflora però l’estimació, la gentilesa, la compassió... però
sembla que estan en minoria.
Potser és que
estem a “mig fer” Que ens van posar en marxa “inacabats” perquè fóssim
nosaltres mateixos els qui enllestíssim la feina i de la nostra bona ma depengués
el resultat final (allò de ser cocreadors, que se sent a dir).
Tal com deia més
amunt, tot són especulacions. El què sí que és ben cert és que el món sembla un
galliner ple de picabaralles i això és força decebedor, malgrat no en siguem
del tot responsables sinó més aviat víctimes.
Una mica
derrotista aquesta visió però també s'ha de dir que, amb la nostra part espiritual, podem
fer camí de manera plaent i amb la satisfacció d’estar gaudint d’una
experiència extraordinària.
Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 28
d’agost del 2023
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR
No hay comentarios:
Publicar un comentario